per Vicenç Franco
Cementiri Vell d’Argentona. Nínxol 207. Sembla cuidat. Dos noms: EUSEBIO GASTON SANVICENTE † 18 JUNIO 1994 A LOS 91 AÑOS i VALENTINA ORDUNA PEREZ † 27 ENERO 2000 A LOS 96 AÑOS. Una petita placa tan renegrida pel temps anys que costa moltíssim llegir el que hi ha escrit. Ens hi fixem molt:
JOAQUIN GASTON
SANVICENTE
EPD
1 de octubre de 1943
Joaquín Gastón Sanvicente és “el espía con bragas”, trobat la matinada de l’1 d’octubre de 1943 agonitzant al camí que porta a la finca del doctor Bartrina, al veïnat del Cros. Joaquín Gastón és l’eix que articula La muerte del espía con bragas. Falangistas, policías, militares y agentes secretos en la Barcelona de la posguerra, de José Fernando Mota i Javier Tébar (Flor del Viento, 2013). He escrit tot el subtítol perquè la protagonista del llibre és l’apassionant, desconeguda i fosca Barcelona de 1943. No és una obra de ficció, però es llegeix com si fos una emocionant novel·la negra: a partir d’un assassinat, Mota i Tébar treballen com una parella de detectius les investigacions dels quals ens van descobrint una ciutat podrida controlada per uns poderosos corruptes [Incís: cal diferenciar entre novel·la policiaca on descobrir l’assassí és un repte intel·lectual que planteja l’autor (Agatha Christie o Conan Doyle) i novel·la negra on la investigació del crim serveix per a criticar la societat (Hammet o Vázquez Moltalbán)]. Sobre aquest fet ja va escriure la nostra Margarida Colomer “Misteriós assassinat a l’Argentona de 1943” (Cap de Creus, n. 136, gener-febrer de 2016, p. 15).
En plena Segona Guerra Mundial, en aquesta Barcelona que és un dels ports més importants del Mediterrani i està situada molt a prop de la frontera francesa, es mouen falangistes, serveis d’informació falangistes, militars i policials espanyols (no sempre col·laboradors amistosos), espies alemanys i dels aliats, grupuscles anarquistes, especuladors i estraperlistes…
És necessari recordar en quin moment es trobava la Segona Guerra Mundial. El febrer de 1943 havia acabat la batalla de Stalingrad amb la gran derrota alemanya, a principis de juliol es va produir el desembarcament aliat a Sicília (poc després Mussolini va ser deposat i empresonat) i l’agost va començar la invasió de la península italiana. És a dir, a principis d’octubre de 1943 la situació de la guerra havia fet un gir molt important en contra dels nazis. I en Franco, que només era franquista, havia començat també a fer un gir molt important: s’allunya del feixisme i la Falange (el moviment feixista espanyol) perd poder. El falangisme està nerviós: mal vist pels militars (que no volen un poder alternatiu, i a més antimonàrquic i d’orígens revolucionaris), sempre enfrontat al carlisme malgrat el Decreto de Unificación de 1937, i amb una por terrible a un canvi de règim. En aquest complicat context es mouen els tres protagonistes principals de la nostra trama: l’espia Joaquín Gastón Sanvicente, el falangista Pedro Sáez Capel i el capità de la Guardia Civil Manuel Brabo (amb b, sí) Montero. Al seu voltant es mouen personatges inquietants, arribistes, foscos, idealistes…
De Joaquín Gastón, curiosament, és de qui sabem menys coses. Nascut a un petit poble d’Osca, es va relacionar d’alguna manera amb l’anarquisme i a la Guerra Civil va estar enquadrat al Batallón de Transportes Militares republicans. Després de la guerra era enllaç anarquista entre el sud de França i Barcelona, i es va integrar a la xarxa O’Leary (dedicada sobretot a passar pilots anglesos abatuts a França), fent-se agent dels britànics. Detingut per la policia a la frontera, va començar a treballar pels serveis d’informació de la DGS; poc abans de la seva mort també havia començat a col·laborar amb la Segunda Bis (serveis d’informació militars). Com els serveis espanyols cooperaven amb els serveis secrets nazis, d’alguna manera també és un espia apreciat pels alemanys. Gastón seria agent quàdruple. A les seves breus estades a Barcelona es quedava a casa del seu germà Eusebio, que era agent de policia.
Joaquín Gastón va ser segrestat per Pedro Sáez Capel, un “camisa vieja ” (falangista de primera hora) que aleshores era un jerarca de rang mitjà: cap polític del Distrito IX de FET (Sant Andreu), el més gran de Barcelona. Sáez Capel, exboxejador, era un sonat que el 19 de juliol va intentar matar en Companys en un acte suïcida, fent-se explotar amb unes granades que portava amagades. Excaptiu (nom que es donava als “nacionales” que havien estat a presons republicanes durant la guerra civil), creia que els seus mèrits no eren prou reconeguts, i a més d’intentar escalar poder dins de Falange, utilitzava el seu uniforme per a algun tripijoc. Seguint les ordres d’en Brabo Montero, va segrestar Gastón i el va tancar als soterranis de la seu de Falange de què era responsable. El va acabar matant a Argentona, i després de la seva condemna per l’assassinat, encara trobem a la premsa dels anys 60 i 70 els seus judicis per petits delictes.
Si veig Joaquín Gastón com un supervivent vençut i Pedro Capel com un desgraciat perillós, Manuel Brabo Montero és indubtablement i simple un monstre. Nascut a Madrid el 1904, era fill d’un altre indesitjable, Manuel Brabo Portillo, cap superior de la policia a Barcelona a principis del segle XX i després dirigent dels Sindicats Lliures, els pistolers contra el sindicalisme anarquista. El van matar el 1919 quan sortia de visitar una de les seves amants, i la seva mort va marcar Brabo Montero profundament. El 1920 ingressa a l’Academia de Infantería de Toledo, i al terç legionari de Melilla es farà amic de Franco, qui el crida com a professor quan és director de l’Academia General Militar de Zaragoza (Brabo sempre es vanagloriarà d’aquesta amistat). Passarà a la Guardia Civil, combatrà la Revolució d’Astúries del 1934 i allà ja es fa famós per la seva crueltat.
El cop d’estat del 1936 el troba a Catalunya, i la seva actitud no va ser molt clara: potser va col·laborar amb la Generalitat (es creu que va informar Escofet, cap d’Ordre Públic, dels plans dels rebels) i no amb els colpistes. Però el febrer de 1939 ha recuperat el seu lloc dins la Guardia Civil i crea el “Rondín Antimarxista”, uns grups parapolicials que, amb l’excusa de combatre els enemics del nou Règim, es dediquen al pillatge i l’extorsió, fins que els informes del cap de la Brigada Social, Eduardo Quintela, fan que el “Rondín” sigui dissolt per les autoritats. Aquest Eduardo Quintela (un altre cruel torturador) era un enemic mortal de Brabo i farà tot el possible per enfonsar-lo. Un altre enemic de Brabo era el també capità de Guardia Civil Gonzalo Fernández-Valdés, destinat a la Segunda Bis.
Entre 1941 i 1942 va ser enviat a Astúries per lluitar contra el maquis, i fins i tot les autoritats franquistes van pensar que els seus mètodes… eren massa durs! Tornat a Barcelona, comença a muntar la seva pròpia xarxa d’espies i confidents. Visita diàriament el despatx de Muñoz Ramonet, que comença a ser l’home més important i ric de Barcelona. Té alguna amant, corista jove. Viu molt per sobre del que li dona el sou. Ascendeix a comandant. És ell qui ordena el segrest de Gastón i, malgrat les seves relacions, és condemnat a més de dos anys de presó; al seu judici van tenir molta importància els demolidors informes del seu enemic Quintela. Després va viure a Andorra i morí el 1973 en estranyes circumstàncies a Xipre.
Us recomano aquest llibre perquè posa llum a la foscor d’un temps de la nostra història molt desconegut, molt fascinant, molt tèrbol. I també perquè trobareu la resposta a una pregunta, la pregunta que us estareu fent des del principi: Per què portava calces Joaquín Gastón Sanvicente quan va morir?
