per Maria Bragós Duch
Us ha passat mai que heu d’escriure un missatge a algú, i no sabeu per on començar? Potser perquè sabeu que aquest missatge fa una mica tard, perquè no acabeu de trobar les paraules, o perquè heu de donar una notícia difícil d’explicar. Al poble de Kamakura (al Japó), tenen per sort l’ajuda de la Hatoko Amemiya, que decideix agafar les regnes de la papereria familiar i fer d’escriventa. Així ens ho exposa Ito Ogawa a ‘La papereria Tsubaki’, un llibre que, per la seva ubicació i pels molts que veiem fer a la protagonista, va bé que acompanyem d’un te.
‘La papereria Tsubaki’ no està dividida en capítols, sinó en quatre parts que, en realitat, són les quatre estacions d’un any de la vida de la Hatoko: estiu, tardor, hivern i primavera. D’aquesta manera l’autora ens va presentant també les vides dels seus clients, que venen a encarregar-li cartes que ells no es veuen amb cor d’escriure. És així com coneixem la història d’una parella que vol anunciar als seus familiars i amics que s’han separat, o la d’una noia que només vol enviar una felicitació d’aniversari a la seva sogra, i l’encarrega perquè no vol que vegi la mala lletra que fa. Sigui com sigui, la Hatoko fa el mateix exercici amb tots els clients. Escolta les seves necessitats, mira de posar-se a la seva pell, i escriu la carta amb tota la delicadesa del món. També es preocupa de triar el segell que més li escau, així com la tinta i el gramatge.
Amb tot plegat, podem dir que ‘La papereria Tsubaki’ és un llibre que reivindica l’escriptura a mà. I potser va bé llegir-lo en un moment en què fa la sensació que ens n’oblidarem, d’escriure a mà, perquè sembla que ja només sabem fer-ho movent els dits a tota velocitat per un teclat. Ben mirat, és precisament la no-velocitat el que fa especial aquest llibre: per la paciència que té la protagonista a l’hora de fer les coses —des d’escriure les cartes a preparar-se un te— i per la paciència que té quan ens ho explica com a narradora.
