per Maria Bragós Duch
“— Pensa, Hilda —digué la Connie després de dinar, quan ja s’apropaven a Londres—, que tu mai no has conegut la veritable tendresa ni la veritable sensualitat, i quan les descobreixes en la mateixa persona, és extraordinari”. Aquest raonament el fa el personatge de lady Chatterley per a fer entendre a la seva germana per què s’ha enamorat del guardabosc del seu marit, fet que desencadena tota la història que D. H. Lawrence ens explica a ‘L’amant de lady Chatterley’. La novel·la és de l’any 1928, però és molt coneguda perquè la censura va fer que no es pogués publicar sencera fins al 1959. D’una banda, per les detallades descripcions que l’autor fa sobre les trobades sexuals entre la Connie i el guardabosc, que es diu Oliver Mellors. I a més, perquè aquest afer és entre una senyora de l’aristocràcia i un servent.
En qualsevol cas, el llibre ja es cuida de posar les diferents opinions que aquesta relació pot generar en boca dels diferents personatges. Ensopeguem, per exemple, amb el pare de la Connie, a qui no li preocupa que la seva filla s’hagi embolicat amb el guardabosc, sinó que s’espanta per l’escàndol que això podria suposar. A un altre cantó trobem en Clifford Chatterley, el marit, que va quedar paraplègic a la guerra i es mostra disposat al fet que la seva dona tingui un amant, bàsicament perquè ella es quedi embarassada i el matrimoni pugui tenir un hereu. “Però quina importància tenen aquestes unions ocasionals? I sobretot les unions sexuals! Si la gent no les exagerés d’una manera ridícula, passarien a ser com l’aparellament dels ocells. I així hauria de ser. Quina importància tenen? Importa la companyonia de tota una vida. La vida en comú de tots els dies, i no pas el fet de dormir plegats un parell de vegades”, assegura en Clifford al cinquè capítol.
Però què passa si després de dormir plegats un parell de vegades arriba l’enamorament? Què marca el límit en les relacions extramatrimonials? Com fan els clàssics, ‘L’amant de lady Chatterley’ ens planteja als lectors del 2026 les mateixes preguntes i els mateixos dilemes que Lawrence volia posar damunt la taula el 1928, sense que ens sembli que han passat gairebé cent anys. Són, doncs, unes pàgines que aquest cop podem acompanyar d’un cafè amb llet i una galeta de gingebre (que s’encarregarà de donar-li el toc picant).
