per Vicenç Franco
Parlaria d’un autor molt modern, Tucídides (460 aC- 396 aC, dates aproximades), el creador de la historiografia científica. Tucídides és autor dels vuit llibres de la Història de la guerra del Peloponès, que tracta de la guerra del segle V aC entre Atenes i Esparta. Una obra completament actual, encara que només em referiré a un episodi prou significatiu: la “Conferència de Melos”, final del llibre V. Melos (o Milo, l’illa de la famosa escultura de Venus pertany a les Cíclades). Els seus habitants, els melis, provenien d’Esparta i eren independents. Però els atenesos els donen un ultimàtum: si no se sotmeten a Atenes seran atacats i destruïts. Els melis argumenten primer que no són enemics sinó neutrals i, en tot cas, poden ser aliats: els atenesos responen que això els faria semblar febles. També que els seus parents espartans els defensarien, però els atenesos diuen que Esparta no els ajudarà perquè no té interessos directes en joc. Els atenesos no volen perdre temps discutint si la seva actuació serà moral o no: “Perquè vosaltres sabeu tan bé com nosaltres que, en la contesa humana, la qüestió de la justícia es planteja entre dues forces iguals; si no, els més poderosos fan el que els permeten llurs forces, mentre que els més febles cedeixen.” Després d’un setge de mesos (i de traïcions dins la ciutat), Melos és conquerida pels atenesos: “Aquests mataren tots els homes d’edat militar que agafaren, i van vendre com esclaus les dones i les criatures. I s’establiren a l’illa, on més endavant enviaren colons” (les traduccions són de Jaume Berenguer Amenós). Atenes no només tenia un concepte molt particular de democràcia, sinó que també era una potència imperialista que ens il·lumina el present i que es pot sintetitzar en una frase: vosaltres teniu la raó i nosaltres tenim la força.
Afortunadament, l’imperialisme actual del nostre oest s’ha apartat del model atenenc: evita la guerra total comprant traïdors dins el feble i, una vegada dominat, no mata els homes de més de catorze anys ni ven com esclaus els nens i les dones: ven les matèries primeres d’aquesta nova colònia. L’imperialisme actual del nostre est, en canvi, continua amb el model atenenc.
Ja he dit que no parlaré d’una obra tan actual com la de Tucídides, perquè ho faré de l’obra eterna: Les mil i una nits. Aquest conjunt de relats de tradició oral és el llibre infinit. Infinit pel nombre de nits (1001 no pot voler dir infinit?), infinit per com s’entrellacen les seves històries autònomes, infinit perquè no existeix: no hi ha sempre les mateixes històries a les diferents edicions (sembla que molts editors han afegit històries escrites per ells) ni tenen el mateix ordre. No és molt conegut que les dues narracions potser més famoses (“Història d’Aladdín i la llàntia meravellosa” i “Alí Babà i els quaranta lladres”) no són considerades per molts crítics com a parts de l’original, sinó uns afegits d’Antoine Galland (1646-1715), que va introduir a Europa aquests relats amb una primera recopilació de només 200 històries. Així, aquestes dues aventures apareixen com un apèndix final a l’edició que he fet servir, una traducció íntegra i directa de l’àrab de Dolors Cinca i Margarida Castells (Les mil i una nits, Ed. Proa, 1995, 3 vols), i que també van fer una edició en castellà. Com en un anar i tornar, la primera edició en àrab no va aparèixer fins al 1814, com reflex de l’èxit que havia tingut a Europa.
Les mil i una nits s’articulen dins una història marc que tothom coneix, però només d’una manera general: el rei Xahriar i el seu germà, el rei Xah Zaman, fan executar les seves dones perquè els són infidels amb esclaus negres i marxen a l’aventura “fins a saber si hi ha algú a qui li hagi passat una cosa semblant”. Però ja l’endemà es troben amb un geni que porta un bagul d’on surt una donzella bellíssima, i quan el geni dorm obliga els dos reis a mantenir relacions sexuals amb ella: “Us ordeno que m’endinyeu l’estaca” (aquest no és un llibre per a nens, hi ha molt de sexe explícit). En acabar, els demana els seus anells (com sempre fa amb qui ha posat les banyes al geni) per afegir-los als cincs-cents setanta que ja té. Com recita la donzella: “En promeses de dones, tu, creu-me, no hi confiïs”. En veure això, els dos reis tornen a la ciutat i, a partir de llavors, en Xahriar fa que cada cop que el seu visir li portava una verge, la desflorava i la feia matar. Però després de tres anys a la ciutat només queda Xahrazad, la filla del visir… Aquesta s’ofereix com a esposa del rei i el seu pare, tement que acabi també decapitada, li explica el primer relat, una faula en la qual els animals ensenyen als homes: “L’ase, el bou i el pagès”. Però Xahrazad té un pla: quan estigui a la cambra real, farà que vagin a buscar la seva germana petita, Duniazad, que roman al peu del llit mentre el rei satisfà el seu desig. Després, Duniazad li demana a Xahrazad que expliqui una de les seves històries. La resta ja ho sabeu: Xahriar queda encantat pel conte, i no mata Xahrazad per saber el final la nit següent, i a la nit següent, acabat el primer conte, Xahrazad en comença un altre igual d’interessant, creant sempre expectatives: “Això no és res comparat amb el que li va passar…” L’alba sempre interromp aquests relats de tradició oral oriental: indis, perses i musulmans sirians i egipcis (sobretot aquests darrers).
Hi ha diverses versions del final de la història marc, que també coneixeu en línies generals, però no puc deixar de recordar el de la nostra: “Xahrazad feu portar els tres nens, un que caminava sol, un altre que gatejava i l’altre que era un nadó de pit”, i demana al rei que no els deixi orfes de mare.
El relat introductori sobre la impossibilitat de les dones de ser fidels és misogin, sens dubte. Però immediatament la història marc desmenteix que la misogínia total recorri Les mil i una nits: una jove és capaç de dominar un rei que, captivat pels relats, suspèn el seu criminal costum i, fins i tot, l’abandona. La màgia humana està encarnada només en dones; els éssers masculins dotats de poders màgics són genis o dimonis, mai humans. Elles tenen els màxims poders: converteixen les persones en animals o els tornen la humanitat i són capaces de distingir aquests encantaments; gràcies a la seva intel·ligència desxifren enigmes i solucionen situacions irresolubles pels homes… I els homes no són exaltats, sinó que són presentats com éssers humans, amb grans virtuts i enormes defectes; ja aviat, a “Història de la primera noia”, es diu: “els homes bons són més aviat escassos”. A les nits 419-423 trobem “Discussió sobre els mèrits dels sexes”, un llarg debat sobre les qualitats dels homes i les dones. I a la coneguda edició de J.C. Mardrus, traduïda al castellà per Vicente Blasco Ibáñez, llegim Historia de la docta Simpatía, on una esclava té totes les qualitats possibles: és bellíssima, més sàvia que tots els savis, gran ballarina i cantant…
El missatge que ens deixen Les mil i una nits és molt clar: només ens pot salvar la literatura, només ens pot salvar l’art. La salvació per la recitació d’un relat no és exclusiva de Xahrazad, sinó que és un motiu recurrent a tota l’obra i la trobem ja a la primera història, “El comerciant i el geni”. Aquí, un geni està a punt de matar un comerciant, quan arriben tres xeics: un porta una gasela, l’altre dos gossos i el tercer una mula. Cadascú proposa al geni explicar-li la seva història i, si li agrada, donar-li “un terç de la sang” del comerciant; no cal dir que, després d’escoltar les tres històries, el geni perdona el comerciant. També ha aparegut una tècnica característica de l’obra, el narrador dins del relat: Xahrazad explica una història i un personatge d’aquesta història n’explica una altra (generalment la seva). Això es produeix amb tanta habilitat que, sense adonar-nos-en, a vegades els narradors es van superposant (per a entendre’ns, com les nines russes) i pot haver-hi varis; un exemple és “El sastre, el geperut, el jueu, el cuiner i el cristià”.
Les mil i una nits és, ja ho he dit, el llibre infinit i, per tant, el llibre total. Ho tenim tot: prosa i bells poemes, contes fantàstics i realistes, faules protagonitzades per animals, novel·les (com “Història del rei Umar Annuman i dels seus fills, Xarkan i Daualmakan”, que dura 145 nits) de diferents tipus, breus anècdotes que no duren ni una nit (“Reguitzell d’anècdotes de persones generoses, amables i lleials”, “Anècdotes sobre la futilesa dels bens mundans”), històries detectivesques (“Les tres pomes”), d’amor, d’aventures, didàctiques,… I no penseu sexe explícit mireu si és el llibre total que Les mil i una nits conté Les mil i una nits: a la nit 602, Xahrazad explica al rei Xahriar el mateix que els havia succeït a ell i al seu germà.
Trobarem a Les mil i una nits moltíssimes i moltíssimes referències a motius literaris coneguts. Dins “El sastre, el geperut, el jueu, el cuiner i el cristià”, Hassan Badraddín és sotmès a una prova com la de La vida es sueño (però l’obra de Calderón sí segueix, fil per randa, la Historia del dormido despierto, que apareix a l’edició de Mardrus) i a la història de l’home que “no té nas ni orelles”, germà del barber, apareix el conte de la lletera. El llibre enverinat del savi Ruian (dins “El pescador i el geni”) ens porta a El nom de la rosa. El governador d’Alexandre el Gran i el governador virtuós” ens recorda l’escena més famosa de Hamlet i l’anècdota de Diògenes davant el mateix Alexandre. La conquesta d’Espanya pels musulmans és explicada amb un relat màgic tradicional, “La ciutat de l’Àndalus que conquerí Tàrik Ben Ziad”. I, per acabar, Sindbad, el gran aventurer, és Odisseu. I, com ell, astut i a vegades despietat. Els set viatges que Sindbad el marí relata a Sindbad el bastaix són el reflex de moltes de les aventures de l’Odissea: l’antropòfag Polifem que és encegat, els companys que són encantats i convertits en animals, la baixada al món dels morts…
Sí, us haig de recomanar aquesta obra eterna, infinita, total, on ho trobareu tot. Però també haig d’advertir-vos que podeu caure, com Xahriar, sota l’encís de les paraules de Xahrazad i perdre-us en el laberint dels seus relats.
Us he avisat.
