per Mite Ferrer Fàbregas
La bomba d’Hiroshima o com matar dues-centres cinquanta mil persones
El sis d’agost de 1945 un avió dels EUA va llançar una bomba atòmica d’urani 235 anomenada “nen petit” de quinze quilotones de potència sobre la ciutat d’Hiroshima que tenia un cens de tres-cents quaranta-quatre mil habitants. La bomba esclata a 587 metres sobre la terra i de noranta mil edificis de la ciutat en va destruir seixanta-dos mil. Els habitants de cinc-cents metres literalment desapareixen, al cap de poques setmanes en moren cinquanta mil i en tres mesos cent vint-i-cinc mil amb una xifra aproximada final de pèrdues de dues-centes cinquanta mil persones al cap de poc temps.
Qui presidia els EUA era Harry S. Truman que no s’està de repetir l’experiència tres dies més tard, el 9 d’agost de 1945 a Nagasaki amb un resultat d’uns quaranta mil morts més.
És difícil imaginar-se el moment de l’esclat i els dies posteriors, i Masuji Ibuse (1898-1993) reputat escriptor japonès, parteix de diaris personals reals per tal de mostrar el que va passar a Hiroshima. Després de l’explosió que va desprendre una calor d’un milió de graus, va caure una pluja negra de pols, cendra i partícules radioactives que s’enganxava a la pell, no marxava i que produïa més cremades de les que tenien a causa dels incendis.
Les persones anaven i venien com esperits buscant-ne d’altres, despullats, amb la pell penjant i la carn viva. La gran quantitat de cadàvers eren apilonats a la llera del riu fent grans fogueres. Tot i això la ciutat era plena de cossos esclafats, cremats o en descomposició augmentada per la gran calor de l’estiu. Núvols de mosquits i mosques impedien fer la vida a més de la pudor. De mica en mica els símptomes de les víctimes de l’explosió van ser vòmits, diarrea i sovint deposicions amb sang, pèrdua de cabells i ferides internes. Els que semblaven sans al cap de poc perdien la gana, s’aprimaven com si se’l consumís la carn fins que semblaven mòmies i amb gran pèrdua de glòbuls blancs.
El 15 d’agost del mateix any un edicte imperial el declara com a últim dia de la guerra i a la tardor un equip d’investigadors de les forces americanes d’ocupació s’arriba a Hiroshima i fa equip amb metges de la Universitat de Tòquio per analitzar dades i persones, no pas per proporcionar tractament a les víctimes. Amb unes infraestructures inutilitzades, gana, misèria, desconeixement i falta de medicines fa que moltes morin no només a causa de la radiació.
Això és el que explica Pluja negra. Ha de ser difícil descriure aquest escenari apocalíptic, les paraules sempre queden curtes malgrat que siguin de testimonis directes. Ibuse situa enmig d’aquest camp de ruïnes una parella amb la seva neboda amoïnats per casar-la i intentant justificar que està sana perquè és el que demanen els pretendents. Perquè a més de tot plegat, els supervivents de la bomba anomenats hibakusha, eren rebutjats socialment. Només per il·lustrar, el 2008 n’hi havia 243.692 de reconeguts.
Ibuse no jutja, recrea diaris i descriu. No fa sentimentalisme. Explica molt bé el terror dels supervivents de no saber el que passava ni el que vindria. És fàcil demanar-se si era necessari tant de dolor per acabar una guerra. De vegades pertànyer a l’espècie humana fa vergonya i tristesa. Trobareu la pel·lícula a you tube en VOSE
Fitxa del llibre:
Autor: Masuji Ibuse amb traducció del japonès de Jordi Mas López
Títol original: Kuroi Ame
ISBN: 978-84-09-68399-4
Any d’impresió: 2025
Pàgines: 361
També us pot interessar:
- Informació de la pel·lícula basada en el llibre de Masuji Ibuse.
