per Vicenç Franco
Ja avanço que faig servir Edip i no Èdip perquè és el nom que utilitza el gran mestre Carles Riba a la seva magnífica traducció de l’obra de Sòfocles (Edip Rei) , que és la que recomano, i que trobareu a diferents editorials.
Sí, reivindicació d’Edip. A partir del mite d’Edip (que va matar el pare i es va casar amb la mare), Sigmund Freud va anomenar “complex d’Edip” a l’etapa infantil que el nen sent atracció per la mare i odia el pare, ja que aquest és un competidor que posseeix la mare. Res més injust pel nostre heroi: Edip no va matar el pare sinó un insolent conductor de carro a una discussió de trànsit. Edip no es va casar amb la mare sinó amb la vídua reina de Tebes. A Edip no se li pot fer cap retret, ja que com veurem va fer tot el possible per evitar-ho. I quan sap el que ha fet es castiga d’una manera cruel.
Els espectadors de les tragèdies gregues coneixien les llegendes en què s’inspiraven, com la d’Edip. En algun cas, nosaltres podem gaudir de l’obra sense conèixer la llegenda, però crec que aquí és imprescindible: només així podrem sentir tota la tensió dramàtica, l’angoixa que significa que sapiguem que en realitat Edip busca un criminal que és ell mateix i que el seu descobriment serà la pitjor de les catàstrofes.
Aquesta és la llegenda. Per una antiga maledicció, l’oracle va predir que si Laios i Jocasta, reis de Tebes, tenien un fill, aquest mataria el seu pare i portaria la desgràcia a la ciutat. Però una nit d’embriaguesa, Laios va embarassar la seva dona. Quan el fill va néixer, el pare, per evitar que l’oracle es complís, va lliurar el nen a un dels seus pastors perquè l’abandonés a la muntanya Citerió i morís allà; els turmells del nen havien estat travessats per una corretja: d’aquí prové el nom d’Edip (“peus inflats”). Però el pastor es va compadir del nen i el va lliurar a un pastor de Pòlibos, rei de Corint, qui el va adoptar com a fill propi. Edip va créixer creient que era fill de Pòlibos i Mèrope, fins que en un banquet un convidat borratxo li diu que és adoptat. Li pregunta a Pòlibos si és veritat, però com aquest no li dona una resposta clara, decideix anar a l’oracle de Delfos. L’oracle, com era habitual, li dona una resposta estranya: mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare.
Aleshores, Edip decideix no tornar mai més a Corint (hem de tenir sempre present que Edip intenta evitar el terrible vaticini), però en una cruïlla de camins es troba amb l’arrogant conductor d’un carro que l’agredeix. A la baralla que esclata, Edip mata el conductor i tres dels seus quatre acompanyants. Naturalment, el conductor és Laios, el seu pare: la primera part de l’oracle s’ha complert. Continua la seva fugida que l’allunya de Corint, i arriba als afores de Tebes. La ciutat pateix la desgràcia de l’esfinx, un monstre que devora qui no desxifra l’enigma que planteja: “Quin és l’animal que al matí camina amb quatre cames, al migdia amb dos i a la tarda amb tres?” Edip respon: “L’home, que quan és nen camina sobre quatre cames, quan és adult sobre dues, i quan és vell s’ajuda amb un bastó.” L’esfinx se suïcida, com havia promès si algú resolia l’enigma. Com a premi, Edip rep el tron de Tebes i la mà de la reina vídua, Jocasta: la segona part de l’oracle s’ha complert.
L’Edip Rei de Sòfocles comença anys després, quan el protagonista viu un moment de felicitat màxima: és un marit exemplar, un bon pare de quatre fills i un gran rei estimat pel seu poble. A palau hi van uns suplicants per demanar-li que, com va fer amb l’esfinx, torni a salvar la ciutat, ara assolada per una terrible epidèmia de pesta. Però Edip, rei previsor, ja ha enviat el seu cunyat Creont a consultar l’oracle de Delfos, i Creont torna amb la resposta: l’epidèmia no s’acabarà fins que la mort del rei anterior, Laios, sigui castigada. Aleshores, Edip comença una investigació (s’ha dit que és la primera obra policiaca) per trobar l’assassí i, amb una valentia suïcida, continuarà l’enquesta malgrat que tot el que va descobrint li anuncia el desastre de la terrible veritat: ell és l’assassí que cerca i el seu matrimoni és incestuós (agreujat pels quatre fills).
La tragèdia de Sòfocles s’ha considerat la tragèdia perfecta, tant per la seva construcció formal com pel conflicte que planteja. En primer lloc, Sòfocles administra admirablement el que Edip va descobrint i l’angoixat lector/espectador ja sap. Però també ens presenta a nosaltres un conflicte de difícil resolució: Edip és culpable? Ha comès els pitjors dels crims, sí, però involuntàriament. Millor dit: ha fet tot el possible per no cometre’ls, però en castigar-se tan durament es considera ell mateix culpable. Aquí es mostra clarament la modernitat de l’obra, ja que si la voluntat humana no compta per res, la vida és absurda. Si a Edip Rei l’absurd és provocat pels foscos designis dels poderosos déus, a Kafka pels foscos designis de poderoses forces desconegudes.
Si no trobem resposta satisfactòria a què es pot fer amb una bona persona que descobreix que és un criminal innocent, què podem aprendre d’aquesta obra? D’una banda, un advertiment terrorífic: ves amb compte si vols saber qui ets realment, perquè potser qui descobreixes no és la bona persona que esperaves. D’altra banda, se’ns presenta un home al cim de la seva vida, però que aviat caurà al pitjor dels inferns: com més amunt estiguis, més baix cauràs. Són les paraules finals del Corifeu: fins al darrer dia de la vida d’un home no es pot dir que ha estat feliç.
