Si això és un home

per Vicenç Franco

L’home que sí hi va ser: Si això és un home, de Primo Levi

Naturalment, ha estat l’estrena de la pel·lícula Marco el motiu que m’ha fet triar Si això és un home, de Primo Levi. I el meu títol també és deutor del títol d’una pel·lícula, perquè si Enric Marco és The Man Who Wasn’t There (Germans Coen, 2001), Primo Levi és The man who was there, l’home que sí hi va ser. I per això, perquè hi va ser allà i va escriure el que hi va viure allà, per la memòria de tants éssers humans destrossats per la barbàrie, esteu obligades i obligats a llegir Si això és un home.

Mai havia sentit una xerrada de l’Enric Marco fins que m’he decidit a escriure això i només puc comparar les seves actuacions tan melodramàtiques amb aquesta obra tan pura (i dura). Levi vol donar un testimoni veritable, i la seva prosa és sòbria, precisa, sense concessions, allunyada naturalment tant de l’impostat patetisme com del teatral heroisme del qual parlava en Marco. A diferència de les endolcides invencions d’aquest, és comú als “escriptors de l’Holocaust” el dubte de si tant horror és comunicable. El que distingeix l’obra de Levi és la immediatesa de la seva escriptura, perquè inicia la seva obra al mateix camp: “era tan forta en nosaltres la necessitat d’explicar, que el llibre el vaig començar a escriure allí, en aquell laboratori alemany ple de gel, de guerra i de mirades indiscretes”;  la majoria, en canvi, ha necessitat la distanciació temporal dels fets narrats: és el cas de Jorge Semprún, internat a Buchenwald, que necessita divuit anys per publicar El largo viaje (1963), i molt posteriorment La escritura o la vida (1994) o Viviré con su nombre, morirá con el mío (2002). O l’hongarès Imre Kertész (Premi Nobel 2002), deportat al camp de concentració d’Auschwitz quan tenia quinze anys i no va publicar Sense destí fins l’any 1975. Però la urgència de Levi respon també a l’obsessió de donar testimoni dels fets: “Ningú no pot sortir d’aquí per portar al món, juntament amb el senyal imprès a la seva carn, les males notícies del que ha estat a Auschwitz l’home capaç de fer amb l’home.”

Fins que no vaig llegir Si això és un home, tenia només una visió aproximada de l’Holocaust que, com a vosaltres, m’havia arribat mitjançant les pel·lícules o algun documental. I ni la paraula Holocaust (que significava un sacrifici amb la incineració de les víctimes) seria molt encertada (els mateixos jueus fan servir el terme Xoà, la Catàstrofe), però aquí acceptarem el terme. Primo Levi em va donar una visió més profunda i descarnada de l’Holocaust i, de pas, de l’essència de l’home.

Primo Levi (Torí, 1919-1987) va pertànyer a una família liberal jueva. Es va llicenciar en química en 1941, i el 1943 es va integrar a la resistència antifeixista italiana, però per la seva inexperiència va ser aviat capturat. Pensant que se’n sortiria millor, va cometre l’error d’identificar-se com a jueu i va ser deportat a Auschwitz el febrer de 1944, on va romandre fins al seu alliberament per l’exèrcit rus el gener de 1945. Després del seu retorn a Itàlia, va exercir com a químic industrial, mentre escrivia sobre les seves experiències al camp, i ja el 1947 va publicar  Si això és un home. Europa no estava encara preparada per enfrontar-se a tants horrors, i l’obra va ser refusada per moltes editorials i la seva publicació per un petit editor va passar gairebé desapercebuda, fins que el 1958 va ser editada per Einaudi. En 1977 va deixar la seva professió de químic per dedicar tot el seu temps a escriure.  La seva mort en 1987 continua sent un misteri, encara que sembla que la caiguda pel buit de l’escala del seu edifici va ser un suïcidi.

Si això és un home forma juntament amb La treva (1963) i Els enfonsats i els salvats (1986) la coneguda com a “Trilogia d’Auschwitz”. La treva narra el novel·lesc retorn de Levi a casa seva, després de nou mesos d’un recorregut absurd per l’Europa conquerida pels russos. Enfonsats i salvats –títol d’un capítol de Si això és un home– és un intent de lluitar contra l’oblit del nazisme i una reflexió sobre la “zona grisa”, sobre les víctimes que per salvar-se van col·laborar amb els botxins. Per cert, gairebé pel mateix preu que el nostre llibre, podeu adquirir la trilogia sencera. 

La nostra obra és el relat de l’estada de Primo Levi a Buna-Monowitz, un Lager (un camp de treball, no d’extermini), satèl·lit d’Auschwitz, on els alemanys volien construir una fàbrica de goma sintètica amb la col·laboració del grup IG Farben (format per AGFA, Bayern, BASF…). I respon a una de les obsessions del captiveri: donar testimoni sobre l’infern que l’home ha creat per a l’home, cercant només la seva destrucció total a través d’una organització precisa i calculada. En dues frases, gairebé al final de l’obra, se’n compendia el contingut: “Poden venir els russos: no trobaran més que els domats, els acabats, dignes ara de la mort inerme que ens espera. Destruir l’home és difícil, gairebé tant com crear-lo: no ha estat ràpid, no ha estat senzill, però ho heu aconseguit, alemanys.”

Encara que els 17 capítols tinguin una aparent autonomia, la successió cronològica dels fets es manté, i el seu conjunt ens dona una visió completa de què era un camp de treball nazi (en realitat gairebé d’extermini, per les inhumanes condicions de vida). Si això és un home no canviarà perceptiblement el vostre concepte sobre l’Holocaust, però sí que sabreu que els Lager eren un microcosmos de condemnats amb llarguíssimes prohibicions, amb normes absurdes (el llit s’ha de fer curosament, les “sabates” han d’estar llustrades…) i el que més us sorprendrà és veure que les temudes SS eren només una força espectral, fantasmagòrica, i que la concreció de l’enemic destructor de l’home eren els altres presos. Com gairebé tothom, jo tenia una imatge de les SS als camps de concentració com uns sàdics, uns monstres, però només arribar al camp, en Levi s’adona que només actuen com una mena de funcionaris indiferents, que et poden tombar amb un sol cop a la cara, però sense ràbia, “amb la calmosa seguretat de qui no fa altra cosa que la seva feina de cada dia”. És la mateixa actitud impassible que mostra el científic alemany que l’entrevista per treballar a la fàbrica del Lager. Els SS són “pocs, i fora del camp”, i els veritables amos del camp són altres presos, els temuts Kapos: si s’ofereix a un esclau una situació de privilegi, “serà cruel i tirànic, la seva capacitat d’odi s’abocarà sobre els oprimits”.

[Incís: l’actuació que tenen els SS aquí em recorda  el que diu Hannah Arendt a Eichmann a Jerusalem: Un estudi sobre la banalitat del mal (1963). Eichmann havia estat segrestat a l’Argentina pels serveis secrets israelians i Arendt va assistir al seu judici com a corresponsal de The New Yorker. La tasca d’Eichmann va ser fonamental a la “Solució final”: coordinar el transport per ferrocarril dels deportats, perquè els camps d’extermini no es col·lapsessin, però que mai no els faltessin víctimes. Aquí, Arendt ens mostra moltes idees polèmiques, com la de la banalitat del mal: el que és monstruós no és que Eichmann sigui un monstre nazi racista, sinó que el monstruós és que Eichmann sigui una persona normal. Per a Arendt no és un fanàtic nazi, sinó simplement algú preocupat per fer la seva feina a la perfecció, sense tenir en compte les conseqüències d’aquesta. Una sensació semblant vaig sentir a El violí d’Auschwitz, de M. Àngels Anglada. Es tracta d’una obra de ficció (l’autora no va estar a cap camp de concentració), però a l’inici de cada capítol presenta documents reals de les SS, redactats amb una asèpsia burocràtica, siguin els càlculs de la rendibilitat dels presos en camps de treball (segons la freda base de nou mesos de vida), l’aprofitament de les dents d’or dels presos morts o l’escrit del Dr. Rascher negant-se a fer servir per els seus experiments una presonera pel seu aspecte “nòrdic”.]

La narració de qui ja no és Primo Levi sinó el número 174517 (entrar al camp significa perdre-ho tot, fins i tot el nom) ens mostra les seves contínues reflexions i una àmplia galeria de personatges que poblen el Lager, perfectament identificats: els criminals amb un triangle verd (aquests són, majoritàriament, els Kapos), els presos polítics amb un triangle vermell,  els jueus amb una estrella de David vermella i groga. En aquest ampli univers que ens presenta Levi, encara hi ha qui conserva la humanitat (com Resnyk o Lorenzo), nans monstruosos i feliços (com Elias Lindzin) o simpàtics manipuladors i traficants (com Henri).

En aquest món sense pietat, sobreviurà el més cruel, el més temut. Acabo convidant el lector a  llegir Levi com ell ens convida a plantejar-nos les nostres fràgils certeses: “Vull convidar ara el lector a reflexionar sobre el que podien significar al Lager les nostres paraules “bé” i “malament”, “just” i “injust”; que jutgi, basant-se en el quadre que he pintat i els exemples a dalt exposats, quant del nostre món moral normal podria subsistir més enllà del filat de pues.”

Heu de llegir Si això és un home per saber, però no intenteu comprendre. És impossible comprendre l’Holocaust.