per Joan Pujol
Som a la tardor, i com cada any per aquestes dates, una munió d’ocells emprenen el viatge d’anada (o de tornada, segons es miri) cap al Sud, a latituds més benignes, per passar-hi l’hivern. Aquest fenomen estacional va despertar, ja d’antic, moltes hipòtesis i teories, algunes d’allò més inversemblants.
La teoria del transformisme, per exemple, deia que determinats ocells es transmutaven en altres, com el cucut, que a l’estiu es transmutava en esparver, i en arribar la primavera següent tornava al seu aspecte i veu coneguda per tothom.
La teoria, però que més anys va perdurar era la hibernació en amagatalls. Aristòtil pensava que orenetes i altres ocells hivernaven en coves o submergides al fang d’alguns llacs. Aquesta teoria es fa refutar definitivament molts segles després, quan el comte Buffon, reconegut naturalista del s. XVIII, va fer un experiment. Va posar orenetes en una caixa, les va refredar amb gel per veure si entraven en letargia i posteriorment les va reescalfar posant-les al sol, per veure si reeixien. Evidentment van “palmar” totes. Amb tot, la teoria de la hibernació d’Aristòtil va prevaler al llarg de quasi dos mil anys.
Això, però, no vol dir que apareguessin altres idees encara més pintoresques durant aquest temps, és clar. Per exemple, al segle XVII, un ministre i científic anglès anomenat Charles Morton va proposar que les orenetes migraven cada any a la Lluna! Aquesta idea li va venir arran de la publicació, uns anys abans, de l’obra de Francis Golwin “l’home a la Lluna”(1638), una de les primeres novel·les de ciència-ficció, on es descriu un paradís utòpic a la lluna i en ell, nombrosos ocells que hi voleien, com orenetes. El principal raonament de Morton per defensar aquesta idea, bàsicament, es reduïa a «ningú coneix on paren els ocells durant l’hivern, per tant, ha d’estar fora de la Terra». Avui en dia d’això en diríem una lògica ben “Trumpiana”.
Ja per aquella època, en ple Renaixement, l’ornitòleg francès Pierre Belon va apuntar que, alhora que les orenetes desapareixien a França, apareixien al nord d’Àfrica, fet que suggereix que aquests ocells migraven. No va ser, però fins més endavant, a primers del segle XIX, i concretament el 1822 a la ciutat alemanya de Klütz, quan un caçador va abatre una cigonya, que es va desvelar el misteri. Aquella cigonya havia arribat volant amb una fletxa de 80 cm clavada al pit… aquella fletxa provenia del centre d’Àfrica, des d’on havia volat aquella cigonya. Des d’aleshores es van anomenar Pfeilstörche (en alemany, cigonya fletxa, literalment), a aquells ocells que apareixien esporàdicament amb fletxes clavades al cos. Aquell fet va demostrar que els ocells eren capaços de volar milers de quilòmetres fins a l’Àfrica, i tornar l’any següent als llocs on havien nascut. Aquella primera cigonya trobada amb la sageta, batejada com a Rostocker, el dia d’avui, encara pot veure’s al museu de la Universitat de Rostock.
Actualment, gràcies a l’anellament (les anelles metàl·liques les va inventar un danès a finals del s. XIX), i més recentment als radars, als minigeolocalitzadors (miniGPS) i a altres dispositius i tècniques modernes (com els isòtops estables) s’han pogut estudiar les rutes migratòries.
Però com s’originà el fenomen de la migració? Es creu que el fenomen va aparèixer durant el període del Miocè, fa uns 23 a 5,3 milions d’anys, com una resposta adaptativa als canvis climàtics i a la disponibilitat de recursos estacionals. Les primeres poblacions d’ocells haurien desenvolupat aquesta estratègia per aprofitar els períodes d’abundància d’aliment i per garantir una reproducció més exitosa en zones amb menys competència i depredadors. Però quin era l’origen geogràfic dels ocells migradors? Eren ocells que vivien al Nord, que en períodes desfavorables marxaven cap al Sud?, o bé eren ocells originaris del Sud , que per evitar la competència de les zones tropicals es desplaçaven cap al Nord a l’estiu i allà aprofitaven els “booms” d’aliments de les latituds més septentrionals? Això encara està en discussió.
Com a dada curiosa, a casa nostra la recuperació d’un ocell marcat més antiga és la d’una joveneta de cigonya blanca de Berka/Werra (Alemanya), a la qual un empleat de correus li posà una placa de metall gravada penjada del coll amb un filferro. El 20 d’agost de 1880 marxà del niu, volà 1.140 km en quatre dies, i per desgràcia seva, a Fornells de la Selva va ser tirotejada al campanar de l’església mateix. Que Déu l’agafés confessada, pobre.
De la migració, un altre aspecte fascinant és el sistema d’orientació. Els ocells s’orienten d’una manera sorprenent, utilitzant un complex sistema de navegació. Fan servir la posició del sol i les estrelles, el reconeixement de la topografia del terreny, i fins i tot el camp magnètic terrestre, que els serveix com una brúixola interna. Amb aquesta “tecnologia” que tenen els ocells de sèrie no és d’estranyar que hi hagi gent que es cregui la teoria satírica de “Birds Aren’t Real”!
Al Paleàrtic occidental les grans rutes que connecten Europa amb Àfrica passen per tres grans corredors, la Ruta de l’Atlàntic oriental, que segueix les costes de l’Atlàntic i creua per l’estret de Gibraltar. La Ruta de la Mediterrània central, que connecta Itàlia i Malta amb el nord d’Àfrica. I finalment la Ruta de la Mediterrània oriental, que passa pels Balcans i Creta i arriba fins a Egipte i l’Orient Mitjà.
Aquests passos són estratègics, sobretot per a les aus planejadores (com cigonyes o rapinyaires), que eviten travessar grans extensions de mar i aprofiten els corrents d’aire calent i ascendents per estalviar energia.
I a casa nostra?
Doncs potser no us hi vàreu fixar, però a principis de juliol van començar a marxar els magalls (falciots). Sí, aquells que volaven a tota pastilla en grupets fent una cridòria eixordadora, quasi d’un dia per l’altre, van desaparèixer. Ells van ser dels primers, però també els cucuts ja han marxat, i a finals d’estiu i primers de tardor els segueixen bona part de les espècies que hivernen a l’Àfrica. Les orenetes s’agrupen en estols, cada cop més grans, per emprendre el viatge. Cada any podem veure durant uns pocs dies fins a un o dos centenars de culblancs (oreneta cuablanca) als cablejats i cornises de més amunt de la biblioteca, tot esperant bones condicions climàtiques per marxar.
Sens dubte, el més espectacular, és veure la migració dels grans ocells planadors. Aligots vespers, àguiles marcenques, arpelles, cigonyes i un llarg etcètera d’espècies passen pel nostre cel, sols o en estols, direcció Sud-oest, dirigint-se cap a l’estret de Gibraltar, que fa d’embut de les diferents rutes migratòries de l’Oest d’Europa, i que pot concentrar, en aquesta època, milers de grans ocells cada dia. Allà, només 14 quilòmetres els separen de l’Àfrica, però quan arribin al Marroc, a la majoria encara els faltarà creuar el gran desert del Sàhara, i segons l’espècie, arribar fins als tròpics i fins i tot més al Sud (els falcons de la reina, un migrant força tardorenc, passa l’hivern a Madagascar). I tots van tan lluny? Doncs no, hi ha espècies o poblacions que venen per passar l’hivern a casa nostra, són els ocells hivernants.
I si voleu gaudir de la migració i Gibraltar us cau un pèl massa lluny, també podeu fer-ho a Argentona mateix. La Serralada Litoral és un bon corredor pel seu pas, i si us enfileu a qualsevol cim (Burriac, la Feu…) o planes elevades com l’Espinal, us poden passar volant de molt a prop. Jo us aconsello aquest darrer indret, ja que a banda de gaudir dels rapinyaires migrant també trobareu nombrosos passeriformes i altres petits ocells també migrants, que fan parada i fonda a les planes de l’Espinal, per alimentar-se dels nombrosos saltamartins i altres invertebrats que hi ha als camps i marges. I potser més interessant encara, trobareu dia sí i dia també, alguns dels exemplars d’Homo sapiens ocellensis, locals i de poblacions veïnes, fruint d’aquest espectacle. Si els veieu allà asseguts, amb els prismàtics i telescopis apuntant al cel no dubteu a atansar-vos-hi i passar-hi una estona. Ells us ensenyaran i explicaran quins ocells estan passant.
Que tinguin bon viatge i confiem que tornin la primavera que ve. Estarem aquí esperant-los!
Joan Pujol, biòleg – Imatge de l’entrada: Pixabay
