per Joan Pujol Collet
Els nostres veïns més humits… granotes, gripaus i salamandres
Malgrat la primera part del títol, aquest no serà un article de temàtica eròtica, tot i que espero que us engresqui i estimuli la seva lectura. Aquestes quatre ratlles parlen dels amfibis d’Argentona, molts d’ells desconeguts i sovint poc apreciats. Som-hi!
Els amfibis van aparèixer fa uns 365 Milions d’anys, i van suposar un salt qualitatiu molt important en l’evolució dels vertebrats, ja que van aconseguir adaptacions per viure fora de l’aigua, si més no en la seva fase adulta. Actualment, es coneixen més de 8.000 espècies d’amfibis, i són el grup de vertebrats més amenaçats (més d’una tercera part estan amenaçats o en perill d’extinció).
A Catalunya hi trobem 17 espècies, de les quals 8 són presents a Argentona.
Us les presentaré tot seguit:
Salamandra comuna (Salamandra salamandra)
Aquesta espècie és l’únic urodel (amfibis amb cua) present a Argentona, ja que no hi tenim tritons. Els seus colors aposemàtics (vistosos com els taxis de BCN) avisen als possibles depredadors de que poden patir una bona indigestió si se la cruspeixen, ja que la seva pell secreta una substància irritant. Si tens gana tu mateix, jo ja t’he avisat!És present a la part més forestal i humida del municipi, des del torrent de Burriac fins al límit amb Dosrius, i sovint aprofita l’interior de mines d’aigua per criar-hi, encara que també trobem les seves larves en algunes fonts i tolls d’aigua més o menys permanents i nets, hàbitats cada cop més escassos a Argentona
Tòtil català (Alytes almogavarii)
Carai amb el nom científic d’aquest petit gripau, titllant de tòtils catalans als almogàvers…què hi diria al respecte en Roger de Flor!! En fi, seguim…
El tòtil és dels amfibis més freqüents al municipi i pot aprofitar tant basses com petits aljubs i pericons per dipositar els ous, que com es veu a la foto, són transportats pel mascle, tot lligant-los a les potes del darrere. Ara que hi penso, potser per aquest fet el varen batejar com a tòtil…on s’és vist que un pare hagi de cuidar-se de la mainada, això no era cosa de les mares?… diria algú molt anacrònic…del segle passat, o més enrere.
Parlàvem dels ous, que el mascle va remullant de tant en tant i quan aquests són a punt de descloure’s, s’apropa al punt d’aigua, on els capgrossos hi passaran diversos mesos, i en alguns casos, fins i tot més d’un any, abans de la metamorfosi.
El tòtil té una veu de contacte molt curiosa, que recorda al sonar d’un submarí, que de lluny pot ser confós amb el xot, un tipus de mussol que també podem trobar a Argentona.
Tòtil Català cant
Xot cant
Granota pintada mediterrània (Discoglossus pictus)
Aquesta espècie és originària del Nord d’Àfrica, i al segle XIX alguns exemplars d’Algèria foren alliberats al Sud de França (potser a algun “Pieds-noirs” repatriat se li va “colar” a la maleta??), i d’allà, de mica en mica, ha anat colonitzant l’Empordà, la Selva, l’interior de les comarques Gironines, i recentment s’ha trobat ja algun exemplar a Argentona (juny 2023, bassa de reg a Sant Jaume de Traià). Tot i que no està del tot comprovat, podria entrar en competència amb les espècies autòctones, especialment amb els capgrossos de gripau corredor.
Granoteta de punts comuna (Pelodytes punctatus)
Aquesta petita granoteta és de les més desconegudes, ja que és força reservada. La trobarem des dels boscos esclarissats fins als conreus, però és força nocturna (passa el dia sota pedres o en fissures de roquissars). El seu nom científic ve donat pel seu costum d’amagar-se dins l’aigua o dins el fang quan se l’espanta (Pelos=fang, dytas= bussejar) . Qui en trobi alguna que m’ho digui, que pocs cops l’hem trobada.
Gripau comú ibèric (Bufo spinosus)
El gripau comú és les espècies més comunes i la més grossa de casa nostra, podent arribar les femelles a més d’un pam de llargada. Són força terrestres, podent viure molt allunyats de l’aigua, fent migracions fins i tot de diversos quilòmetres cap a les basses de cria quan arriba l’època de la reproducció, ja a finals d’hivern-primavera. Les femelles poden pondre fins a 8.000 ous, d’on sortiran capgrossos, que podrem diferenciar de les altres espècies per la seva mida petita i color molt fosc, quasi negre (semblants però als del gripau corredor). Tot i no ser perillosos, les glàndules paròtides (protuberàncies darrere els ulls, que també tenen les salamandres) excreten una substància defensiva que pot ser irritant de les mucoses, per això millor no manipular-los i evitar també que les nostres mascotes s’hi apropin.
En Cels Gomis, a la seva obra “Zoologia Popular Catalana”, publicat el 1910, recull una dita argentonina: “Quan canta el galipau, senyal que plourà”.
A veure si tenim cantarella per dies i liquidem la sequera!
Gripau corredor (Epidalea calamita)
Aquest bonic gripau d’ulls verds és també força comú a Argentona, i s’activa especialment amb les pluges, ja que és capaç d’aprofitar les basses i tolls d’aigua temporals per a reproduir-se. El seu cicle aquàtic és molt més ràpid que la resta d’amfibis. L’eclosió dels ous des de la posta és de només 5-15 dies, i poden fer la metamorfosi de capgros a juvenil en només 5 setmanes o menys. Aquesta adaptació li permet reproduir-se diverses vegades a l’any i aprofitar basses temporals que sovint s’assequen en poques setmanes. La granota pintada també pot accelerar el seu cicle aquàtic, pel que podria competir, com ja s’ha comentat, amb el gripau corredor.
Estrictament nocturn, pot córrer ràpidament pel terra, i els seus raucs, normalment emesos des de l’aigua, poden sentir-se força lluny. rauc del gripau corredor
Les granotes salten, els gripaus caminen, però el gripau corredor com el seu nom indica, és l’Usain Bolt de l’herpetofauna local, corre que se les pela!
Reineta meridional (Hyla meridionalis)
Aquesta petita i vistosa granoteta és semiarborícola, i sempre la trobarem prop de l’aigua, enfilada a la vegetació. La veu dels mascles és la més potent d’entre els amfibis de la contrada, emetent-la des de l’aigua o la vegetació propera, tot inflant un sac vocal de manera molt ostentosa. Vaja, el Pavarotti de la bassa podríem dir. Rauc de la reineta.
La coloració verda típica de les reinetes és fruit de la combinació de tres tipus diferents de cromatòfors (cèl·lules pigmentàries): els iridòfors (color blau), els melanòfors (colors foscos) i els xantòfors (color groc). Hi ha, però alguns individus que tenen una mutació que els provoca que de manera parcial o total els cromatòfors xantòfors no puguin acumular carotens, fet que dona una coloració corporal blau cel atès que el color dominant passa a ser el blau dels cromatòfors iridòfors. Això és el que s’anomena “axantisme”.
La reineta la trobarem a pràcticament tot el municipi on hi hagi aigua a prop i vegetació abundant i humitat.
Granota verda ibèrica (Pelophylax perezi)
Aquesta és probablement la granota més coneguda, ja que és la més diürna, la més gran i la més estesa de totes, i a més s’ha explotat gastronòmicament les seves anques. Ja ho recollia en Cels Gomis: “Granota fica’t al cove, gripau fica’t al cau”.
Molt associada a l’aigua, pot estar activa pràcticament tot l’any i si fa molt fred, pot hivernar sota el llot de basses i estanys.
Els seus raucs són característics, però en comptes de tenir un únic sac vocal a la gola com la reineta, en té dos de laterals, a banda i banda de la boca. Rauc de la granota verda
La trobarem en basses amb aigua més o menys permanent i estanys artificials del municipi, evitant les zones més forestals.
I tot seguit la part seriosa de l’article, que esperem que més que destrempar-vos, us esperoni, com el gripau que trobareu més avall.
Els amfibis a l’ecosistema
Els amfibis tenen un paper determinant a l’hora de mantenir l’equilibri dels ecosistemes. Poden ser tant les preses com els depredadors de moltes altres espècies. Els ous i els capgrossos són una rica font d’aliment pels ocells, rèptils i peixos. Al seu torn, els amfibis consumeixen una enorme quantitat d’insectes i altres invertebrats que poden causar plagues, i ser aliment d’ocells, rèptils i mamífers.
Estat de conservació i amenaces
En l’àmbit global, a la dècada del 80 es començà a observar un declivi de les poblacions d’amfibis d’arreu del món, que es manifesta en forma de col·lapses de les poblacions i extincions locals. Aquest fenomen és una de les amenaces més greus que afecten la biodiversitat global i entre les seves possibles causes hi ha la destrucció i pertorbació dels hàbitats, les malalties infeccioses emergents, l’explotació humana, la contaminació i l’ús de pesticides i les espècies introduïdes.
En l’àmbit local, tot i que no hi ha cap espècie en perill, la destrucció dels hàbitats (boscos , marges, conreus), i especialment dels punts de cria (basses , fonts , etc.) són la principal amenaça per a la seva disminució poblacional.
Tot i que Argentona és el municipi de les 200 fonts, actualment moltes d’elles s’han degradat, o no brollen o directament ja no existeixen. Altres punts, com antics aljubs, pericons, cisternes, basses de rec, etc. també s’han perdut, i les que resten i tenen aigua, sovint són una trampa pels amfibis (hi ha molts punts d’aigua amb parets verticals que els amfibis que hi van a criar no poden sortir-hi un cop s’han reproduït, i s’acaben ofegant. Aquest fet afecta sobretot gripaus i tòtils, poc avesats a “l’escalada”. En aquests casos només posant alguna rampa al punt d’aigua podem salvar una munió d’amfibis).
La falta d’aigua en moltes basses també és un problema cada cop més greu, i no només per efecte del canvi climàtic i la menor precipitació prevista. Al marge esquerre de la riera hi trobem des de fa més d’un segle l’aqüeducte de Dosrius, que portava aigua a Barcelona. L’abandonament d’aquesta obra hidràulica subterrània per part d’Aigües de Barcelona ha deixat sense aigua a bona part de les finques que tenien adjudicades X plomes d’aigua, com a concessió per deixar passar-hi l’aqüeducte. Una “ploma d’aigua” és una unitat de mesura hidràulica que equival a 8.440 litres/dia, si ens fixem en la ploma de Mataró de 1820. Doncs bé, aquestes plomes d’aigua, cada finca les emmagatzemava per a usos de la finca (rec, aigua corrent, etc.) a basses, safareig i dipòsits que sovint eren utilitzats pels amfibis per a reproduir-se. Ara moltes són seques.
Altres problemes són derivats de la intensificació agrícola i l’ús de pesticides, que afecten directament els amfibis i a les seves preses. La pell dels amfibis és molt permeable, cosa que els fa espacialment vulnerables a aigües contaminades i pesticides. L’Agricultura ecològica i la producció integrada (que prioritza la lluita biològica abans que la química) poden ser uns bons aliats.
La introducció d’espècies invasores també és un problema local. A casa nostra hi ha el costum de tenir peixos a basses i estanys (carpes, carpins vermells, gambúsies…) per fer bonic o per no tenir mosquits, però totes aquestes espècies depreden directament sobre ous i capgrossos, fins al punt que allà on hi ha peixos, normalment no trobem amfibis. Caldria retirar de les basses totes aquestes espècies al·lòctones invasores… a més, la legislació així ho dictamina (Real Decreto 630/2013, de 2 de agosto, por el que se regula el Catálogo español de especies exóticas invasoras).
Les malalties infeccioses emergents són considerades en l’àmbit global un dels factors responsables del declivi de les poblacions d’amfibis o com a mínim de morts massives d’individus. A Catalunya preocupa sobretot l’arribada la Quitridiomicosi dels amfibis, que és un fong que afectat als anurs (granotes i gripaus), el fong Batrachochytrium dendrobatidis, i als urodels (salamandres i tritons) , el fong Batrachochytrium salamandrivorans. Ambdós van arribar suposadament per l’alliberament d’espècies exòtiques d’amfibis infectades amb aquests fongs. La mortalitat és molt alta, i ben a prop d’Argentona ja s’han trobat casos, pel que caldrà estar ben alerta.
Una finestra d’oportunitat
Fa uns pocs anys, la Societat Catalana d’Herpetologia i el Parc de la Serralada Litoral van engegar el Projecte de recuperació del gripau d’esperons (Pelobates cultripes) al Parc de la Serralada Litoral i al Baix Maresme. Aquesta espècie té uns requisits ecològics molt concrets (sòls sedimentaris al·luvials i sorrencs) i ja fa anys va desaparèixer de la conca de la riera d’Argentona i de pràcticament tot el Maresme. El Projecte pretén:
1. Revertir els efectes dels factors que han fet perdre els punts de reproducció de l’espècie (transformació del territori, canvis en els usos del sòl, l’abandonament i/o substitució de les basses agrícoles tradicionals per d’altres no accessibles per a la fauna i, sobretot, la urbanització).
2. Establir metapoblacions a localitats on hi van haver poblacions, actualment ja extingides, tot valorant la seva potencial colonització d’altres indrets òptims.
3. Donar una segona oportunitat rescatant aquelles larves en punts d’aigua amb risc immediat de dessecació.
4. Lluitar contra la tendència de disminució poblacional que pateix l’espècie a Catalunya.
En aquest sentit, s’ha recuperat basses a Cabrils i Cabrera de Mar, entre d’altres, i alliberat capgrossos, per tal d’establir poblacions estables allà on s’havia extingit. Concretament, a Can Parcala, a tocar a Madà, però ja dins del municipi de Cabrera, s’ha creat una bassa artificial i s’hi ha fet alliberaments i posterior seguiment de capgrossos de gripau d’esperons. També s’ha mirat de trobar altres zones properes, ja dins d’Argentona, on fer alliberaments de més capgrossos, per reforçar encara més la nova població, però no s’ha trobat cap punt adequat, ja que les basses o petits estanys propers, o no tenien un accés fàcil per l’espècie, o hi havia peixos que invalidaven la seva utilització. Esperem que aviat es pugui trobar un indret adequat.
Finalment, caldria valorar no només els amfibis, sinó molt especialment els punts d’aigua del municipi, inventariar-los degudament, veure el seu estat, valorar les possibilitats de recuperació, i en definitiva, propiciar espais i hàbitats per la biodiversitat aquàtica o lligada a l’aigua, un patrimoni cada cop més escàs i degradat de la nostra vila.
Esperem que la voluntat de tothom remi en aquest sentit.
Joan Pujol Collet és biòleg
Fotografies: Creative Commons i Wikimedia Commons
