Les estretes relacions entre papallones i flors

per Jordi Corbera

A la natura tots els éssers vius estan connectats d’una manera o una altra. Fins i tot nosaltres fem servir algunes d’aquestes relacions simbòlicament. Diem, per exemple, ‘el peix gran es menja al petit’ quan una gran empresa annexiona una de més petita. En aquest cas, a la natura es tractaria d’una relació de predació, on el predador, que en surt beneficiat, s’alimenta de la presa, que evidentment en surt perjudicada. Però hi ha també relacions mutualistes en les quals les dues espècies que es relacionen en surten beneficiades. Aquest és el cas d’una gran part de flors i els seus pol·linitzadors. Les flors amb els seus colors i fragàncies atrauen una gran diversitat d’insectes que saben que hi trobaran nèctar molt ric en sucres, aminoàcids i sals minerals que necessiten entre altres coses, com a font d’energia per a poder volar. Com a contrapartida els insectes en visitar les flors es carreguen de pol·len que després repartiran per les altres flors que visitin i això permetrà la seva fecundació. Els himenòpters (abelles i afins) són els pol·linitzadors més freqüents i alhora els més efectius, però les papallones també hi tenen un paper rellevant i allà on hi hagi flors segur que hi veiem papallones a la recerca de nèctar.

El cas més paradigmàtic d’aquestes relacions entre flors i papallones és sens dubte el de l’anomenada orquídia de Darwin (Angraecum sesquipedale) originària de Madagascar. Mentre Charles Darwin estava enllestint la redacció del seu llibre sobre la pol·linització de les orquídies (The Various Contrivances by Which Orchids are Fertilised by Insects, Londres 1862), va rebre de l’horticultor James Bateman una caixa plena d’aquestes plantes entre les quals hi havia vàries flors de Angraecum sesquipedale). Darwin va quedar astorat en veure el llarguíssim esperó, de quasi 30 cm, d’aquestes flors i tot seguit va escriure al seu amic, el botànic Joseph Dalton Hooker dient-li «Déu del cel quin insecte és capaç de xuclar-lo [el nèctar que es troba al final de l’esperó]». Cinc dies després en una segona carta a Hooker ja li suggeria que havia d’existir en aquelles terres una arna amb una trompa prou llarga per a arribar al final de l’esperó. Tot i que alguns naturalistes de l’època es van burlar d’aquestes afirmacions, d’altres les van defensar aferrissadament veient-hi una prova més de l’evolució de les espècies. Però no va ser fins al 1903 que es va descriure una arna de la família dels esfíngids, Xanthopan morganii praedicta, amb les característiques apropiades per poder arribar a xuclar el nèctar d’aquesta orquídia i alhora facilitar la seva pol·linització. De totes maneres faltava comprovar que això succeïa, cosa que no va passar fins molts anys més tard, el 1992, quan Lutz T. Wasserthal va obtenir les primeres fotos i més tard, el 2004, Philip de Vries obtenia les  primeres imatges de vídeo a la natura:

Les relacions mutualistes entre papallones i flors són un fet molt habitual, però encara ens plantegen força incògnites. És per això que continuem recollint informació d’aquestes interaccions. A la vall de Riudemeia, les observacions d’aquestes interaccions es van començar a recopilar a partir de 2010, i actualment disposem de més de 7.000 observacions. L’anàlisi d’aquestes dades ens permet conèixer la complexitat de la xarxa mutualista d’aquesta localitat (figura 1).

Podem veure, en primer lloc, que hi ha espècies de papallones que s’han observat visitant les flors amb molta més freqüència que d’altres i al mateix temps que hi ha algunes flors molt més visitades. L’abundància en les observacions de papallones està relacionada parcialment amb la seva abundància a la vall, però cal tenir en compte que no totes les espècies de papallones visiten les flors a la recerca de nèctar, algunes prefereixen els exsudats dels arbres i altres visiten els excrements per obtenir sals minerals. Així la bruna de bosc (Pararge aegeria), la segona espècie més abundant a la zona, només ha estat observada 16 vegades sobre alguna flor. També podem veure com la marroneta de l’alzina (Satyrium esculi) que és l’espècie observada més cops sobre les flors, visita amb preferència l’esbarzer (Rubus ulmifolius) i l’escabiosa o vídues (Scabiosa atropurpurea).

Pel que fa a les plantes, les flors de l’escabiosa amb 2.927 observacions, són les més visitades i alhora les visitades per un nombre més gran d’espècies (46) (figura 2). Segueix en ordre de preferència, les flors de l’esbarzer amb 1.769 observacions, però cal destacar que un 92% d’aquestes visites es deuen a la marroneta de l’alzina. La llengua de bou (Echium vulgare) és una altra planta molt visitada en especial per les dues espècies del gènere Gonepteryx, la cleòpatra i la llimonera, que representen el 95.7% de les visites a les seves flors.

Però, tenen preferències les papallones per determinades flors? L’anàlisi estadística de les dades recollides també permet esbrinar algunes qüestions sobre el tema. A partir del nombre d’interaccions de cada espècie de papallona podem avaluar si el nombre d’espècies de plantes visitades és l’esperable o està esbiaixat. Quan aquest nombre és més petit de l’estadísticament esperable diem que les papallones són especialistes (trien algunes espècies), quan aquest nombre és més gran, diem que són generalistes (visiten totes les flors que troben). A Riudemeia mostren un comportament especialista la marroneta de l’alzina que ja hem comentat que prefereix les flors d’esbarzer i d’escabiosa, i la saltabardisses cintada (Pyronia bathseba) que prefereix l’escabiosa, la calcida blanca (Galactites tomentosa) o l’esbarzer (figura 3). Per contra, entre les generalistes trobem la cleòpatra, la llimonera i la blanqueta de la col (Pieris rapae).

Aquest comportament ve determinat per un gran nombre de factors i és difícil determinar quins d’ells són els més importants. Està molt clar que davant de tots està la composició florística de la localitat que determinarà quines flors poden trobar-hi les papallones, però també és molt important tant el període de floració com el període de vol que poden fer que flors i papallones coincideixin o no en el temps, i també la llargària d’aquests períodes. Així, l’escabiosa floreix gairebé tot l’any i això repercuteix en el gran nombre de papallones que la visiten. En canvi, l’esbarzer té el període de floració molt curt (juny-agost), però aquest coincideix amb el període de vol de la marroneta de l’alzina i el de la saltabardisses cintada, dues espècies molt abundants i això és una de les causes per la qual sigui la segona espècie més visitada. Però hi ha encara altres factors, com la quantitat i qualitat del nèctar de les flors, el color de les seves corol·les o les olors que desprenen, entre altres, que poden tenir un paper rellevant en la tria de les flors per part de les papallones. Queden encara  molts interrogants per respondre i els estudis que s’estan portant a terme poden ajudar a esbrinar-ne alguns.

Jordi Corbera és membre de Delegació de la Serralada Litoral Central,
Institució Catalana d’Història Natural

Foto entrada: Blanca de la col (Pieris brassicae) xuclant nèctar del marcòlic (Lilium martagon). La morfologia de la flor obliga a la papallona (que és dels pocs insectes que poden arribar al nèctar) a col·locar-se de tal manera que les ales freguen les anteres i queden plenes de grans de pol·len que més tard transportaran a altres flors.