per Maria Sanplà
ELSROMANSNOVANPRACTICARMAILADIVISIODEPARAULESNIFEIENSERVIRTAMPOCENGENERALCAPSIGNEDEPUNTUACIO
Així comença el llibre de J. M. Pujol i J. Solà Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic de l’editorial Columna, (una joia us ho asseguro). I aquí és on comença el meu periple fins a arribar a la correcció ortotipogràfica i d’estil, Doncs sí, els romans no separaven síl·labes, però clar en aquell temps gairebé ningú llegia. Ja hi havia uns esclaus especialitzats en la lectura que ho feien. El culpable de separar les diferents paraules amb espais en blanc va ser Carlemany. Com ens expliquen els autors, paradoxes del destí, “aquell rude militar barbaflorit, emperador dels francs, padrí de Catalunya i avi d’Europa” mai no va passar de ser un alumne mediocre, va llegir tard i amb dificultats, tot i l’interès que hi posava. Carlemany, però, venerava la cultura, potser perquè li mancava, va promoure una renovació de l’escriptura, en què la divisió de mots i la puntuació van ser noves companyes de la preciosa lletra carolina.
Però els llibres eren escassos, i els lectors, pocs. Durant molts segles encara, la lectura era feina d’un especialista que llegia a un públic que escoltava el llibre (el rei Jaume i Muntaner més de quatre segles després encara parlen en aquests termes).
Al contrari d’avui dia, les biblioteques eren sorolloses, plenes de la remor de les voces paginarum. L’invent de la impremta l’any 1440 democratitzà la lletra d’una manera inconcebible un temps enrere. Com que la gent podia comprar material per llegir, la lectura comença a fer-se individual i silenciosa. Però no van arraconar la puntuació, al contrari, cada vegada era més necessària, els nous lectors necessitaven el guiatge de la puntuació. Els gramàtics del Renaixement van treballar la puntuació subjecta a la lògica i a la gramàtica. I aquest és encara el sistema que perviu.
I tot això perquè us vull parlar de la meva estimada correcció, necessària i invisible. La correcció ha estat sempre al darrere i al davant de la meva feina, abans com a correctora i ara com a escriptora. Vull explicar una història que vaig conèixer fa molts anys, quan començava amb la feina de correctora.
S’explica que un dia va trucar a les portes de la ciutat prohibida de Pequín un impressor que duia un magnífic obsequi per a Sa Majestat Imperial: un llibre sense cap errada.
L’emperador va fer examinar el llibre, per cada un dels sis-cents seixanta-sis lletrats del seu Íntim i Privat Consell i la resposta dels savis ho confirmà. No hi havia cap errada. Ni tan sols la que apareix, quan això passa, en el colofó, en què es fa constar que en el llibre no n’hi ha cap.
Sa Majestat amb un somriure impenetrable agraí el regal, manà escriure el nom de l’estampador al volum 21 del Wen xian tong kao, l’elevà a la categoria de mandarí i l’envià de governador a una llunyana però rica província, on malauradament morí l’endemà mateix d’haver arribat. A Pequín sa Majestat, recordant als seus súbdits presents i venidors que la perfecció només és atribut del Suprem Sobirà Celestial, acabava de dictar un decret ordenant la introducció d’una errada en aquell llibre sacríleg.
Aquesta història fa menys dur el fet que a tots, indefectiblement a tots, en elmoment de lliurar un escrit, per molt bé que domineu la gramàtica, s’hi haurà esmunyit una errada (i una si esteu de sort, sinó en serà més d’una). Però també tenim motius de consol. Una pàgina estàndard té unes 2100 pulsacions, si el vostre text té per exemple 30 pàgines i li trobeu una dotzena d’errades, el vostre marge d’error és menyspreable, un 0,019%.
Aquest 0,019% és culpa de Titivil. A l’edat mitjana els monjos copistes veien amb desesperació i impotència que la verinosa errada apareixia a les seves pàgines, malgrat l’atenció que hi posaven. Aquest fet, només podia ser culpa del Maligne i el van batejar com el seu dimoniet propi: Titivil, que ja apareix citat el 1285 per Joan de Gal·les. El seu ofici era clar, distreure els monjos dels seus oficis. Els distreia en les oracions, els torbava el pensament amb noies precioses i tot el que podia. Titivil aviat s’adonà d’on podria fer una bona feina i encara hi som. És en el moment que neix la impremta, que el dimoniet rep l’encàrrec de multiplicar els entrebancs en els obradors tipogràfics, i encara hi és.
Titivil és la resistència a rellegir i reescriure la feina feta. Sempre és millor una pàgina ben corregida i reescrita que no una impol·luta pàgina fruit de la deixadesa i la mandra . I si l’obra, el text, es publica, carreguem-nos d’humilitat perquè és segur que alguna errada trobarà la persona que ens corregeixi, tant se val que nosaltres mateixos també tinguem aquest ofici, no se’n salva ningú, això sí, no perdem l’ànim, de ben segur que haurem intentat l’impossible.
Amb tot l’agraïment als dos autors del llibre, i en reconeixement a una feina de tanta responsabilitat, silenciosa i exigent que molta gent no coneix: La correcció. La que et fa llegir els textos del principi al final i del final al principi, i del mig cap endavant i del mig cap enrere. Perquè no s’escapi cap errada, perquè el tipus de lletra i cos sigui l’adequat, perquè les paraules tinguin la propietat que tenen, la que et fa estar al dia dels neologismes, de les esmenes als diccionaris i a les gramàtiques, la que et fa estar en contacte amb el Termcat. En definitiva, la que t’obliga a estar al dia de tot en l’àmbit de la llengua. Però, qui coneix el corrector?
