per Maria Sanpla
Noranta pàgines de la meva darrera novel·la. Mai, com aquesta vegada, estic tant d’acord amb Milan Kundera quan deia que la novel·la és la investigació de la vida, de les seves possibilitats. Us vull escriure sobre un fet insòlit. Concretament us vull parlar de la lletra “i”. Mai no he deixat de banda el meu vessant de lingüista. Soc una enamorada de la lingüística teòrica. I crec, que conjuga perfectament amb el vessant de novel·lista. Un matí de fa dos anys, vaig crear la Katrina, un personatge que vaig estimar des del primer moment. Com si fos un ésser tan delicat que a l’escriure’l el pogués trencar. Jo encara no n’era conscient de tot el que representaria. És un dels quatre personatges d’aquesta obra nova. La Katrina, en un moment de la seva vida, perd el marit en un accident i decideix eliminar la lletra “i”, la “i” la conjunció que ajunta, la de la companyia, la vocal líquida i preciosa. Eliminar la “i” l’ajudarà a no oblidar-lo.
La pregunta que em vaig fer mentre l’escrivia era si podem comunicar sense aquesta lletra, si podem sobreviure al buit tan gran que deixa. Com es pot fer una conversa sense aquesta vocal? Podem parlar de fets complexos sense esmentar-la? De cop, m’adono que una part del meu cervell ho fa. La treu. Penso, repenso les paraules que deixaré al paper. El personatge és cada cop més complex de fer créixer, com una trencaclosques sense peces cabdals. La Katrina creix, al mateix moment de la pèrdua. La pèrdua és personal. Les paraules en el paper ho abasten tot. El seu pensament manté la lletra, només el pensament. Treure la vocal serveix per recordar-lo sempre. A ell, que és la pèrdua. Els altres personatges de la novel·la l’observen amb estranyesa, deu ser perquè és estrangera pensen. Només un personatge sap el per què, ho respecta i calla i això el portarà a l’abisme.
La ficció ho pot tot. Crea un món alternatiu, rodó, conformat, tancat encara que tingui un final obert. A vegades voldríem que els personatges de les nostres obres fossin d’una manera o d’una altra, i ens sorprèn sovint la sensació que hi ha alguna cosa més que ens mana els dits a pitjar una lletra o una altra i respectar la direcció que prenen. Un personatge rodó (quan ja és madur, cap a la meitat de la novel·la) no es deixa dominar, té un camí. Els que escrivim ho sabem. Impostar-lo és perdre la versemblança de l’obra. Al cap i a la fi, els hem creat nosaltres i inconscientment, els hem dibuixat un recorregut que ni tan sols coneixem, i ells sí. Ells i els seus conflictes són els que ens fan investigar sobre la vida. Aquesta investigació, i aquest coneixement els polim en la reescriptura. No em cansaré mai de repetir-ho, no és escriptura és sempre reescriptura. La reescriptura és pacient i agafa aquella matèria primera lliure i desbocada i potser fins i tot genial i la poleix com si es tractés d’un diamant. Sempre es pot millorar. Si ens compliquem la vida, com m’ha passat a mi, la reescriptura aleshores obre altres vessants, trobar, i treure totes les “i” escapades. La “i” és per al no-oblit, i oblit porta la lletra “i” i entrem en contradicció. I neix un personatge, que no et deixa dormir però que alhora t’obliga a investigar i la ficció continua.
Us heu plantejat com és de cabdal allò que ajunta? Només és una vocal però és tant.
Maria Sanpla, escriptora
