per Marcos Castells Giménez
Vaig arribar al Circuit de Barcelona-Catalunya al voltant de les nou del matí, abatut pel mal de cap que m’havia provocat la nit anterior. Arribo a la porta, vestit amb una jaqueta de baseball, un xandall gris i unes bambes Nike blanques. ‘Entrada?’ em pregunta una noia rossa de la meva edat amb un escàner de codi de barres a la mà i embotida en un peto de color taronja. ‘No, premsa’ vaig dir-li amb la veu afònica, intentant ocultar l’atac de tos que tindria cinquanta metres més endavant.
‘Saps on has d’anar?’ em pregunta.
‘Què vols dir?’ responc.
‘Que si saps on has d’anar a partir d’aquí’ insisteix.
Li dic que sí, que sé on anar, sense ser encara massa conscient d’on em trobo exactament. El taxi m’havia portat a una de les entrades del Circuit que jo no havia vist mai. Normalment, em deixava a una rotonda davant d’una porta de pas per automòbils, la qual jo baixava fins que arribava als boxs, pujava unes escales i entrava a la sala de premsa. Aquella és l’entrada que utilitzen els periodistes, normalment. Ara no, ara em trobava davant d’unes portes giratòries, envoltat de gent que no era de la premsa. Mentre intentava orientar-me, no em vaig adonar que havia obstaculitzat el pas a la resta de persones que volia gaudir de les curses, i no va trigar la noia a dir-me que estava molestant. Abans de poder pujar unes escales, intentant trobar fortuna i que per casualitat em portessin a la sala de premsa, la noia em va agafar del braç. ‘Ensenya’m l’acreditació’, deia enfadada. ‘No la tinc, l’he d’anar a buscar’. ‘Hauries de tenir la provisional’, replicava. Aleshores vaig recordar el correu electrònic que em van enviar feia setmanes els organitzadors de l’esdeveniment. ‘Ara el busco’, li dic.
Un cop vaig trobar l’acreditació provisional, i la noia em va deixar passar com qui dona pas a un indigent al metro, vaig pujar unes escales que em van portar a un túnel que donava a una de les grades del circuit, concretament a aquelles on es podia veure en primera línia la meta. Des d’allà es veia també la sala de premsa, a l’altra banda de la pista. Havia de trobar la manera de creuar. Els cotxes començaven a col·locar-se a la graella de sortida, el públic intentava cridar per sobre del soroll dels motors i els foto-periodistes tractaven d’aconseguir les posicions privilegiades per vendre la seva feina. El gran circ; el cercle virtuós entre la premsa, el públic i els professionals estava iniciant mentre jo només em podia permetre observar-lo des de la distància. Em vaig forçar a córrer escales avall i orientar-me intuïtivament per tal d’arribar al meu hàbitat natural, entre garrafes d’aigua, màquines de cafè i una vista privilegiada a les bèsties que desafiaven les concepcions humanes de l’espai i el temps.
Vaig trigar uns deu minuts a arribar a la sala de premsa. Davant de la porta hi havia una noia rossa, exactament igual que la de l’entrada, però vestida amb la típica vestimenta negra dels membres de seguretat. Era molt baixeta i prima, i semblava que la porra la portés a ella i no al revés. Em va mirar reticent, com jutjant la meva presència, però el seu rostre va canviar al de preocupació quan notava que jo no deixava de mirar-la, confós. La incomoditat era evident, i em va deixar passar per por que jo fos un boig. Ja a dins, vaig donar el meu nom i el del mitjà pel qual venia al responsable del media center, i em va donar l’acreditació i la clau de la taquilla per deixar les meves coses. ‘Que tinguis un bon dia, i recorda que si passa alguna cosa el responsable és el mitjà que t’ha enviat!’, em va dir amb un gran somriure. No vaig saber respondre; no sabia si m’estava amenaçant, jutjant, avisant o informant. Vaig deixar la meva motxilla plena d’entrepans a la taquilla i vaig seure per mirar la cursa.
En algun altre reportatge vaig dir que a la sala de premsa plovia caspa; l’ambient allà sempre és gris, no hi ha plaer ni dolor. La gent treballa, ficada dins d’una pantalla, sense gaudir de l’espectacle que tenen davant dels seus ulls. Màquines fabricades per l’home que poden arribar a pràcticament 300 km/h, que emeten un soroll carregat de violència en un èxtasi de fúria religiosa. La gran fantasia eròtica de Marinetti se’ls hi presenta i l’únic que saben fer és parlar de tecnicismes, com ara les parades a boxs, els undercuts, el rebuf; i ignoren l’olor de gasolina, la passió dels que practiquen l’esport, el tabac que serveix de gasolina pels mecànics… Aquestes són les coses que s’haurien de descriure en una crònica o reportatge, la informació violenta i no la tècnica; les olors, els sorolls, els plors, l’alegria, les converses, l’ambient. Pels resultats tenim la televisió, la ràdio i les xarxes; per la resta necessitem escriptors.
Tots aquests pensaments m’envaïen mentre m’armava una cigarreta i observava la primera de les curses del cap de setmana. Pel finestral es veia, cada menys de dos minuts, la torba de cotxes arribant agressivament a la línia de meta, després de completar una volta. Hi ha certa brutalitat en les curses, que provoca en l’espectador, concretament en l’espectador que ho viu en directe, un estat mental semblant al de les drogues depressores; et quedes absort en el soroll i la velocitat, contemplant com passen les bèsties, fins que t’adones que ho has fet durant pràcticament una hora. Vaig sortir a fumar-me la cigarreta, assegut a una de les escales que porten als boxs dels equips. Allà observo als mecànics fumar, als tècnics discutir sobre fórmules i als caps comandant com un director d’òpera a la seva orquestra.
Aquesta és la rutina dins la sala de premsa: arribes, et quedes embadalit mirant els cotxes passar, surts a fumar, parles de banalitats amb la vigilant i tornes a entrar, i aleshores li preguntes a algun periodista que estigui per allà ‘ha passat alguna cosa important?’, i normalment responen ‘no, està estable’ o ‘buf! Hi ha hagut un xoc terrible!’, i mires la repetició, ho apuntes i comentes el que ha passat amb algú. Estar a la sala de premsa un cap de setmana se sent com un any, on ja has fet uns horaris per menjar, fumar i treballar; tot això enmig dels rugits d’aquelles bèsties, que et deixen drogat i totalment endinsat en la seva poesia.
Imatge de l’entrada: Pexels-George Sultan
