per Anna Isern
Un cap de setmana replet d’emocions, gaudint de les arts escèniques al carrer
Un cop arribada la tardor a la vila, ens preparem per gaudir del Festival Sense Portes. Tres dies per submergir-nos en universos de creadors i creadores de diferents disciplines d’arts escèniques i navegar per places, carrers i racons singulars escollits delicadament a més d’observar un munt propostes interessants. Una porta oberta a la cultura que no entén d’edat, de gènere ni de classe i que esdevé una oportunitat per deixar-se sorprendre i complaure’s per la màgia de l’art. Tot un recorregut acompanyats per la Cia. Notxa’s de clown, mestres de cerimònia del festival.
Aquesta edició s’ha obert amb Passants de Patricia Hastewell & Noé Ferey, un duet de dansa contemporània i teatre físic que no ens ha deixat de sorprendre amb els seus jocs visuals i corporals. Un espectacle hipnòtic on dos ballarins dansen les paraules i el cant dels ocells, on el seu apropament i el joc de forces en moviment que crea un remolí de dos cossos que van esdevenir un de sol, tot això abraçats per la bonica música de Puccini.
La carpa trencada i el camió avariat d’Zloty ens va acompanyar durant tot el festival a Cal Guardià. La proposta de la Cia. Pau Palaus feu riure per les butxaques a tot el públic. Sota el pretext de dos personatges que volen recuperar el seu circ ambulant devastat per una tempesta, el protagonista va ser capaç de fer-nos connectar amb la nostàlgia, el fracàs i la duresa de la vida. Amb música en directe i una posada en escena visualment maravellosa, ens trobàrem davant d’un espectacle que va agradar tant a grans com a petits perquè val a dir que és una proposta feta amb un gust exquisit, molt original i plena de simbolisme que no para d’acumular èxits arreu del país. Val a dir que és una iniciativa que ens arriba del Montseny, creada per una companyia vinculada també a l’acció social a través de projectes de circ social en zones afectades per conflictes bèl·lics, catàstrofes naturals o persones en situacions de vulnerabilitat per altres motius. Si teniu ocasió de veure-la, val molt la pena.
Qui tancà la nit va ser en Sergi Estabanell amb el seu Love for Free, fou una vetllada passada per aigua però potent, amb un espectacle participatiu on els espectadors varen passar a ser els protagonistes de la peça: Una experiència per mirar-se als ulls i abraçar-se amb desconeguts que va acabar amb una festassa sota la pluja, deixant el públic mullat, no obstant això, ben satisfet.
L’endemà, dissabte, entre d’altres propostes, vam gaudir de l’última creació de la Claire Ducreux, Fleurir les abîmes. Al bell mig de la natura, ens va emocionar la peça de dansa, teatre visual, humor i poesia amb què la ballarina s’acomiada dels escenaris després de més de 30 anys de trajectòria. Jugant i ballant amb un arbre i també amb el públic, aconseguí generar una sintonia tendra que ens va enamorar i ens portà a imaginar un món millor, un lloc connectat amb la vida i la bondat. L’argument de l’obra se centra en l’arbre de la Decreux, la qual plantà una llavor d’esperança fàcilment apreciable en els aplaudiments commoguts que va arrencar del públic.
Cap al vespre a Can Doro ens esperaven les B.O.B.A.S, la “Banda Orquestal Benèfica de Actes Sepulcrals”. Muntaren un espectacle que a través del fil conductor de la cerimònia de la mort, van portar el públic a la màxima expressió de la vida. Tanmateix era una peça que feia petar de riure els espectadors amb un joc de caigudes i patacades perfectament coreografiades i un final salvatge passat per cops de pala i guerra de fang. L’espera del capellà i del difunt per donar-li sepultura porta al trio de pallasses a conquerir el món de l’humor sense paraules, només amb la música dels seus instruments. Un espectacle precís i descaradament necessari que converteix un acte fúnebre amb una absurda comèdia que fa esclafir de riure a tot el públic.
Sense encara haver recuperat la compostura de les de Cavalletti, vam haver de córrer cap a la Masia de Can Barrau. Allà ens esperava Dones pageses, dones dempeus! la proposta participativa produïda pel Festival 2Terços treballada a partir del llibre de Laia Ahumada. Cal afegir que és una producció molt especial que ens endinsa en un espectacle de proximitat que tot barrejant diverses disciplines ens submergeix a les entrevistes de dones pageses que van ser al capdavant d’explotacions familiars. Tot plegat ens mostra una peça coral i polièdrica treballada amb molta cura on van participar dones del nostre poble reals interpretant dignament els monòlegs, acompanyades de la dolça il·lustració en directe de la Carla Aledo, les peces de dansa de la Factoria Mascaró i la dolça veu en directe de la Maira Comalat. Una experiència enriquidora i inspiradora per reflexionar sobre el paper essencial de les dones en la sostenibilitat de la vida rural.
Tot seguit ens esperava la porta secreta, una experiència íntima a la qual ens acostàvem amb els ulls tancats, no sabíem què anàvem a veure. I quina experiència… La companyia Girovago e Rondella amb el seu espectacle “Manoviva” ens van apropar un luxe d’experiència. Allà ens esperava un diminut escenari que ens va apropar a un món fantàstic protagonitzat per personatges de circ manipulats amb els cinc dits d’una mà. Fou una autèntica meravella de proposta on les titelles formades únicament pels cinc dits formaven una proposta intimista i aparentment senzilla, però alhora altament refinada i poètica. De manera que l’espectacle et deixava bocabadada per l’exquisit treball i l’elegància de Marco Grignani i Federica Lacomba que ens mostraven la sofisticació i la perfecta sincronia que ha anat aconseguint la parella amb el anys d’ofici. Un bombó per al públic que es va atrevir a deixar-se portar i apropar-se al bonic espai de la capella de Sant Sebastià.
En arribar diumenge descobrírem amb MeMix, un xou d’humor d’allò mes simple però alhora surrealista i sorprenent. Claudio Levati ens portà una proposta absurda i divertida que va funcionar amb un públic participatiu que va riure i connectar amb l’artista.
El mag i clown Txema Muñoz ens va presentar a la Font del Mig el seu nou espectacle, Gota: una delicada proposta teatral contemporània que ens fa reflexionar sobre la relació amb l’aigua i la responsabilitat de protegir aquest bé escàs. Una delícia d’espectacle que barreja el mim, la màgia, la manipulació d’objectes, la comicitat i el teatre físic on transforma el seu silenci en un llenguatge d’allò mes poètic, sensible i tendre. Convé destacar aquesta perla d’espectacle perquè porta l’autor un pas mes enllà en la seva trajectòria i amb el qual de ben segur acumularà bones crítiques i un munt d’espais d’exhibició.
Cal afegir a la llista d’actes el Cor de teatre, que no es va voler perdre l’ocasió de presentar la seva peça Bon veïnatge al vell mig de la vila. Una aposta singular sobre una comunitat de veïns que canta un variat repertori a acompanyat de saxo, violoncel i veus en polifonia.
I encarant ja la recta final del festival ens va captivar la proposta Los perros. De la mà de la companyia Led Silhouette del director Marcos Morau. Jon López i Martxel Rodríguez van desplegar una proposta per als amants de la dansa: una peça reflexiva i agònica alhora que et travessa amb els seus moviments passionals i catàrtics. Mitjançant un escenari inestable enfronta els personatges i el públic fins a suposar que l’individualisme és el camí. Una delícia d’espectacle d’un dels més reconeguts creadors de l’escena contemporània.
Per tancar, no podíem tenir un millor final, la proposta H de la Cia Corcoles, un espectacle de funambulisme a 5 metres d’alçada amb equilibris impossibles d’una estètica impecable que invoca a la calma i al silenci. Fou una proposta que traslladà el públic a un plaer angoixant, ara bé, apte per condemnar-lo a la permanent contemplació de veure un cos elevat que pràcticament toca el cel.
En definitiva, com a argentonines, acabem un cap de setmana ben plenes de tots aquests llenguatges poètics, sensibles, tendres i reflexius, que ens han regalat les creacions de les que hem pogut ser-ne espectadores, a punt per esperar un nou Sense Portes i cridar ben alt “Llarga vida al Sense Portes! “
Fins l’any vinent!
