per Pau Orteu Julià
Drons, mort i techno: la propaganda bèl·lica al segle XXI
Un tot terreny descapotable va a tota velocitat pel desert de la regió de Kordofan, a l’Oest del Sudan, una zona que recentment ha vist intensos combats entre les forces del govern i els rebels yanyauid, que tenen el suport de l’RSF i els Emirats Àrabs Units. El conductor sosté el volant amb una mà mentre aguanta un mòbil a l’altra. El copilot del vehicle, un noi jove amb roba de civil, dispara amb ràfegues llargues de metralladora un punt no visible per l’espectador, omplint el cotxe de casquets de bala que cauen sobre el conductor. Finalment, arriben a un arbust on hi ha estacionat un camió del qual de sobte en surt un grup de persones, tots homes joves alguns dels quals porten armes. Els joves intenten fugir a peu, cridant de manera inintel·ligible, mentre el copilot aconsegueix tombar-los un a un amb la metralladora. Ràpidament, cauen a terra, deixant bassals de sang a la sorra mentre el cotxe fa mitja volta.
Aquest succés sembla fruit d’una crònica periodística, el lector es pot sentir inclinat a pensar que és un relat escrit per un reporter o un testimoni d’algun dels implicats, però no és així, he presenciat aquesta escena des de la comoditat de casa meva, mirant-la al mòbil en un format de vídeo vertical amb rumba folk sudanesa com a música de fons. Aquesta anècdota no és un cas aïllat. Actualment, internet n’està ple d’aquest tipus de vídeo, en la gran majoria dels casos gravats, editats i difosos pels mateixos combatents a escenaris tan diversos com la guerra d’Ucraïna, la guerra civil de Myanmar, els conflictes amb insurgents a Filipines i a molts altres llocs de conflicte. És comú trobar tota mena d’imatges de combats, sovint extremadament gràfiques editades de tal manera que semblen videoclips o videojocs, amb música, efectes de so, filtres, eslògans i missatges cridaners i altres estratègies per mantenir interessat a l’espectador. Però, quin és l’origen d’aquest tipus de contingut? Per què n’ha augmentat el volum recentment? I quines implicacions té aquest fenomen?
La propaganda s’ha aplicat a l’àmbit militar pràcticament des de sempre. Ja durant la Segona Guerra Mundial es gravaven imatges de combats reals per mostrar a cinemes arreu del món, tant per informar com per projectar uns ideals concrets. Aquest fet s’ha repetit a tots els conflictes armats de la història recent, tot i que el fenomen dels vídeos anteriorment descrits tenen un altre avantpassat a part de la propaganda tradicional. Aquests tipus de contingut va començar a aparèixer durant la guerra civil a Síria, arran de l’ascens d’Estat Islàmic, durant la qual el grup terrorista va difondre una gran quantitat de vídeos de combats, atemptats i execucions amb un clar to propagandístic però fent ús per primer cop del llenguatge visual i els canals de difusió de les xarxes socials amb la voluntat d’atreure joves per la causa. Aquests es diferencien de la propaganda tradicional, ja que no estan fets per cap estat ni ministeri, sinó que eren creats de manera descentralitzada per diverses cèl·lules del grup, sovint pels mateixos combatents. A més a més, es tracta d’un contingut fet i pensat amb la difusió per internet, per tant, diferent de la propaganda bèl·lica tradicional.
Tot i que aquest tipus de contingut va aparèixer per primer cop a Síria l’any 2014, recentment ha proliferat a una escala sense precedents a causa de diversos factors. El més evident és l’omnipresència de les xarxes socials a la vida quotidiana de la gran majoria de persones, ja que des del 2014 aquests mitjans han anat guanyant cada cop més usuaris i influència. També destaca un aspecte menys evident, i és la dependència d’un gran sector de persones de les xarxes socials a l’hora d’informar-se, perquè cada cop es llegeixen menys diaris i es consumeix més contingut a xarxes, cosa que afavoreix aquest tipus de propaganda i permeten que tingui més efecte sobre l’espectador, pel fet que sovint es tracta de l’única font d’informació que té sobre el conflicte. A més a més, a través de les xarxes s’arriba a un públic més jove, que és justament el públic al qual pretén arribar aquest tipus de contingut.
L’altra gran raó per la qual hi ha més vídeos d’aquest tipus és a causa del que s’ha anomenat “transparència del camp de batalla”, un concepte que argumenta que a causa de l’omnipresència de sensors i càmeres així com plataformes de reconeixement extremadament assequibles com els drons provoquen que sigui molt més difícil amagar-se al camp de batalla, i que sovint tots els moviments queden enregistrats. L’exemple més clar d’aquesta nova situació és la guerra d’Ucraïna, on l’ús generalitzat de drons permet la difusió massiva d’una gran quantitat d’imatges del conflicte a una escala que mai havia estat possible. Aquesta possibilitat d’enregistrar imatges sense filtrar de primera línia per part de qualsevol combatent ha provocat que hi hagi més material, més directe i més explícit que el contingut tradicional, cosa que s’utilitza en aquest nou tipus de propaganda.
Aquesta facilitat a l’hora d’enregistrar combinada amb els nous mitjans de difusió massiva fan que el contingut que històricament s’havia censurat per ser massa explícit pugui ser vist a qualsevol lloc, situació agreujada per l’ús clarament propagandístic i ideològic d’aquest contingut, creant propaganda d’alt impacte i fàcil accés. D’aquesta manera, imatges de soldats russos sent bombardejats per drons amb música electrònica de fons o vídeos de guerrillers a Myanmar acabant amb un poblat sencer mentre sona gangsta rap en birmà amb efectes de so i vídeo aconsegueixen arribar a les mans d’un públic desinformat i susceptible a les imatges que es mostren, transformant radicalment la manera en la qual és vist un conflicte per part de nacions alienes. Aquelles guerres que quedaven lluny de les quals se’n sabia poca cosa i se’n veia encara menys de cop apareixen projectades de manera cruenta, brutal i ideològica als nostres dispositius, fent que la mort i la guerra siguin més accessibles que mai.
