per Blai Forns
1 d’abril de 1939
La guerra havia començat el 17 de juliol de 1936 amb el cop d’estat fallit iniciat als territoris Africans i Canaris d’Espanya. El descontentament dels sectors més conservadors d’Espanya respecte al resultat electoral de les eleccions celebrades el febrer de l’any 1936. La CEDA, un partit conservador, havia estat al capdavant del govern i, amb la força electoral del Front Popular, d’ideologia molt més propera a l’obrerisme.
La guerra fou cruenta i s’emportà moltes vides tant al front com lluny d’aquest a ambdós bàndols causat per l’animadversió dels revoltats i dels republicans.
Aquesta guerra hi ha qui la considera el pròleg de la 2a Guerra Mundial, ja que Espanya es va convertir en un camp de proves militars per alemanys i italians que donaren suport al bàndol franquista amb molta més facilitat que no pas ho feren les potències democràtiques amb la República, a la qual s’evità d’ajudar per no fomentar la crispació internacional.
Franco anuncià la fi de la Guerra Civil Espanyola des de Madrid, que havia estat lliurada feia tres dies pel coronel Casado i cinc mesos després, l’1 de setembre s’inicià la Invasió a Polònia per part d’Alemanya i l’URSS, la gota que va fer vessar el got de paciència de les potències aliades, que acabaren cedint a la resolució armada.
Per a més informació relacionada amb la Guerra Civil Espanyola, a la biblioteca hi ha dos volums ben interessants. El primer que destaco és La Guerra Civil Española, de Pierre Vilar, un historiador ben conegut. I el segon, escombrant cap a casa, Guerra Civil i revolució a Argentona (1936-1939). La problemàtica de la reraguarda, de Margarida Colomer, historiadora local.
2 de maig de 1808
Un alçament popular a Madrid donarà el tret de sortida a la Guerra del Francès, un conflicte armat que es desenvoluparà a tota la península Ibèrica i en què participaran, a part dels ibèrics, francesos i anglesos.
França, amb els aires imperialistes de Napoleó, havia volgut dominar tota Europa, però sabia que la Gran Bretanya seria difícil de dominar i efectuar una invasió era molt complicat i difícil de tirar endavant amb èxit, així que es va optar pel bloqueig continental en el qual Portugal s’oposà a participar.
França signà amb Espanya de Carles IV el tractat de Fontainebleau (octubre de 1807) en el qual Portugal es repartia entre Espanya i França, però per a poder-ho fer, caldria que permetés l’accés de l’exèrcit francès a Espanya.
Mentrestant, a Espanya Carles IV tenia problemes amb el seu fill Ferran, ja que el segon conjurava per pujar al poder i desbancar el seu pare. En el conegut com a motí d’Aranjuez (març 1808) l’aristocràcia es decanta per Felip VII i Carles IV es queda sense suport. França s’aprofita de la solució i a la conferència de Baiona (1808) es va signar la resignació al tron de Carles IV i Ferran VII. Napoleó posà Murat com a governador a Madrid i en el context buit de poder oficial, de crisi econòmica i de presència militar francesa per a ocupar Portugal, es despertà el sentiment nacional espanyol com a reacció al francès que s’anava imposant “des de dalt” i el poble de Madrid s’alçà en contra.
La guerra es desenvolupà a tot el territori amb la tàctica de guerrilles. Actualment, s’està discutint la importància que van tenir aquests guerrillers al resultat de la guerra i es mitifiquen com a defensors de la pàtria, o realment van ser tan transcendentals?
Per a saber-ne més, recomano el llibre La Guerra de la Independencia en España (1808-1814) que coordina Antoni Molina Plana per aportar una visió general del conflicte a manera de manual.
