per Martí Carreras
Youtube, 20 de juliol de 2025:
WALL STREET WOLVERINE (VÍCTOR DOMÍNGUEZ): ¿Sabes también lo que te elimina el ruido mental? Que no exista la política.
JOSÉ AGUADO: – Rialles –
WSW: Y dirán «no bueno, pero es que no votas». Me da igual, no quiero votar.
JA: Literal.
WSW: No quiero que existan los políticos, quiero a un tío visionario como el jeque de Dubai, que coge y dice «esto se hace así y está de puta madre hecho. ¿Hace falta un puente? Se hace un puente!».
JA: Y si no te gusta vete.
WSW: O sea, y habrá gente que dirá «pero Víctor, es que la democracia…», la democracia es una puta mierda.
JA: Literal.
WSW: Y lo demuestra cómo está Occidente. Y yo, me da igual, yo prefiero Singapur, prefiero Emiratos. Yo prefiero dictaduras. Me estoy volviendo muy antidemócrata.
– Rialles –
JA: Al final, quien va a saber más del beneficio de Emiratos Árabes Unidos o de Dubai que esa propia persona que es que es literalmente la que más beneficio quiere de ello.
Ara fa un any part de la societat espanyola s’escandalitzava amb una enquesta elaborada pels mitjans El País i la cadena SER, la qual revelava que un 25,9% dels homes pertanyents a la generació Z – formada, aproximadament, pels nascuts entre el 1995 i el 2012 – estaven d’acord amb l’afirmació que “En algunas circunstancias, el autoritarismo puede ser preferible a la democracia”1.
Ja en el seu moment, em va semblar que el llenguatge utilitzat pels investigadors és força obert i que una clàusula com “en algunas circunstancias” donava peu a imaginar una infinitat de situacions d’allò més rocambolesques. Possibles escenaris en els quals potser, més dels que ens pensem, acceptaríem un cert autoritarisme. Penso en situacions apocalíptiques de màxima escassetat, on la necessitat s’imposa, la velocitat de decisió i acció és imprescindible i l’eficiència és indispensable per la supervivència.
Així i tot, el resultat de l’enquesta continua sent preocupant, però per mi ho és molt més que em sembles i em sembli acceptable aquest últim paràgraf que he escrit. Doncs em mostra un dels camins que du a un home de la generació Z, com jo mateix, a formar part d’aquest 25,9%. Una via que sospito que s’origina en un error a l’hora d’entendre el concepte d’eficiència.
Crec que l’autoritarisme al qual m’aboca aquest camí és el de la tecnocràcia. Ja que em fa desitjar que la societat sigui dirigida per un grup de tècnics, de professionals o d’experts, en altres paraules, em fa preferir el CEO al polític. I per què? Doncs perquè el sector privat on aquests personatges governen em sembla molt més eficient que el públic. Òbviament!
Tanmateix, fins a quin punt és certa aquesta afirmació? No ho tinc gaire clar i no la discutiré ara. Però el que segur que és cert és que es tracta d’una creença àmpliament estesa. No em sembla incorrecte afirmar que Elon Musk, Jeff Bezos o Amancio Ortega, són percebuts per bona part de nosaltres com a exemples d’èxit i gestió eficient d’organitzacions.
És en aquest punt on cal veure com entenem la idea d’eficiència. Però, abans, haig de reconèixer la meva absoluta ignorància pel que fa a la sociologia, les ciències econòmiques i els seus conceptes tècnics. Tot i això, com que l’eficiència és una noció usada al nostre dia a dia per tractar els temes més diversos, m’atreveixo a parlar-ne, i és en el seu sentit quotidià que l’analitzo.
Penso que estarem d’acord a definir una acció eficient com aquella acció que «aconsegueix els resultats desitjats mobilitzant els mínims recursos possibles». El problema rau en el fet que, tot i tenir aquesta definició clara, sembla que tendim a centrar-nos únicament en la part de la minimització de recursos. A causa d’això, acabem pensant que una reducció dels recursos mobilitzats és sempre senyal d’un augment de l’eficiència. Anomenaré a partir d’ara aquesta tendència i el concepte d’eficiència que comporta com a eficiència mal entesa.
Per què «mal entesa»? Doncs perquè, si ens parem un moment a analitzar-la, ràpidament veiem que és incorrecta. Segons la definició acordada en l’anterior paràgraf, l’augment de l’eficiència no és dona, necessàriament, per una reducció dels recursos mobilitzats, sinó per una reducció del malbaratament de recursos – la qual pot implicar una reducció de la despesa, però no té perquè -. En altres paraules, ser eficient és gastar el just i necessari per aconseguir allò que vols i no, simplement, gastar menys. Tanmateix, sovint celebrem irreflexivament qualsevol reducció de la despesa, quan dedicar menys recursos, però no assolir els objectius desitjats, no és ni eficient ni es pot considerar un èxit.
Fins i tot quan hi ha una mobilització envers una reducció dels recursos invertits, posem pel cas les manifestacions contràries a les «retallades» de l’administració en diferents sectors públics, les reivindicacions no se solen fer en nom de l’eficiència. Encara que, de fet, si creiem que gastar menys en hospitals públics implica un perjudici en la salut dels ciutadans, i considerem la bona salut de la ciutadania com un resultat desitjable, aleshores les «retallades» comporten una evident pèrdua de l’eficiència.
I és que sembla que l’eficiència com a valor i la seva reivindicació ha estat completament monopolitzada pels sectors més neoliberals2 o tecnocràtics, corrents que podríem discutir llargament si sovint no es presenten plegades. Pels primers el mercat completament desregulat és el referent pel que fa a l’eficiència, pels altres ho és el govern dels tècnics i els experts. I és a causa d’aquesta suposada eficiència que els postulen com a les millors formes d’organització humana.
La crítica que pretenc dirigir cap a la ideologia tecnocràtica, que com ja he dit detecto en mi mateix, és que cau en una «eficiència mal entesa». És a dir, que se centra únicament en la minimització de recursos. Això és perquè segurament és cert que el tècnic o l’expert (el científic, l’enginyer, el CEO, etc.) és un dels millors a l’hora de dictaminar maneres de reduir la despesa. Però que succeeix amb la primera part de la definició d’eficiència? Què passa amb «els resultats desitjables», els que vindrien a ser els objectius o fins de l’acció? És també el tècnic la millor opció a l’hora de dictaminar-los?
Posem un petit exemple mig copiat del pensador anarquista Mikhaïl Bakunin3 per fer-ho tot més entenedor. Si vull una casa aniré a l’arquitecte i escoltaré les seves indicacions per construir-la, confiant en el fet que, com a expert que és, coneix la manera més eficient d’assolir el meu objectiu. Si vull un parell de sabates aniré al sabater, si vull un pastís al pastisser, etcètera, etcètera, etcètera. Però haig d’anar a veure algun expert per decidir si vull una casa o un parell de sabates? Haig d’anar a veure algun expert per decidir quin és el meu objectiu o fi? Hi ha algun tècnic que s’encarregui d’això? O més important, n’hi hauria d’haver algun?
Crec que aquestes preguntes són importants i, a la vegada, que són més polítiques, ètiques o filosòfiques que no pas tècniques4.
Segurament és cert que un govern tecnocràtic podria mantenir-nos a tots alimentats, sans, abrigats, sota cobert i, fins i tot, educats i entretinguts. I de fet, potser per molts això seria suficient i per això decidiríem viure sota un règim d’aquest tipus. El problema rau en el fet que per poder prendre aquesta decisió necessito que hi hagi la possibilitat de fer-la i un espai on fer-la. Per poder renunciar a la meva llibertat i sotmetrem a l’autoritat del tecnòcrata necessito un primer moment o espai de llibertat. Jo haig de decidir que algú altre decideixi per mi5. Ressona aquí aquella frase de Jean-Paul Sartre segons la qual «l’home està condemnat a ser lliure»6.
Per tant, quin és aquest espai per a la tria i la llibertat? No podria ser la política? Robant una mica de terminologia kantiana, però donant-li un ús diferent, m’agrada pensar en la política com un «regne dels fins». És a dir, un espai on conflueixen els diversos objectius i projectes de vida de les persones. On es delibera i es contraposen els diferents punts de vista per tal d’establir els fins comuns a perseguir, els “resultats desitjats” de la definició d’eficiència. Per tant, un espai regit per un sistema que permeti la màxima participació en pro del diàleg entre el màxim nombre de perspectives possibles. En altres paraules, un sistema eminentment democràtic – del qual encara estem molt lluny -.
Tornant al tema que ens ocupa, cal dir que és un cop establerts els “resultats desitjats” des del “regne dels fins” que la tècnica pot dissenyar i aplicar les maneres més eficients d’assolir-los. Doncs dins d’aquest plantejament l’eficiència no deixa de ser un valor positiu, ja que permet augmentar el nombre d’objectius assolits augmentant els recursos disponibles. Tanmateix, el tècnic ha d’actuar sempre sota una atenta vigilància de la política, o dels responsables dels fins, els quals s’asseguren que no s’allunyi de l’objectiu. Perquè sembla que sempre hi haurà el perill que es desviï reduint l’assoliment dels objectius en pro d’una reducció de la despesa, és a dir, en pro d’una eficiència mal entesa.
Si el resultat desitjable d’un sistema per organitzar la nostra societat – i compte que aquesta és una assumpció forta – és que totes les persones tinguin una bona vida i que aquesta inclogui no només el menjar, la salut, l’abric, el sostre, l’educació i l’oci sinó també el respecte de la seva dignitat – la qual comporta el dret de totes elles a participar de la tria dels fins, els propis i els comuns, és a dir, en cert sentit el que anomenaríem la llibertat – un autoritarisme tecnocràtic és inviable.
Per què? Doncs perquè és total i absolutament ineficient. Per més recursos que ens estalviés mai podria assolir els resultats desitjables esperats, ja que per definició impossibilita un d’ells: el respecte per la dignitat de les persones.
I es podria dir «però i si decidim que la dignitat humana no és un resultat desitjable per nosaltres?». Doncs aleshores necessitaríem un espai on se’ns respecti aquesta dignitat per tal de poder decidir renunciar-hi. També es podria afirmar que l’argumentació aquí exposada obre la porta a que algú pugui decidir que per a ell és essencial, posem pel cas, un jacuzzi. Que és el seu objectiu més desitjable i, per tant, tot sistema que no li asseguri aquest jacuzzi és intrínsecament ineficient. Doncs això tampoc seria vàlid. Perquè no és comparable la dignitat o la llibertat amb un jacuzzi, ja que les dues primeres són condició de possibilitat que aquesta persona vulgui el jacuzzi. Sense elles no pot «voler» res en un sentit fort7.
En resum, un sistema autoritari com el tecnocràtic, que es fonamenti a si mateix presumint de ser el més eficient a l’hora d’assegurar una bona vida a les persones que organitza, perd automàticament la seva justificació en el moment que es veu forçat a ser autoritari, o sigui a ser ell mateix. És a dir, en el moment que una tecnocràcia trepitja la dignitat d’alguna de les persones que la componen deixa de ser eficient. I això, un sistema autoritari ho fa des del minut zero.
Postdata: Faig, com deia Manel, «un avís per navegants”. Vaja, que no em prengueu gaire seriosament. Però us demano si us plau, que us llenceu a trinxar les meves suposicions, argumentacions i fal·làcies, que segur que n’hi ha més d’una. Al final, si tot això serveix perquè reflexionem i xerrem una estona per mi l’acció d’escriure aquestes paraules ja haurà estat més que eficient.
Per cert, en les últimes setmanes han anat sortint més articles sobre noves enquestes similars a la que inicia el text, destaco un informe l’ICIP que us deixo citat a la bibliografia. Queda clar que encara hi ha molt més a comentar sobre el deteriorament de la democràcia.
- 40dB, El “desorden democrático” en España. Setembre de 2024. ↩︎
- Tot i haver introduït un segon actor, el pensament neoliberal, continuaré centrant-me únicament en el pensament tecnocràtic i el seu autoritarisme, deixant la discussió al voltant del lliure mercat per a futures reflexions. ↩︎
- Mikhaïl Bakunin, Dios y el Estado. Pàg. 38 ↩︎
- A menys que vulgueu considerar al polític un tècnic de la política i al filòsof un tècnic de la filosofia i l’ètica. Però això simplement confondria més la qüestió, despistant amb discussions purament terminològiques. Per tant, continuo reservant el terme tècnic únicament per als membres d’àmbits del coneixement centrats en realitats generalment quantificables, com la ciència o l’enginyeria. ↩︎
- Com acabarà fent a Szeth. Bé, disculpeu aquest petit avanç de l’Arxiu de les Tempestes de Brandon Sanderson, però els veritables Trencadors del Cel sempre han tingut raó. ↩︎
- Jean Paul Sartre, L’existencialisme és un humanisme .Pàg. 27 ↩︎
- Amb això vull separar aquest voler d’altres com podria ser la «gana». Quan tens gana vols menjar, si, però no en un sentit lliure, sinó que és una necessitat. ↩︎
Bibliografia:
40dB. El “desorden democrático” en España. Setembre de 2024.
Bakunin, Mikhail. Dios y el Estado. Barcelona: Diario Público, 2009.
Sartre, Jean-Paul. El existencialismo es un humanismo. Buenos Aires: Editorial Sur, 1980.
Tugas i Vilardell, Roger. L’arrelament de les idees involucionistes i bel·licestes a Catalunya. Barcelona: Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), 2025.
