per Jesús Ribosa
A la secció ‘Portes obertes’, els centres educatius de la vila hi comparteixen pràctiques que estan duent a terme, a partir de tres preguntes: què feu, com ho feu i per què ho feu. Comencem per les escoles bressol municipals.
Les escoles bressol El Bosquet i Cargol Treu Banya són centres de titularitat municipal, actualment amb gestió indirecta externalitzada —del 2020 fins ara, per part de l’empresa Serveis per a la Infància Créixer Junts. El curs 2025–2026 acullen 95 i 36 infants, respectivament, del primer cicle d’Educació Infantil, entre els 4 mesos i els 3 anys d’edat. Les dues escoles bressol es troben actualment en un procés de transformació educativa. En parlem amb els directors, en Ramon Vaz Casado i la Montse Garriga Coll, a partir de tres preguntes: què feu, com ho feu i per què ho feu.
—Què feu?
—Ramon Vaz Casado [R. V. C.]: Vam començar fa uns anys un procés de canvi, amb una mirada respectuosa cap a l’infant. Des del 2020 fins ara, hem anat introduint petites formacions i ha anat tot a poc a poc. I és ara que comença a consolidar-se aquest canvi de mirada, amb canvis més definits i concrets quant a l’acompanyament dels infants, amb aquest objectiu de posar l’infant al centre. La idea és anar cap aquí. Estem en procés i les coses de vegades costen una miqueta més perquè tenim les motxilles molt plenes de com s’ha fet sempre. Però la idea és aquesta: preguntar-nos sempre si això que fem és pels infants o per una comoditat adulta, per una pressió social, que és el que a vegades passa.
—Montse Garriga Coll [M. G. C.]: I a més a més, en aquest aspecte, ara tenim el suport del nou decret, que es va publicar el 2023, que precisament recull molts dels principis que, des de ja fa molts anys, s’estan duent a terme a la majoria d’escoles bressol de Catalunya. El fet d’oferir seguretat als infants a través de la quotidianitat. És important tenir aquesta mirada que tot el que s’ofereixi als infants de l’escola bressol formi part de la seva quotidianitat, perquè així és més fàcil que facin un aprenentatge significatiu.
—Com ho feu?
—R. V. C.: És aquesta pedagogia de la quotidianitat. Des que entres a l’escola fins que en surts, és un moment d’aprenentatge i de trobada amb l’infant. Quan comença el dia a l’escola, hi ha un moment d’entrada relaxada, que seria de 8:45h a 9.30h. Les famílies poden anar arribant tranquil·lament, i aquella estona poden ser a l’estança acompanyant aquesta separació del matí. Quan els infants entren, l’estança ja està preparada. Això també és important: no l’estem preparant mentre arriben, sinó que ja està tot disponible per a poder jugar. Quan les famílies se’n van, no es fa una parada per a dir-nos ‘bon dia’, sinó que el dia continua, i al cap d’una estona comença el moment de fer un tastet de fruita, que marca una pausa al matí. Pelem la fruita i la tallem davant dels infants, perquè vegin també d’on arriba aquell tros de poma. I després continuem amb joc lliure. Al final, és bàsicament això: joc lliure i moments de cura. Si un infant té la necessitat d’escalar, té un espai per a fer-ho; si té la necessitat de construir o agrupar, té un espai per a fer-ho; si vol crear, té un espai a fer-ho. Té la base i totes les possibilitats i tot l’acompanyament emocional necessari. I amb molta atenció, sense perdre aquesta mirada atenta. Treballant d’aquesta manera es podria caure en el ‘no faig res’ i passar el dia, però és precisament al revés: s’ha d’estar molt atent i observar les necessitats que mostren els infants.
—M. G. C.: Aquest ha estat un aprenentatge per a moltes persones que fa anys que som al món educatiu de l’escola bressol. Cal aquesta presència en tot moment, l’aquí i l’ara, molta atenció cap a l’infant, molt de coneixement de quin és el moment evolutiu en què es troba. I sobretot hem hagut de treballar i cultivar molt l’observació. Per exemple, com ha explicat en Ramon, si hi ha un infant que té la necessitat d’escalar, la persona adulta pot proporcionar un espai per a fer-ho, perquè ha detectat que aquest infant té aquesta necessitat, i buscar els recursos per a crear aquest espai on l’infant pugui, mitjançant el joc i el moviment lliure, conquerir noves fites —en aquest cas, de psicomotricitat. I també es dona molta importància als moments de cura, com ara el canvi de bolquer.
—R. V. C.: Sí, els canvis de bolquers, per exemple, abans es feien: ‘t’estiro, t’agafo les cames i et netejo’. I ara és: ‘et despullo, no et deixo els pantalons pels turmells; m’espero que tu aixequis una cama per a poder-te treure el pantaló; t’aviso de tot el que estic fent en tot moment; ara vindrà una tovalloleta que està freda, ara et tocaré aquí, ara t’agafo una cama per a netejar-te’. És tot molt respectuós.
—M. G. C.: I alhora també acompanyant aquest moviment del cos que es va produint en l’infant. Evidentment, quan és un nadó, pràcticament està immòbil, però a mesura que va avançant en la seva conquesta de moviment, això també es veu reflectit en el moment del canvi de bolquer. Aleshores, per això hi ha els canviadors piklerians; per quan l’infant comenci a posar-se dret i pugui fer ús dels barrots. Passes de canviar-lo estirat a canviar-lo dret i fas que, a més a més, ell hi participi. La finalitat també és que quan arribi el moment en què l’infant ja estigui preparat per al control d’esfínters, no sigui just en aquell moment quan s’aboqui tot el concepte del que vol dir treure el bolquer. Ja es fa un acompanyament perquè es produeixi el canvi de bolquer de manera natural des que l’infant és un nadó, amb tot aquest procés tan respectuós.
—Per què ho feu?
—R. V. C.: Jo crec que un dels primers perquès, que compartim amb la Montse, té a veure amb els drets dels infants. Sabem que tenen drets, però no sabem quins. Penso que nosaltres som els principals responsables de fer-los complir. Hi ha drets molt bàsics, com ara el dret de decidir —al qual donem tant de valor en altres etapes importants, com l’adolescència. I, és clar, hi ha coses en què tinc la responsabilitat de decidir per tu —per l’infant—, però n’hi ha moltes altres que jo decideixo sense tenir jo aquest dret ni aquesta responsabilitat.
—M. G. C.: Molts llibres i articles ressalten la importància de la primera infància en la construcció del caràcter i la identitat de qualsevol persona. I quan ets en contacte amb aquesta etapa, la professió t’enamora i sents aquesta vocació. Penses: el meu lloc és aquí i he de vetllar per això; he d’acompanyar els infants i el claustre.
—R. V. C.: I sense quedar-se en aquesta paraula de la vocació. Jo crec que la vocació ens porta a aquest món, abans de tenir el coneixement que ara potser tenim, però hi ha un moment en què si et quedessis en la vocació no arribaries enlloc. Per a mi, és important professionalitzar aquesta vocació, perquè és quan el que fas no ho fas perquè ho sents només; ho fas perquè ho sents i perquè has llegit molt sobre diferents maneres de fer i perquè no creus que ja ho saps tot, sinó que continues formant-te diàriament.
