per Marcos Castells Giménez
La qüestió de la independència i la sobirania catalana és un tema que fa molts segles que existeix: des de l’arribada de Felip V i l’aplicació del Decret de Nova Planta, passant pel catalanisme del segle XIX i XX fins a l’u d’octubre del 2017. Són diversos els motius pels quals la “catalanitat” ha lluitat per reafirmar-se: des de qüestions racials, idealistes, culturals o econòmiques, però no s’ha fet mai una anàlisi des del punt de vista del realisme polític. S’ha fet en un sentit cultural, com ara la Renaixença; social, com va ser la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya; i econòmic, com va ser Convergència. O bé es vol reivindicar la llengua, o bé es vol fer a través de l’activisme obrer o bé es pretén tenir protecció i autonomia econòmica, com defensaven alguns sectors conservadors i els carlins.
Ara bé, d’on venen aquestes ànsies d’autonomia i llibertat política? Això es podria analitzar en un sentit històric, i podríem dir que el conflicte ja va iniciar-se amb l’aplicació del Decret de Nova a principis del segle XVIII per part de la corona borbònica, i que tot el que va venir des d’aleshores és la continuació d’una lluita que mai no s’ha assolit. Això es podria llegir així, evidentment, però cauríem en un error molt comú, que és el d’assimilar diferents lluites com una sola només perquè els plantejaments són semblants. Passa el mateix amb la qüestió sindical: no podem dir que l’actual lluita sindical continuï essent obrera, ja que pràcticament cap sindicat dona visibilitat i respostes a la situació dels treballadors; sinó que ara és social, i defensen col·lectius que, diuen, també pateixen opressió. El plantejament és el mateix, és clar, perquè encara s’utilitza la narrativa marxista d’oprimits i opressors, però ara aquests dos són diferents. Succeeix el mateix amb la qüestió catalana; no és la mateixa lluita la del segle XVIII que la del segle XX ni la dels nostres temps, tot i que estiguin relacionades.
Tot i no ser la mateixa lluita, no es pot negar que l’essència, el que és intrínsec, continua essent allà (com Marx als discursos sindicalistes, tot i que no defensin res semblant al que aquest defensava), i, en el “cas català”, allò que sempre surt a la llum és la qüestió de la llengua. Tots ho podem observar en qualsevol dels moviments que hi ha hagut i hi ha a favor de la catalanitat. Aquesta qüestió ―la de la llengua―, però, no la veiem en el nacionalisme espanyol, almenys no en el veritablement radical, que va tenir el seu auge a principis del segle XX, ja que aquest defensa una “unió de llengües” o la “llibertat de parlar allò que cadascú consideri”. En canvi, en el discurs catalanista o independentista actual això és radicalment contrari. És complicat concebre un independentista que no sap català, en canvi, sí que era i és pensable un nacionalista espanyol del País Basc o de Catalunya que viu en una zona més rural i no parla bé la llengua castellana ―com era el cas d’una part important dels carlins, per exemple―.
Qui ens pot donar una resposta a aquesta incògnita de per què l’independentisme català s’ha enfocat en la qüestió de la llengua és, com ja s’ha deixat entreveure abans, un dels màxims exponents del realisme polític: Maquiavel.
Caldria diferenciar breument la diferència entre el realisme i l’idealisme polític, i aleshores exposar per què la qüestió catalana s’entén millor des d’una perspectiva realista. El realisme polític, on trobem a Maquiavel, Hobbes o Carl Schmitt, entre d’altres, sosté ―amb matisos, depenent de cada autor― que la política s’ha d’entendre des d’una perspectiva particular i diferenciada d’altres disciplines, com l’ètica, l’estètica o l’economia. Des d’una perspectiva idealista, com l’aristotèlica, la dels socialistes marxistes o dels socialdemòcrates, el fet polític rau en una altra disciplina. En el cas d’Aristòtil, per exemple, la política és una ètica; en el de Marx, la política és la superestructura econòmica; i en els socialdemòcrates, la política ha d’anar sempre en pro de la satisfacció del sistema democràtic. És a dir, dins d’una doctrina política de caràcter idealista, el que es pretén és modelar la societat per tal d’assolir un estat que es considera “natural” o “harmoniós”; en canvi, en una doctrina realista, el que trobem és una anàlisi de com funcionen els humans i les institucions, per tal d’adaptar la política a aquests, i no a la inversa.
Per què, aleshores, és més encertat analitzar la qüestió catalana des d’una perspectiva realista i no pas idealista? Per arribar a aquesta conclusió només cal fullejar El príncep de Maquiavel i, tenint present la qüestió catalana, podrem intuir-ho. Sempre s’ha considerat l’obra del florentí com una mena de manual d’instruccions pels grans monarques o pels grans homes d’Estat, on, en format epistolar, s’instrueix el lector com a Príncep per tal d’aprendre sobre els secrets i el funcionament de l’estrany món que és el polític; allà, el “poderós” lector pot aprendre com prendre el poder d’un país i com mantenir-lo. No és ni de lluny una lectura errònia, perquè podem trobar infinits articles acadèmics adoptant aquesta perspectiva. La gràcia, però, de les obres essencials de qualsevol disciplina, és que sempre tenen lloc per una interpretació més, i El príncep no és cap excepció. Quina és, doncs, l’altre objecte al qual pot ser dirigida l’obra maquiavel·liana, més enllà dels grans governadors? Efectivament, el poble. Podria ser que els mateixos consells que apareixen a l’obra i estan aparentment destinats als grans homes d’Estat puguin ser també advertències cap al poble envers una possible tirania?
Deixant aquesta pregunta breument oberta, fixem-nos en la qüestió catalana. Dins dels nacionalismes, podem trobar-hi dos tipus. El primer tipus és aquell que tots imaginem quan ens parlen dels nacionalistes, i és l’actiu, o l’atacant. Són aquests els nacionalismes amb voluntat imperial, com ara l’espanyol, l’italià, l’alemany, el nord-americà, el britànic, etcètera. Aquest tipus de nacionalisme és aquell que es reafirma en la seva pròpia força. Només cal veure l’Imperi Espanyol, els Reichs, l’Imperi Britànic o l’Imperi Romà. Aquests nacionalismes estan (o estaven) identificats amb la grandesa, amb la victòria, amb la venjança contra l’enemic, i no pas amb la defensa pròpia o el victimisme, com solen ser els del segon tipus. L’altre nacionalisme és aquell que, precisament a causa de la voluntat imperial dels primers, han hagut d’enfocar la seva narrativa a la defensiva i la voluntat d’allunyar-se dels nacionalismes actius, vistos normalment, per part d’aquelles nacions que havien estat les seves “víctimes”, com el nacionalisme erroni, el mal, la supremacia. Dins del segon nacionalisme trobem, per exemple, el xinès, l’indi, l’ucraïnès o el català, entre d’altres. Aquest nacionalisme de defensa, de protecció d’allò que ha estat històricament atacat és “l’altre públic objectiu” del Príncep de Maquiavel.
Cal destacar que el catalanisme va iniciar-se amb l’objectiu de ser un nacionalisme d’atac, imperial, com defensarien, per exemple, Eugeni d’Ors, Prat de la Riba o Maragall, així com el partit amb el qual simpatitzaven tots tres, la Lliga Regionalista de Cambó. Per motius que ara no tractarem, el catalanisme va acabar perdent aquesta força, lo mediterrani orsià, i va veure’s formar part del nacionalisme d’Esquerra Republicana, de victimització, i no pas de grandesa.
Tornem a obrir la pregunta de fa uns paràgrafs ―”Podria ser que els mateixos consells que apareixen a l’obra i estan aparentment destinats als grans homes d’Estat puguin ser també advertències cap al poble envers una possible tirania?”―, ara, però, amb la qüestió catalana. Ens exposa Maquiavel durant diferents apartats de l’obra com és d’important la retòrica i el llenguatge del conqueridor per tal de ser estimat ―o respectat― quan aquest ha ocupat un nou territori. Ens diu el florentí que, si el que vol el príncep és ser estimat i acceptat, el que ha de fer és aprendre la llengua del territori i, a més a més, traslladar algunes de les institucions de l’Estat conqueridor al territori conquerit. D’aquesta manera, el príncep enganya al poble conquerit fingint respectar la seva cultura i els seus costums, respectant la seva cultura i els seus costums. Extrapolant això a Catalunya i a Espanya, veurem que l’abans Corona de Castella i posteriorment l’Estat espanyol mai no ha fet l’esforç per fingir cert respecte envers els catalans, i que s’ha imposat per Dret de conquesta o, almenys, això és el que interessava mostrar per tal d’aconseguir certa hegemonia en un discurs. Tampoc hi ha cap institució important de l’Estat espanyol a Catalunya.
Des d’una perspectiva maquiavel·liana, doncs, el conflicte català ha estat causat bilateralment: 1) Espanya no ha seguit les instruccions del Príncep i, per tant, no ha aconseguit guanyar-se l’afecte de Catalunya; 2) A un sector dels representants de Catalunya ja l’hi interessava el fet de sentir-se menys per a tenir cert poder polític, abandonant els ideals dels autèntics teòrics de la catalanitat, i així ha anat reforçant el conflicte, només per poder tenir alguna cosa a dir, i alguns caps als quals enganyar.
Pot haver-hi solució a l’etern conflicte mediterrani? Ara sembla cosa complicada, sembla que ja és massa tard. Molts catalanistes ja estan desenganyats, i senten que els seus representants els han mentit; i des d’Espanya, sembla que aquest conflicte ha estat aprofitat per aconseguir majoria parlamentària, oblidant-se del missatge català, mentre els representants enganyen a la seva població fingint una lluita que fa temps que han abandonat. Per tant, o bé es reorienta el discurs catalanista cap a un “vitalisme orsià”, que no s’enfoqui tant en la victimització de tot un poble, i s’obri a aquest sentiment mediterrani; o bé la catalanitat acabarà quedant-se en una anècdota, com moltíssims altres nacionalismes.
