per Pau Orteu Julià
Els monuments són edificis commemoratius pensats per ser vistos des de l’exterior, i així és com sovint ens limitem a mirar-los. Són poques les vegades que entrem a l’interior d’aquests, normalment perquè no estan oberts al públic, però també perquè a vegades el cost de l’entrada és superior a l’interès de l’espectador, entre altres raons. Són espais que normalment no visitem tot i que estigui permès, i això provoca una indiferència (fins a cert punt comprensible) del públic per dins o per la seva arquitectura en general. Però sota aquesta indiferència i aparent insignificança s’hi amaga una interessantíssima reflexió arquitectònica. Els monuments, particularment el seu interior, resulten un dels espais arquitectònics més absurds, experimentals i contradictoris que existeixen.
He tingut la sort de poder estar en comptades ocasions dins de monuments, i a més a més, quan hi he estat, he observat amb especial atenció l’arquitectura de l’interior i l’ús de l’espai, i és fruit d’aquesta observació que neix la intriga que expresso en aquest article. El més memorable per mi és el monument nacional a Víctor Manuel II, també conegut com l’Altar de la Pàtria, a Roma. Qualsevol dels lectors que hagi estat a Roma l’haurà vist, ja que es troba en ple centre de la ciutat i contrasta enormement amb la resta d’edificis del seu voltant. Es tracta d’un monument dissenyat a finals del segle XIX i inaugurat l’any 1911, de clara intenció d’exaltació nacionalista i per commemorar la unificació d’Itàlia sota la figura de Víctor Manuel II, que dona nom al monument. Des del punt de vista del turista internacional el monument té poca vigència, ni ens commou l’enorme escultura eqüestre que presideix el conjunt ni ens interessa la col·lecció d’insígnies de combat italianes, i precisament per això tot i ser d’entrada gratuïta el turista no acostuma a visitar els espais interiors. De fet, l’exterior del conjunt resulta tan visualment exuberant que el turista ja en té prou amb mirar-lo des de fora, però tenia temps per gastar i vaig decidir fer la visita completa. Després de pujar la llarga escalinata de marbre vaig arribar a una terrassa superior emmarcada per uns propileus de grans columnes, també de marbre. Vist des de prop, la monumentalitat del conjunt queda substituïda per un sentiment de desconcert: allò que des de lluny semblava proporcionat i escultòric vist des de prop és buit i desangelat. La terrassa pren forma de plaça amb terra i balustrades de marbre, sense res més. A l’estar-hi el conjunt és només una gran esplanada buida i monocroma. Així i tot, l’element més curiós d’aquest espai de transició entre exterior i interior són els propileus. La columnata es troba sobre un podi, clara referència a l’element arquitectònic del pòrtic clàssic, un porxo que servia d’aixopluc per dur-hi a terme activitats com intercanvis comercials o administratius, tot i que l’escala d’aquest pòrtic és tan gran que resulta inaccessible, amb un podi tan elevat que Impossibilita l’accés a aquest. L’espectador pot veure el sostre i part de l’interior del pòrtic, però al ser inaccessible resulta desconcertant. Un cop observat aquest espai, s’accedeix a l’interior del monument amb una porta rectangular a l’extrem de la plaça, de clara inspiració clàssica, com tot el conjunt. És aquí on l’exterior neoclàssic monumental deixa d’existir, essent substituït per un interior tan absurd que l’espectador té la sensació que no hi hauria d’estar passejant. Una sèrie de cartells guien al turista per un recorregut de passadissos, amb sostres de guix pintats amb pintura plàstica de color beix que en alguns trams cau a trossos. De tant en tant s’hi observa algun mosaic al·legòric o alguna escultura, però en general consisteix en un conjunt d’escales, passadissos i buits als quals no se’ls dona ús més enllà de conduir al públic a la sortida. Aquest contrast entre un exterior monumental i un interior que sembla els passadissos de sortida d’un pàrquing em van trasbalsar, com pot ser que un edifici amb una funció tan simbòlica presenti un interior tan poc definit?
El lector es podria sentir inclinat a pensar que és un fet exclusiu d’aquest monument, però fent una recerca sobre monuments exclusivament commemoratius que presentin un espai interior és fàcil observar que tots comparteixen la mateixa característica: un ús desconcertant de l’espai i l’arquitectura. Això es deu a una raó molt més profunda que possibles errors de disseny o limitacions en el pressupost, l’ús arbitrari de l’espai en el monument es deu a un conflicte entre una característica intrínseca de l’arquitectura i un element essencial del monument, és un conflicte directe entre la funció i idea.
L’arquitectura és, a diferència d’altres arts com la literatura o la pintura, un art nascut per necessitat, destinat a cobrir una de les necessitats més bàsiques dels éssers humans: el refugi. Per aquest motiu, l’arquitectura sempre ha progressat de manera diferent a les altres arts. La pintura i l’escultura s’han alliberat de les seves aplicacions pràctiques com a eines de propaganda o amb funcions litúrgiques, la literatura ha sabut anar més enllà dels seus orígens com a textos religiosos o administratius, però l’arquitectura mai ha pogut trencar del tot amb la funció, el fet que la va originar. Per tant, es pot argumentar que no hi ha arquitectura sense funció, ja que si no té cap mena de funció esdevé escultura o més recentment instal·lació i escultura en el camp expandit, tot i que aquesta reflexió és material per un article propi. A part d’aquest fet més teòric, s’hi suma un factor material i més quotidià. L’arquitectura és l’art més car de portar a terme i, per tant, hi ha menys marge d’experimentació. Això vol dir que només es porta a terme un projecte si té una raó de ser, és a dir, una funció que el justifiqui.
Aquesta característica de l’arquitectura gairebé mai es posa en conflicte, es construeixen hospitals, biblioteques, habitatges, ponts, aeroports, naus industrials i centres comercials, tots amb una funció pràctica clara i definida, però, quina és la funció del monument? Aquí és on resideix el conflicte perquè el monument sí que té una funció, la de commemorar, però és una funció purament conceptual, no pràctica. L’element definitori d’un monument no és diferent de la del sacrifici religiós: es dedica un nombre de recursos materials a una entitat immaterial i ideal. D’aquesta manera, el xai que es crema a l’altar pren forma de formigó armat, marbre i pa d’or, i la divinitat a la qual se sacrifica adopta formes tan variades com el Risorgimento italià, la independència dels Estats Units o a la constitució de la República del Turkmenistan.
Aquesta funció del monument es pot expressar en el seu exterior, ja que la façana de l’edifici no porta a terme cap propòsit pràctic i és perfectament possible expressar un element purament conceptual com és la idea del monument a través de l’ornamentació exterior, però la cosa es complica quan s’arriba a l’interior, la part de l’edifici que es dedica al propòsit pràctic de l’edifici. Com es distribueix l’espai dedicat a la funcionalitat de l’edifici si no té un propòsit pràctic? El resultat sempre resulta estrany, perquè si l’espai interior del monument es dediqués per complet a la idea que es vol representar tindria un aspecte buit, però si s’intentés ocupar l’espai amb altres usos llavors el monument perd allò que el defineix, perd solemnitat. La manera amb la qual s’intenta normalment solucionar aquest conflicte em sembla profundament interessant perquè el que es fa és intentar vestir de funcionalitat espais que no tenen funció pràctica tangible, es fingeix l’aplicació pràctica del monument, es porta a terme un teatre de la utilitat. Manifestacions clares d’aquest fet són els monuments amb falsos espais de reunió que imiten la idea de fòrum romà tals com bancs, hemicicles, pòrtics o rostrae destinades a fer discursos que mai es porten a terme, fonts monumentals que no serveixen cap propòsit pràctic o elements arquitectònics propis de l’arquitectura de temples o esglésies descontextualitzats, utilitzats com a element decoratiu en un edifici fora de la seva funció habitual.
Tots aquests elements contribueixen al fet que l’espai interior d’aquest tipus d’edifici sigui un espai de conflicte, on cada arquitecte soluciona de manera diferent el dilema que es proposa. Alguns opten per incloure elements arquitectònics inquietants i curiosos, d’altres descuiden completament l’interior i se centren a concebre l’edifici com si es tractés d’un conjunt escultòric, d’altres prescindeixen completament d’interior en favor de monuments de mida més reduïda, les possibilitats són infinites a l’hora de solucionar un dels dilemes més curiosos però més desconeguts de l’arquitectura. Es pot crear un espai commemoratiu sense disfressar-lo d’utilitat? Es pot crear un monument amb utilitat real? M’agradaria tenir la resposta, però la deixo pels arquitectes del futur.
