per Marcos Castells Giménez
En un intent per donar cabuda a la meva afició pels esports de motor, vaig contactar, juntament amb un molt amic meu, amb una revisteta digital anomenada Pitlane Motor. La nostra intenció era aconseguir unes acreditacions per anar a una carrera de GT a Montmeló i, de pas, escriure una crònica curteta sobre l’esdeveniment, acompanyada d’algunes fotografies.
Vam parlar amb el director, nom del qual evitaré, i vam quedar enregistrats a la revista com a redactors. Quan es treballa a una revista com a col·laborador o redactor habitual, el que se sol fer és que l’editor et dona temes per escriure, o demana la redacció de notícies, sigui setmanalment o mensualment. Per tant, els redactors han d’estar pendents de què pot passar ―si no es pot tenir l’exclusiva, se sol fer una crònica brevíssima, merament informativa, i dient d’on s’ha tret la informació―, i pensant en possibles articles d’opinió que et puguin demanar. Així vaig quedar amb l’infame director de Pitlane Motor. En teoria, no anàvem a començar a escriure, ni el meu amic ni jo, fins a l’esdeveniment que tenia lloc el mes següent. Allà, com ja he dit, anava a escriure una crònica, i així tenir l’excusa d’anar a veure una cursa que m’interessava.
Al cap d’uns dies, ens va ficar a un grup de WhatsApp: REDACCIÓN PITLANE MOTOR. “Aquí iré enviando el plàning semanal de redactores”, em va dir l’home. “Perfecto”, vaig dir-li, “pero hasta septiembre nada, ¿no?” “No, tranquilo”. En aquell grup vèiem, el meu amic i jo, que els “periodistes” de redacció s’enviaven diverses notícies de motor, les comentaven breument, i després algun d’ells deia “guardado en borradores”. No li vam parar massa atenció, pensàvem, simplement, que aquelles persones en concret feien una mala feina, que eren d’aquestes persones gandules que agafen textos d’altres i els exposen amb citacions; petits textos que serveixen per exposar breument algun tema ―com bé he fet jo sovint aquí a En-llaç― sense mullar-se massa i sense treballar massa. Això, cal dir, és típic en textos filosòfics o històrics, ja que les tesis necessiten una exposició de les premisses o una justificació. Però això no val per fer periodisme; el periodista ―en aquest cas de motor― no ha de defensar unes tesis, ni ha de recórrer als clàssics per dotar de sentit i autoritat a les seves afirmacions, sinó que només ha de saber redactar més o menys bé, i saber buscar informació en el cas que no pugui ser-hi presencialment a l’esdeveniment que està cobrint. És com si en Gay Talese basés els seus reportatges en el que han dit altres periodistes sobre el tema.
Uns ganduls, vaja. O això semblava. No van passar ni quatre dies, que quan va enviar el plàning setmanal, ja apareixia el meu nom. “Marcos Castells, escribes el martes”. Li vaig preguntar si volia que escrivís sobre alguna cosa en concret, o si amb un article d’opinió servia. “El martes lo sabrás”, em va dir. “Hombre, pero tendré que saberlo antes si tengo que informarme o ir a algún sitio”, vaig respondre. “No”, va sentenciar. La veritat és que em feia mandra pensar que potser hauria de contrastar notícies, per tant, em vaig decidir a fer un article d’opinió; no sabia ni sobre quin tema, però si alguna cosa em fa mandra és contrastar informació i, per tant, ho evito costi el que costi. Finalment, el dimarts vaig decidir a escriure sobre “filosofia de l’esport” aplicada al motor. Un article breu, de més o menys dues pàgines. Rebo un missatge del director: “Aquí tienes dos noticias”, i va enviar-me un titular de DAZN i un altre d’ESPN. “¿Qué cojones quieres que haga con esto?”, vaig preguntar amablement. I em va dir que havia de transcriure les dues notícies amb un altre estil i aleshores… ja tindria dos articles! Després d’una breu discussió en la qual jo qüestionava els seus mètodes, dient-li “inútil” i “plagiador de mierda”, vam decidir, amistosament, que la col·laboració acabava, abans que pogués ni tan sols començar.
En el món de les lletres ―sigui història, filosofia, periodisme, filologia o qualsevol altra disciplina― hi ha quatre tipus de persones: els de raça, els treballadors, els ganduls i els pàries. Aquells que són “de raça” són els que no els cal treballar molt intensament, ja que escriuen de manera natural; sembla que han nascut per això, i no noten la quantitat de feina que estan fent. No importa si escriuen sobre Hegel o Pío Baroja, si estan fent un article d’opinió o si estan fent un reportatge entrevistant a uns bombers. Tot ho fan bé; són racialment escriptors, humanistes que s’informen de moltes disciplines.
Els segons són aquells als quals els resulta més complicat escriure, però que s’esforcen al màxim per tal de fer bé les coses. Tampoc els importa la temàtica de feina, poden fer una entrevista, un relat curt o un text científic-acadèmic, però necessiten més temps, han de dedicar-se unes quantes hores per poder acabar la tasca. De totes maneres, sempre l’acaben, no procrastinen el treball.
Els tercers solen ser aquells que ja tenen una trajectòria, que fa anys que escriuen i, per tant, ja no tenen la mateixa passió o energia que tenien quan eren joves. Si poden fer alguna cosa de forma ràpida, ho faran de forma ràpida, encara que el resultat no sigui de la millor qualitat. Molts dels que, pel pas del temps, s’han convertit en ganduls, en acomodats, acaben escrivint articles d’opinió per algun mitjà o, si són professors, fan les classes asseguts i publiquen molt de tant en tant algun article acadèmic sobre un tema que han estudiat fa anys, però pel qual encara recorden quina bibliografia citar i quines tesis defensar. Molts d’aquests ho fan perquè ja han demostrat què poden fer, i ara tenen un merescut descans; la seva trajectòria parla per ells. D’aquest tercer tipus també existeix gent jove, gent que creu ser molt intel·ligent i que, per tant, poden escriure i fer el que vulguin i com vulguin de manera excepcional. Pretenen que les coses els caiguin del cel perquè s’ho mereixen, i creuen que per fer les coses ràpides les fan bé, com si fossin professionals de l’escriptura. No aniran a buscar projectes, sinó que s’adheriran al projecte d’un altre per fingir que estan actius i amb ganes. Als joves ganduls, normalment, el temps els acaba posant al seu lloc, i acaben espavilant, deixant enrere aquesta etapa d’inexperiència i supèrbia.
Són els últims ―els pàries― els que no mereixen el respecte de ningú. Són els que s’aprofiten de la feina d’un altre; gent que es mira amb orgull després de plagiar un text o de robar una idea al seu company de gremi. Són, en certa manera, l’últim home de Nietzsche: aquells que ni tan sols són capaços de menysprear-se a si mateixos, i es guinyen l’ull vanitosament a la recerca de l’admiració que mai rebran, precisament perquè són xusma.
Per tant, més val ser mediocre, però treballador, o genial, però gandul, que no convertir-se en un paràsit pudent i egòlatra que l’únic que sap fer és buscar la ganga laboral. Espero que tots els lectors d’En-llaç siguin capaços d’identificar a gent d’aquest últim tipus, i que els tractin com el que són: diables cancerígens de les lletres, esnobs que ens donen mala reputació, ja que són els que més abunden.
Foto d’entrada: Freepick
