per Blai Forns
Temps, paraula polisèmica, per si fora una paraula amb poca profunditat de significat quan ens referim al temps històric o al cronològic.
Què és el temps? A mi m’agrada pensar-lo com la successió de moments, sent aquests fotogrames que elaboren un metratge que hom anomena temps. Ara bé, el temps no passa igual de ràpid arreu, com es mostra en la teoria de la relativitat: com més massa, més lent passa el temps o a més velocitat, més ràpid passa. Amb el temps històric, també podem arribar a plantejar si com més interacció entre els humans més ràpid passa el temps.
Aquest article, però, no tracta sobre la concepció del temps, sinó de com l’entenem. Si se us demanés que dibuixéssiu el pas del temps, estic convençut que la immensíssima majoria de gent que llegeixi aquest article ho farà dibuixant una línia recta horitzontal. Per què? Així és com sovint se’ns ha plantejat, però aquest fet és immensament important: com dibuixem el pas del temps és cabdal per com l’interpretem, com el concebem. Hi ha societats, cada cop menys a causa de la globalització, que no tenen una concepció de “futur” o de “passat”, perquè no té sentit en la seva forma organitzativa. Sovint, s’esdevé en societats agrícoles en què el pas del temps no és res més que la repetició del cicle agrari: hivern, primavera, estiu, tardor. Llaurar, sembrar, recollir i preparar el producte.
I si aquest any és bo, serà bo i si la collita és dolenta, serà dolenta, però no hi ha cap altra visió més enllà d’això. En la nostra tradició, els primers planificadors del futur van venir de la mà de la predicció dels fenòmens ambientals com les crescudes dels rius, sent el Nil un dels més importants o el pas dels estels, fomentant l’astronomia. Pel que fa al passat, diverses civilitzacions tenien un inici dels temps, però després d’aquest inici, es passava a la ciclicitat que podia també tenir un final. A l’Egipte, es feien també esteles en què es parlava de la grandesa del Faraó. És la narració de les grans gestes per elevar la seva figura, però no en clau històrica. De fet, la història neix a Grècia i Egipte, malgrat tenir vora tres mil anys d’història quan Heròdot va escriure Història, no va ser allà on es va desenvolupar.
El gran canvi en la concepció del temps a occident arriba amb el cristianisme, en què es manté un inici i un final, però s’elimina la ciclicitat de la història: neix la línia horitzontal en aquest format específic:
Hi ha un abans i un després de Crist. Aquest abans té un inici a l’Edèn i té un final que, un cop arribi, serà un nou principi seguit de l’eternitat. Avui ens hem de comportar perquè demà, quan se’ns jutgi, passem el nou inici de l’eternitat sense passar angúnies.
No es va repetint tot, es va succeint fins a arribar a aquest nou inici.
La concepció actual del temps, però dista de ser lineal malgrat que per conveniència, així es dibuixa, perquè hem descobert quelcom revelador, innovador i omnipresent que és el progrés.
Ho impregna tot i res no se n’escapa. Qualsevol cosa que no progressi, és un fracàs: economia, persones, jocs, sistemes operatius, estat de salut… qualsevol cosa que no progressi és un fracàs, no s’accepta la immutació perquè no segueix aquest principi. Si un jove de vint anys té els mateixos ingressos quan en té trenta, es considera que ha perdut, es considera que no ha fet prou. Però, realment, què ha perdut? Ha mantingut el que tenia. No es pot considerar un èxit mantenir el que tens si amb això ja estàs bé? No, perquè sempre pots estar millor, sempre pots ser millor, sempre ho pots fer millor, sempre pots guanyar més.
Aquesta lògica fa bocins l’aurea mediocritas del volgués sols el necessari. No és acceptable voler poc. Això, evidentment, per la salut mental és una bomba de rellotgeria i un caldo de cultiu d’expectatives que sovint no es poden acomplir. Quina repercussió té el progrés en la concepció del temps històric? Doncs ben senzill, que sempre anem a millor. Sempre més. Així doncs, la línia es podria formular de la següent manera:
El temps transcorre travessat per la línia del progrés que crea la il·lusió d’un passat de tenebres i un futur d’esplendor que justifica les accions del present. Si ara hom es trenca el llom a treballar en una feina d’estiu que no li agrada és per poder pagar-se les seves coses ara i en un futur, quan hagi acabat els estudis, poder treballar de què li agrada. Estudiem, per exemple, perquè tenim l’esperança que en un futur podrem exercir d’allò que hem estudiat i que estarem millor que ara.
S’ha de tenir molt present en història que la Història va néixer per legitimar el present, però ara va molt més enllà, serveix per legitimar el futur: els polítics fan certes accions perquè en un futur passi no-sé-què. Construïm la història per legitimar la nostra visió de futur: destriem els esdeveniments del passat que més afins en són en la nostra visió de com haurem de ser, de què haurem de fer i això és cabdal per entendre discursos, per entendre dinàmiques: el temps pretèrit permet justificar la nostra trajectòria d’un present que no es mira a ell mateix, sinó a un futur a voltes immediat, a voltes a molt llarg termini.
