per Emili Amargant Parnau
El carisme i l’entusiasme
Des que vaig arribar al món fins el dia d’avui han passat nou rectors per la Parròquia de Sant Julià d’Argentona.
Em van batejar en temps de mossèn Francesc X. Griera, l’any 1953. Al cap de dos anys va ser rellevat per mossèn Rafael Martí. Naturalment amb Mn. Griera —tot i la meva precocitat— no hi vaig arribar a tenir cap tracte. Amb Mn. Rafel, sí. Va ser el meu primer confessor, em va rentar els peus un Dijous Sant, em va donar la primera comunió i va confirmar-me. Era un sant baró, un postconciliar abans del Vaticà II i no m’estendré més per no caure en un panegíric. He escrit sobre el seu paper dins la vida local i el seu tarannà de pare pedaç a “Fonts”, a “Llaç” imprès i a “En-llaç” digital.
L’any 1969 va ser rellevat per mossèn Jaume Masvidal. Un rector que venia amb la lliçó apresa: de seguida va marcar territori i va aplicar d’una manera molt sui generis allò d’un sol ramat i un sol pastor. Tots els que estaven d’acord amb els seus postulats van esdevenir congregació i els que estàvem malacostumats pel tarannà bonhomiós i dialogant del seu predecessor ens vam convertir en ovelles esgarriades. Recordem la paràbola del bon pastor: “si un home té cent ovelles i se li n’esgarria una, ¿no deixarà les noranta-nou a la muntanya i anirà a buscar l’esgarriada?” (Mt. 18, 12-14). El pastor local no va moure fitxa. El nostre regne no era del seu món i un bon grapat de feligresos vam haver d’emigrar de la ciutat parroquial. Una diàspora. A tall d’exemple: a un servidor el va expulsar de la revista “Crit”. Vegeu el número 41.
El pasturatge de mossèn Masvidal es va acabar l’any 1978. Va rellevar-lo, mossèn Jaume Castellví.
El relleu entre mossens Jaumes va coincidir amb l’arribada d’un nou i efímer papa de Roma, Joan Pau I. Vaig escriure un editorial a “Llaç” amb el títol, “Nou carisma “habemus””. S’hi podia llegir que a “Argentona com a Roma estan en idèntica situació: la incògnita d’un carisma enfront d’un món en constant evolució, amb els nous problemes derivats dels temps històrics que l’envolten i al qual no es pot ignorar”. I aquest és el quid de la qüestió. Estem parlant de cinquanta anys enrere i l’església encara tenia força predicament i vara alta. Res a veure, és clar, amb aquella espècie de despotisme cerval de segles enrere, però Déu-n’hi-do.
Al meu entendre la institució parroquial s’havia d’obrir, airejar-se, retornar al pluralisme de feia un parell de dècades i tenir una presència activa en els afers socials. S’havia d’arremangar i deixar de ser un patrimoni zelosament guardat i reservat “per ells, amb ells i en ells”.
Mossèn Jaume Castellví era —encara ho és i per molts anys— una bellíssima persona, que feia molt bé la seva feina de clergue entre les parets del temple, però que de portes enfora no era un pescador d’ànimes. Va estar-s’hi dotze anys. Molts dels feligresos habituals es van anar morint i l’assistència als oficis s’aprimava a la vista. De tant en tant havia anat a algun enterrament. Ningú sabia que havia de fer, ni que respondre a l’oficiant, ni senyar-se! Em semblava patètic. Tot plegat era un pur convencionalisme. Afegir que molts infants encara fan la primera comunió —s’ha convertit en un hàbit social— però, probablement, no hi haurà ni segones, ni terceres. No hi haurà relleu. Algú hauria de posar oli a la llàntia de la fe.
L’any 1990, el Bisbat va enviar mossèn Joan Torrents. Va ser un rector continuista i sense setrill. Va regentar la Parròquia durant cinc anys i degué fer-ho d’una manera grisa i irrellevant. No té ni entrada al Recull Enciclopèdic d’en Josep Lladó.
El 1995 va entrar en escena mossèn Salvador Cabré Puig. Un revulsiu?
A l’assaig, “Sobre la inconstància de les nostres accions”, diu Montaigne: “Els qui acostumen a comparar les accions humanes sempre troben les dificultats més grans quan han de cosir-les totes per presentar-les com una sola peça sota la mateixa llum, ja que habitualment es contraposen de manera tan estranya que sembla impossible que hagin sortit de la mateixa botiga”.
Sempre he pensat que mossèn Salvador era un home íntegre, un cristià vaticanista obstinat i dels que s’arremanguen. Si cosíssim totes les seves “accions humanes” veuríem que el patchwork resultant és coherent i harmònic. De tons vermells i verds. Després de la Revolució Francesa el vermell va ser considerat el símbol de la revolta i els moviments de protesta. El verd, de sempre, és el color de l’esperança. Al taulell de la seva botiga sempre s’hi ha despatxat inconformisme, lluita, rebel·lió i confiança en el futur. “En Cabré no és un personatge còmode, ni pels de dalt, ni pels de baix. Tots trobarem acolliment al seu costat. Però si busquem justificacions fàcils, perdons tranquil·litzadors, actituds superficials o interessades, ens trobarem contínuament qüestionats. (…/…) En Cabré actua des de terra, des d’una perspectiva planera, casolana, des de la base del poble, des de la il·lusió profunda.”1
Quan va arribar a la vila tenia seixanta-quatre anys. La seva trajectòria, fins aleshores, més que de plàcid rector de parròquia havia estat de missioner d’una comunitat inexistent. Exercia el seu ministeri en un suburbi de Santa Coloma (ell en deia “Can Singuerlin”) que s’anava generant dia rere dia amb l’arribada d’immigrants d’arreu de la península. Un conglomerat heterogeni, desarrelat i en precari. “Amb una mà al davant i l’altra al darrere”, li havia sentit dir.
Ell va lluitar al seu costat perquè hi arribessin els transports públics, la sanitat o l’escola. Donà suport o liderà totes les reivindicacions per aconseguir la dignitat del barri. Creà l’església de Sant Miquel, un centre juvenil, una escola bressol, una biblioteca (avui porta el seu nom) i aixoplugà sota el capell de la seva parròquia reunions clandestines de tota mena. Situem-nos, estem entre 1965 i 1987.2
Aquest era el seu món. “Volíem fer comunitat i ho vam aconseguir”, afirma. I no em puc estar de postil·lar que moltes vegades van haver de tirar pel dret. En el seu llibre “L’església del segle XXI” hi llegim: “Porteu-nos al suburbi!. Teníem trenta anys. El petit grup, iniciat ja al final dels nostres estudis al seminari, continuava reunint-se per ajudar-nos a servir el poble, especialment els més pobres. Després de moltes reflexions, vam anar a trobar el bisbe amb aquesta carta. Ens va rebre a tots quatre. La hi vam llegir. L’home es va entusiasmar. S’aixecà i ens digué: “Arrodillaos, hijos míos, que voy a daros mi bendición!”.
Vam sortir radiants de joia i d’esperança. Però, el temps va passar i mai més, ningú, no ens va dir res. Una cosa era el cor i la persona del bisbe (Doctor Gregorio Modrego) i una altra cosa era la carcassa burocràtica del bisbat…”.
Quan va arribar a la vila tenia seixanta-quatre anys, escrivíem.
Argentona és als antípodes de Can Singuerlin. És una població amb més de mil anys d’història. Una comunitat ben definida i acabada, amb la seva idiosincràsia, els seus hàbits i costums i la seva agenda oculta. Molts nou vinguts qualifiquen a la nostra societat com un cercle tancat o de difícil accés.
A mossèn Salvador el trobava sovint al carrer Gran cantonada carrer de les Monges o a Cap de Creus. Devia ser la cinquena o sisena vegada que ens veiem i ens saludàvem quan em va dir:
—Amargant, m’hauries de fer un escrit pel Full Verd.
El Full Verd era una separata de temes locals que inseria dins del Full Parroquial i em demanava un article a mi!, a un heretge que feia vint anys que mossèn Masvidal m’havia expulsat del “Crit”!
Com és que coneixia el meu nom? Jo vaig fer apostasia l’any 1976, no era dels seus. Probablement ho sabia, però li era ben igual. Vaig col·laborar amb el Full Verd, només faltaria! Era difícil dir-li que no. Tenia una mirada càlida que acompanyava amb un somriure noble i amical. Impossible negar-li res.
Més endavant vaig anar a l’enterrament d’en Cisco Calvet. En el moment de l’homilia, allà on els seus predecessors acostumaven a fer malabars metafísics, ell va dir —més o menys—:
—No fa gaire amb en Calvet parlàvem del temps en què jugava de porter amb l’Argentona…
Mossèn Salvador acomiadava un feligrès. En sabia noms i cognoms i no s’ho havia de mirar a la “xuleta”. L’escenari era ben diferent de Can Singuerlin, però en Cabré també hi feia comunitat. Coneixia el seu ramat.
L’any 1998 estava escrivint el llibre “Llaç d’Amistat. Un segle d’història local”. Em calia parlar amb en Josep Suari Casanovas, l’antiga batuta de la Coral del Llaç i, en aquells moments, director de la Coral Càntir d’Or. No m’estendré en aquest punt, ni parlaré del cisma del Llaç (1976), només diré que en el moment de la confrontació, en Suari era el cap visible d’un bàndol i un servidor militava en el contrari. El mestre ho sabia, però no es va negar a parlar amb mi perquè “m’han dit que ets un xicot moderat”. Vam quedar en un banc de la plaça Nova.
Teníem una conversa fluida i cordial. Ell s’esplaiava a cor què vols i jo anotava en una llibreta el que em semblava ressenyable. No vam veure que s’acostava mossèn Salvador. Tot d’un plegat se’ns va plantar davant i amb aquella veuassa que tenia es va posar a taral·lejar la marxa nupcial de “Lohengrin”, popularment “pobre Pepet t’han ben fotut”. Ens vam quedar de pasta de moniato.
—Home, mossèn, no foti —va dir-li en Suari
—Que és maco, això. Aquí tots dos enraonant tranquil·lament…
Moment en què vaig tenir clar que coneixia la idiosincràsia del poble, els seus hàbits i costums i, fins i tot, la seva agenda oculta.
Li vam explicar de què anava la trobada.
—Així presentaràs el llibre l’abril que ve, Amargant?
—Sí.
—Doncs ja ens hi trobarem, jo també en presento un, “L’església del segle XXI”.
I ens hi vam trobar. Recordo que les estones que no signàvem llibres enraonàvem sobre les grandeses i misèries de la vida quotidiana. Per ser més precisos sobre com dotar de la màxima qualitat el viure. Servidor defensava l’associacionisme —havia acabat un llibre de cent anys de vida d’una entitat coral i cultural—. Una idea o uns propòsits ben fonamentats i arrelats a terra ajuden a ben viure i, fins i tot, a ben morir. Ell hi estava d’acord, però em retopava en el sentit que no tothom milita en una agrupació, en un sindicat o en un partit polític.
—De fet, estic segur que existeix un sentiment universal que està per damunt del camí que anem fent per la terra.
—Se’n diu la cerca de la dignitat, de les oportunitats per tothom, d’una fraternitat sense exclusions de cap mena. Vos ho sabeu prou bé.
—Més enllà d’això, Amargant. Fa temps que sembla que s’hagi estroncat, però estic segur que per damunt de la nostra lluita individual o col·lectiva per fer una bona estada a la terra, hi ha un sentiment de pertinença a una comunitat que té uns valors universals.
—Potser sí, mossèn. Però primum vivere…
Vam haver de deixar la conversa a mitges perquè havien de tancar la parada. Em va dedicar el seu llibre, “a la família Amargant amb agraïment i amb ganes de continuar el diàleg. Signatura i 18-4-99”. Jo també li vaig signar el meu, però no em recordo de la dedicatòria.
Mossèn Cabré se’n va anar l’any 2004. El va rellevar Miquel Font. Després va arribar Alex Marzo i, posteriorment, Agustí Vives. Ni carisma ni entusiasme.
Si el Bisbat de Barcelona m’enviés una enquesta de satisfacció sobre els rectors locals que em són coetanis (cosa que no farà perquè em vaig donar de baixa) tinc les puntuacions claríssimes.
- Llucià Garreta i Clarà. Pròleg del llibre “L’església del segle XXI” de Salvador Cabré Puig. ↩︎
- Si voleu conèixer el seu CV amb pèls i senyals: Josep Lladó i Pascual. “Recull enciclopèdic d’Argentona”. Ed. Centre d’estudis argentonins Jaume Clavell. Pàg. 97, 99- ↩︎
