per Emili Amargant
Més enllà de la càmara
Ara que ja no es parla del llegat fotogràfic de l’Alfons Güell; ara que ja s’ha constatat la poca disposició que no sortís del poble per part dels ajuntaments locals entre el 2012 i el 2025; ara que els més de cent mil negatius que l’integren ja reposen a l’Arxiu del Consell Comarcal del Maresme; ara que el seu testimoni professional ha arribat sa i estalvi a un bon destí; ara potser caldria parlar una estona de qui va ser en “Fonsu” Güell més enllà del seu ofici que, de retruc, l’ha convertit en el cronista gràfic d’una gran part del segle XX argentoní. Ara procurarem fer un retrat del retratista.
La pintura
El meu pare m’hauria volgut veure convertit en un pintor famós. Què pot semblar estrany que, en aquell temps, un pare volgués tenir un fill artista? En el meu cas és comprensible, havia estat masover d’en Martí Alsina. Una casa on únicament es parlava de pintura. S’hi va enlluernar i va agafar-li la dèria que jo fos pintor, ja dic. A més, tenia esperit de mecenes: pretenia deixar-me un capital a guany i que amb les rendes anés vivint. Sense cap maldecap crematístic podria —segons ell— dedicar-me en cos i ànima als pinzells. Santa Innocència!
—Però a vós, us agrada o no us agrada la pintura?
—M’agrada. I molt. De jove sortia cada diumenge a pintar amb en Glanadell, en Domingo Creizet, en Joan Grau i en Jaume Clavell. Però no tinc esperit d’artista, encara que —com els de París— hagi fet vida de noctàmbul. Els anys 32 i 33 a casa teníem ràdio: una Phillips. “La llave del mundo” que li deien. Els dissabtes, amb el grup, anàvem al cinema. Sortíem i escoltàvem la ràdio fins a les dues o les tres del matí perquè connectaven amb Amèrica i transmetien jazz que aleshores estava de moda. Un cop acabada la connexió, agafàvem els quatre trastets i cap a la muntanya a pintar.
Era una vida d’artista, enraonada, tolerable i sense estridències. També feien reunions on es parlava d’art, artistes i tendències. Solien fer-se al taller de costura de ca la Marie (mare d’en Joan Grau). El que per als pintors era el non plus ultra, per a la mestressa del taller era tenir el noi a casa i “mentre són a casa no fan cap mal”.
—A la nostra manera fèiem vida bohèmia. Mare de Déu, que en fa d’anys. En Grau i en Glanadell foren els qui s’ho prengueren més de valent. Per a Creizet, home actiu, pintar era una nova aventura. Per en Clavell i per a mi la pintura va ser més aviat un passatemps.
L’escriptura
—A mi sempre m’ha agradat d’escriure. Escriure i pintar. A vegades em ve al cap una cosa i de seguida que puc l’apunto en un tros de paper i quan em vaga faig un article. Veus aquest calaix? El tinc ple de papers escrits.
El meu tracte amb l’Alfons Güell es remunta el febrer de 1953. Quan jo tenia un mes i mig els meu pares em van dur a retratar. Darrere la fotografia que mostra un vailet ufanós i amb postura de “maja desnuda goyesca” hi ha una inscripció: “Güell. Fotógrafo. Tel. 110. Argentona”. Al llarg de la infantesa m’ha revelat diverses vegades: anant a beneir un ram de llorer per la Palma, donant la carta als Reis i fent pastorets. Un dia, però, em va fer una foto menuda amb quatre o cinc còpies. El meu primer D.N.I. Aquest podria ser el moment de l’inici de la nostra amistat. Al cap de quatre dies vam començar a coincidir a les reunions preparatòries de la revista “Crit”, jo iniciava el meu camí d’escriptor diletant i ell en tenia els dits pelats.
—L’any 62 vaig començar a publicar articles i, sobretot, entrevistes a “La Veu d’Argentona”, un periòdic mural que apadrinava el Llaç d’Amistat. Es penjava a la façana de can Lleuger. Entre els anys 60 i 70 vaig ser corresponsal dels periòdics mataronins “El Maresme” i “La Veu del Maresme” i l’any 1969 em van fitxar els del “Crit”. Hi tenia una secció, “Mirant per un forat”, te’n recordes?
Me’n recordo. El meu debut literari va ser en el “Crit” d’agost de 1971. A la pàgina 18 (cantó esquerre amb la revista oberta) hi havia un article seu marca de la casa sobre l’ensenyament que acabava amb dos epitafis en làpides contigües d’un cementiri empordanès que “en conjunt, diuen així:
Jau aquí un sacerdot i aquí una bailarina
Ell ensenyava la doctrina ella ho ensenyava tot.”
A la pàgina 19 (cantó dret) jo m’estrenava. S’hi podia llegir el primer dels “Fulls del meu diari” on parlava de les misses vespertines qualificant-les de “misses estereofòniques”. En llenguatge de tauromàquia podríem dir que en “Fonsu” em va donar l’“alternativa” perquè jo “era nuevo en esta plaza”.
El “Crit” se’n va anar aigües avall (1975)1 i al cap d’un any i mig aparegué el primer número de “Llaç”. L’Alfons Güell també hi obre una secció, “A cop d’ull”. El nom de les seves col·laboracions fixes s’emparenten amb la fotografia.
L’època del “Llaç” van significar sis anys de trobades setmanals per anar preparant la revista de periodicitat mensual. Setanta-dues trobades, com a mínim. No va fallar mai. El moment de la lectura dels seus articles era un espectacle. Tant pel seu contingut, en general punyent i tirant amb bala, com per la seva compaginació. En “Fonsu” no gastava ni un cèntim en paper. Guardava els prospectes publicitaris impresos per una sola cara i l’altra la utilitzava per escriure. Si eren de mides diferents els unia amb cel·lo i prenien fesomia de mida estàndard i ningú hauria dit a simple vista que es tractava d’un treball manual tan acurat. Sovint els papers eren de diferent tremp. Era habitual veure agermanats per la cinta adhesiva i el fil argumental de l’article: cartolina, barba, paper fi, couche, etc. Un mosaic que per costum ningú no valorava, però que , conceptualment parlant, era una autèntica creació. Què no pagaria per tornar a veure la seva lletra menuda escrita en aquells patracols que es treia de les butxaques!
L’home de temps
El mes de gener de 1978 va inaugurar una nova secció fixa a “Llaç”: el Servei Meteorològic. Una porta oberta a l’impacte de les manifestacions del clima a la vila. L’Alfons, a més d’haver estat membre de moltes associacions locals, pintor, escriptor i cantaire, també era observador del Centre Meteorològic Territorial de Catalunya i d’Espanya. La crònica del temps la signava amb pseudònim, senyor Paraigua.
A mi, aleshores, em semblava una secció totalment prescindible. Entenia el “Llaç” com una eina de combat. Feia dos anys i escaig de la mort de Franco i hi havia molta feina per fer. En els seus “A cop d’ull” es mostrava com un home crític que, sovint, tocava el voraviu a tiris i a troians. Si plovia o feia sol, o si plovia i feia sol i les bruixes es pentinaven, m’era absolutament igual. Aprofito per dir que no m’ha interessat mai el temps i em crispa la loquacitat excessiva dels que surten a TV3 amb fotos, mapes i tota la faramalla.
Dit això, avui al cap de quaranta-sis anys, em semblaria interessantíssim que algun convilatà prengués les mateixes mesures que anotava el senyor Paraigua per fer-ne un estudi comparatiu. Obtindríem l’impacte de l’escalfament del planeta en el nostre tros i, a més a més, en “Fonsu” estaria content.
(Tot el que heu pogut llegir s’ha escrit a partir d’una semblança biogràfica que vaig publicar a la revista “Llaç” número 86 del febrer de 1984 més alguns records personals fruit de la nostra amistat).
- Si algú té interès en la vida i miracle de la revista “Crit” pot consultar: “Revista Fonts, núm. 71. Juliol, 2017”, articles de la Rosa Masó, la Quica Albert, en Pep Arenas i l’Emili Amargant i “en-llaç” d’abril, 2024: “Francesca (Quica) Albert Salom. ¿Pero, ¿son ustedes letrados?. ↩︎
