per Rosa Vila
“Continuo impactada per la sensació d’ahir, després de recrear-me a l’exposició al carrer Sant Joan amb l’obra d’en Ricard Jordà, la feta i la per fer, mostrada dins el taller de casa seva. Impactada, potser no és la paraula justa que necessito per definir com vaig viure el que per a mi i per molts dels amics i familiars presents quedarà com el cap de setmana festiu, organitzat com a reconeixement presencial i vital d’ell i la seva obra. Conscients de viure-ho com comiat anunciat. I a dues bandes”.
Això és el que vaig escriure ja a casa, el mateix 26 de setembre tornant de la festa de tot el cap de setmana al carrer Sant Joan, on talment Sala d’Exposicions a cel obert, es podia passejar entre uns quadres, escultures o muntatges, que ens ho deien tot d’ell. Obres que són i seran l’essència d’en Ricard Jordà, des de la seva primera exposició pública del 1961 al Museu de Mataró, quan el jove autodidacte de divuit anys, nascut a Mataró el 1943, s’explorava, buscant un llenguatge privat i universal, el que ja als anys vuitanta es reconeixeria com a consolidat.
Era un art fidel al seu univers surrealista, marcat per l’imprescindible recorregut visceral que, plàsticament, comunicaria amb un figurativisme simbòlic.
Algú, o potser ell mateix, l’ha definit com un realisme, aparentment “treballat més com a deixalles de floroncos rebentats que com a recerca de la bellesa”, encara que potser, en certa manera, també n’hi hagi.
Tant al carrer com al taller de la casa on moriria, vàrem poder entretenir-nos en les considerades “deixalles” de tota mena, preparades, si la malaltia ho hagués permès, per a possibles futures obres amb les corresponents imprescindibles provocacions, les que tots els visitants sabien que ja no serien.
Per sort, ens queden les seves obres com vitals a respostes a crits i silencis. A malalties. A pèrdues i addiccions. A injustícies. Per inadaptacions al sistema. Crítiques reiterades al llast de l’església oficial. Moltes creus. Molts cossos. Respostes punyents. Ironies i símbols. A la menuda i a l’engròs, en format paper, escultura i pintura. Un art que pot agradar o no, nascut això sí del seu compromís, i a la crida i cerca de la nostra entesa.
Tinc un Jordà, de finals dels noranta, presidint l’estudi de casa. Des del dia que ens va deixar, me’l remiro d’una altra manera. La contemplació em fa recular a aquella eufòria i vitalitat de quan el va pintar. Intento saltar de l’expressivitat antiga amb la recent reflexió per l’anomenat “impacte” de l’inici d’aquest escrit. Decideixo quedar-me amb l’èxit d’assistència popular a l’exposició del carrer Sant Joan, muntada voluntàriament a l’estil d’aquelles exposicions dels anys vuitanta del carrer Sant Pere Més Alt de Mataró. La comparació em fa venir ganes de recuperar-ne, com a recordatori no religiós, les cròniques artístic-culturals que des del “Grup de Premsa” i d’ “El Maresme”, fèiem sobre els artistes-protagonistes de L’època d’or de l’art mataroní”, entre els que hi havia en Jordà. Era quan encara hi havia molt per fer i a molts ens semblava possible fer-ho. Però ja no les hi puc demanar al nostre periodista arxiver particular, en Manel Cusachs Corredó, per haver-nos abandonat fa poques setmanes.
Ara, en intentar posar en ordre la meva necrològica particular, primer com cronista, després com mitja parenta i sobretot com a amiga, sé que l’impacte fort, el de debò, fou el que vaig viure el capvespre del 26 del passat setembre, com a autèntic comiat, quan ens vàrem fer la que, tant ell com jo sabíem que seria la nostra darrera abraçada.
P.D. Entre les moltes notícies consultades sobre el seu traspàs, es pot recuperar l’entrevista que li va fer TVMatarò, unes hores abans de l’exposició-homenatge d’aquell cap de setmana, on ja amb veu trencada i a manera de resum de vida, assegurava que les tres coses que donaven sentit a la seva vida, eren els seus fills, l’amor viscut i l’art practicat.
Hi estic d’acord, Ricard. Adéu.
Ricard Jordà va inaugurar la seva exposició “Crits i silencis“ al Museu del Càntir dins els actes de la Festa Major d’hivern l’onze de gener de 2019.
