per Rosa Vila
Petita crònica d’amor i dolor per la terra
“Dones pageses”, tal com s’ha representat a Argentona com a un dels actes del Festival Sense Portes, es podria considerar una nova i molt bona posada en escena de textos narratius actuals, històrics o bíblics, teatralitzats sobre el medi natural local, com poden haver estat els Pessebres Vivents, el de Corbera, per exemple, o com aquell emblemàtic “Morir a Bagdad”, de Josep Rodri, representat al 2003 a l’Hort del Rector de la Basílica de Santa Maria, amb 36 monòlegs de diferents autors del Maresme. O com molts altres que desconec, i com aquest de les “Dones Pageses”, del 4 de juny de 2024, que quedarà com a consolidació del que va néixer a les “Cinc Sénies” de Mataró, dins el Festival Dos Terços, i que, des d’aleshores segueix escampant-se com a un dels crit d’esperança de la pagesia amb veu de dones.
El d’Argentona ha estat possible gràcies a la direcció artística de Dani Álvarez, la interpretació de les melodies pageses per Maria Comalat i de les vint argentonines voluntàries no professionals encarregades de posar veu i ànima als textos sota la batuta de Cristina Navarro.
De la posada en escena, ens n’ha quedat la percepció que n’han sabut treure’n el màxim benefici de la idea inicial sobre el terreny, ara els que envolten la masia de can Barrau amb dones no professionals que han aconseguit testimoniar els sentiments d’unes quantes dones de diferents comarques, lligades al món de treballar la terra.
La transmissió per la proximitat física de les veus, és el que fa creïbles unes realitats viscudes, transmetent-ne les emocions, però també per una bona il·luminació focalitzant cada tempo de les explicadores, unes a la gatzoneta o dretes a la pendent, sota un arbre o assegudes al pedrís de la font, efectes que fan de crida a un públic silent, respectuós i entregat. Entremig, només les pauses de la línia del temps, en el que podríem anomenar escenari, on es canten i es ballen i es pinten, en viu i en directe, les cançons de les feines del camp.
Diria que al públic que vàrem gaudir de l’espectacle com a un tot, només ens queda deixar escrit l’agraïment als que ho han fet possible, amb el desig compartit que aquest espai descentralitzat del nucli, a més d,un parc de lleure, una font i una casa ruïnosa, es pugui convertir en un nou espai escènic, literari o musical per a futures actuacions de festes i festivals del poble.
