per Emili Amargant Parnau
El punt d’inflexió
La Rosa Masó Nogueras va néixer el 18 d’agost de 1946. Feia set anys que s’havia acabat la guerra civil i l’atmosfera era irrespirable pel seu nacionalcatolicisme exacerbat. El franquisme estava en el seu apogeu. Els que ja tingueu una edat i encara conserveu la memòria potser recordeu allò de “reina un fresco general procedente de Galicia que tiende a dominar tota la península…”.
Quan tenia nou anys van irrompre en el panorama vilatà els “Amics d’Argentona”. A les pàgines d’en-llaç de l’11 de setembre de 2024 en Pep Arenas els recordava en un article: “El 2025, un any per commemorar l’actuació dels Amics d’Argentona”. En reprodueixo alguns fragments: “Eren un grup d’homes joves que, una dècada després de la immediata postguerra, van activar la vida cultural i social del poble. Van crear i promoure la Festa del Càntir (…) i es van projectar en la celebració d’importants exposicions, la creació de l’Homenatge a la Vellesa (…), la Cavalcada de Reis o la promoció de la Diada de Corpus amb les estores de flors, entre d’altres”.
Aquesta agrupació, sense desabrigar-se del nacionalcatolicisme, va introduir a la història local unes tradicions que s’han mantingut fins al dia d’avui. La Rosa les ha pogut seguir any rere any i a partir del 2021 si hagués volgut hauria pogut anar a la Festa de la Vellesa de bracet amb la seva neta, Ilona.
Van ser uns temps que podríem qualificar de renaixença —però sempre emmarcada, insisteixo, en un context religiós severíssim i alienador—. La Rosa els va viure amb l’uniforme de les monges franciscanes del Col·legi de la Immaculada Concepció. En paral·lel aprenia de costura. “Quan era xiqueta anava a costura i a aprendre de lletra”, que diu la cançó. L’any 1961 va deixar l’escola, va estudiar “corte y confección” i va orientar el seu futur professional cap al món de la moda i el vestir. Aquest havia de ser el seu fatum. De moment, però, la seva vida era anar de casa a la feina, de la feina a casa, de casa al Centre Parroquial a assajar i “fer la joventut” (locució de l’època) i del Centre cap a casa procurant arribar-hi a una hora correcta, decent i sense fer cantonades.
El març de 1965 el jovent que es movia per la parròquia amb el vist-i-plau del rector mossèn Rafel Martí engega una revista, el “Crit”, amb l’epítet “Suplement de la Hoja Diocesana”, com a paraigua. Una iniciativa que replicava a la publicació “Ecos” (1948-49) però amb un altre contingut i una altra intencionalitat, com s’anirà veient. L’editorial del primer “Crit” ens mostra que a Argentona ja hi ha un nou grup generacional amb un ideari força perfilat i a una bona distància ideològica tant dels “Amics” com del tarannà general de la vila. Diu l’esmentada editorial: “Els joves d’aquest poble davant d’unes necessitats que tenim en comú, ens hem organitzat per poder-les aconseguir millor” (…) “Aquests aspectes, són per nosaltres, els d’esplai i formació de persones plenament “lliures”, en el veritable sentit d’aquesta paraula. El període de joventut és més que un simple fenomen biològic (…) és precisament el període per excel·lència en què les evolucions i descobertes són més ràpides (…) el possible no té límits i l’impossible no existeix”.1
Els artífexs de “Crit” tenen, fins i tot, un racó propi dins de l’àrea parroquial: l’antic soterrani de la Torre de Can Gustà. S’anomena el “Local de Joventut”. És la seva àgora. Hi ha una biblioteca, una taula de ping-pong, s’hi fan audicions de música i cursets de llengua catalana.
La Rosa Masó porta els comptes del “Local de Joventut” i els podem veure impresos en els números 2 i 3 del “Crit” entre els articles de col·laboradors nascuts a les darreries dels anys 30, principis dels 40: Joan i Lluís Fontcuberta, Jaume Duran, Quim Batlle, Angelina Carbonell, Pep Terricabres o un joveníssim Josep Lluís Duran (1944) que —amb el temps— arribarà a ser una mena d’anticrist local i marit de la Rosa. Articles sobre cinema fòrum; jazz; esplai infantil; el paper del jovent com a dinamitzador de la societat; el teatre modern; feminisme candorós però reivindicatiu; l’ateisme; la necessitat del diàleg i algunes crítiques punyents als de “la crosta” i a la seva hipocresia.
“La joventut d’avui és més dinàmica que mai. És també poc conformista amb les velles estructures”, deia mossèn Rafel en una entrevista apareguda en el primer número. Aquell sant baró sabia que el butlletí li portaria maldecaps, però va deixar fer. Va considerar que tenir la ment oberta, saber dialogar i no enrocar-se era consubstancial al seu apostolat.
A partir del número 9 (juny de 1967) la Rosa deixa de fer col·laboracions sobre l’economia del “Local de Joventut” i publica el seu primer article d’opinió. No té títol i l’encapçala una tirallonga, “Parròquia///Parròquia///Parròquia”. En reprodueixo alguns fragments:
“Segons el meu punt de vista, trobo molt deficient la participació dels fidels en la Parròquia, i més concretament en la Missa.
L’altre dia, vaig assistir a Missa en un poble veí i vaig quedar agradablement sorpresa que tothom hi participés, sols el sacerdot celebrant començava les pregàries i els fidels continuaven seguidament. Jo em pregunto, és que nosaltres no podríem fer el mateix? (…/…) Com a cristians que som hi tenim un deure.
L’homilia ens hauria de fer sentir la necessitat de revisar-nos i assimilar la nostra manera de ser o d’actuar de cadascú, i veure si és allò que realment hem de fer, o hem de canviar d’actitud; sempre que les homilies tinguessin una base sòlida i real”.
Per complementar aquest article hi afegeixo l’encapçalament que va publicar en el número 9 (gener de 1968):
“Estem en les diades les quals generalment se celebra la festa de la primera comunió. En algun poble veí, la majoria d’infants van vestits, normalment, amb vestits de carrer, per aquesta celebració; en el nostre poble, això encara costa. Seria un aspecte que ajudaria a sobresortir —en la seva senzillesa— el valor autèntic de la celebració. (…/…) Jo em pregunto: Pot continuar molt de temps tot això? Més ben dit: ha de continuar?”.
En els seus primers textos d’opinió, la Rosa ja es qüestiona l’absència de compromís litúrgic dels convilatans i, entre línies, del tantsemenfotisme envers un ritual paradigmàtic que s’ha convertit en una obligació més que en una devoció. L’assistència a la santa missa comença a ser una rèmora, una nosa que escapça els dies festius, un hàbit descarnat i buit de contingut. Un convencionalisme.
Quan la Rosa parla de quin hauria de ser el deure dels cristians no es refereix en anar tallant el cuponet dels diumenges i les fetes de precepte, de no faltar a la celebració que passen llista. Ens està parlant de l’essència de la paraula de Jesús, d’aquell cristianisme autèntic i compromès que és, també, una lluita vers la llibertat i contra la injustícia. Un pensament que té una teoria bàsica de la naturalesa humana, una diagnosi del bo i dolent de la societat i una prescripció per corregir-ho. Un cristianisme integrat al tarannà de les persones i no una mena d’accessori que ens permet anar fent el paperot dins de la hipocresia general.
Entre línies veiem com comença a perfilar-se el caràcter de la Rosa. Ja hi percebem el rigor, el compromís i l’altruisme que tots li coneixem i ponderem. Per acabar, afegir que a més del rigor, el compromís i l’altruisme sempre ha buscat en tot el que ha fet l’autenticitat i la coherència.
He procurat situar els primers vint-i-quatre anys de la seva vida —i especialment els retalls d’articles i el moment en què els va escriure— dins del seu temps i les seves atmosferes. Espero haver-ho aconseguit. El propòsit era desvetllar com i en quin moment la Rosa va sortir-se’n del destí que li semblava reservat. O sigui: el punt d’inflexió de la seva vida.
A partir d’aquí hauria de fer un recompte exhaustiu de la seva aventura personal en qüestió d’estudis i vida pública. Ja ho ha fet en Josep Lladó, vegeu pàgina 308 del seu “Recull enciclopèdic d’Argentona”.
- El Crit. Any 1. Núm. 1. Argentona, març-1965. ↩︎
