per Emili Amargant Parnau

PRESENTACIÓ

L’any 1985 vaig publicar Homes i dones del cap dret. M’ha semblat que potser calia donar-li continuïtat perquè el temps vola, la memòria és feble, les persones passem avall i el nostre record s’esborrarà inexorablement.  

El meu propòsit és escriure fragments de vida de personatges locals. Seran notícies breus, però  la intenció és la mateixa que fa quaranta anys em va empènyer a publicar les notes biogràfiques d’en Creizet, d’en Clavell i d’en Grau: fixar els retratats en l’àlbum de la memòria vilatana i contribuir a la lluita contra l’oblit.

1. XAVIER AMATLLER SERRA  (1958)

“MMMM… SOBRETOT PAPERS DRAMÀTICS”

19 d’octubre de 1969. Tarda de teatre a l’antic Centre Parroquial.

Les llums de sala s’havien apagat i mentre lentament s’anaven obrint les cortines, al gramòfon hi començava a girar un disc d’on sortien uns compassos solemnes amb cadència d’absoltes. Era l’introit de La mort de l’escolà, lletra de mossèn Cinto i música d’Antoni Nicolau.

A Montserrat tot plora,

tot plora d’ahir ençà…

cantava l’Emili Vendrell, pare. (L’Amiliu Vendrell com se l’anomenava aleshores).

que allí a l’escolania

s’és mort un escolà.

Malament. Comencem malament. Van maldades.

El teló s’ha acabat d’obrir. El decorat ens mostra la cuina menjador d’una casa pairal. A l’escena hi ha un vailet de poca presència i aspecte malaltís. Es diu Quimet, un diminutiu que s’esqueia amb el seu volum i densitat.

Està assegut en una cadira i recita un monòleg que treu mocadorets a la platea. No fa gaire que se li ha mort la mare i la criatura s’enyora, és clar. Pel que explica, deduïm que el seu pare és, pel cap baix, un cràpula. El pobre Quimet passa gana i a la llar de foc no hi ha cap tió ni branquillons per encendre-la. Té fred, molt de fred i també té una tos molt lletja. Tot un panorama!

D’entre les cametes del decorat surt un individu. És el pare, l’Andreu Costa. L’actor que l’interpretava era un servidor. De seguida es veu que és un mal sorge. Sembla que en porti més al cap que als peus. Es mira la criatura de mala manera. Diu:

—Entre metges i remeis m’han deixat sense un cèntim, llamp de Déu!

I, a més a més, s’ha de cuidar d’aquell vailet desnerit i malaltís. Va amunt i avall de l’escenari com un esperitat. Es queixa que el més calent és a l’aigüera. El seu fill, tot bondat, tot dolçor i tot tendresa li diu beatíficament entre estossegades:

            —En què us puc ajudar pare meu?

La resposta de l’Andreu Costa havia de ser furibunda: abraonaria el fill tot alçant la mà per estovar-lo. En  Quimet l’esquivaria. Després s’empaitarien pels quatre cantons de la taula i quan, finalment, l’esbirro l’enxampés i el comencés a apallissar entraria en escena l’avi de l’infant i sogre d’en Costa.

Immediatament en Quimet se li llençaria als braços i l’abraçaria entre tos i sanglots.

            —Avi!

Arribat aquest punt, el vidu depravat els feia fora de casa a tots dos.

            —Ja n’estic fart de vós i del vostre net, ira de Déu!

El vailetet, donant mostres d’un seny prematur i malaguanyat, diria:

            —Marxem, avi.

I se n’anirien deixant la platea atapeïda de mocadorets humitejats.

Però les coses no van anar així. Quan l’Andreu Costa (servidor, reitero) va alçar la mà, el vailet va ensopegar amb una cadira i —en un acte reflex per no caure—se’m va agafar al braç. Me’l vaig trobar entre cames i no vaig poder fer res més que començar a escalfar-lo. M’hi vaig posar de valent convençut que el meu sogre i avi d’en Quimet (interpretat per en Pep Alsina Parnau) entraria immediatament en escena.

            L’avi però, no acabava d’arribar mai i el vailet no parava d’esquivar plantofades. On era el meu cosí? Escoltava el partit del Barça en la radio portàtil del tramoista, Jaume Casanovas?

            —Ja faré bondat, pare! No seré una càrrega per vos! —improvisava.

També deia amb compungiment:

            —Perdó pare, perdó pare.

De mica en mica el nominatiu “pare” es va convertir en un imperatiu “para!”.

            —Para, pareu… Pareu, pare… pare… Para! —exclamava amb dolçor i estoïcisme. Això sí, els seus ulls —els tenia a dos pams dels meus— demanaven clemència.

Finalment, el meu cosí va entrar en escena.

            —Avi!!!!

Va ser el debut com actor d’aquell tendre infant: havia ensopegat, tenia el genoll adolorit, rebia i encara havia tingut esma per improvisar amb frases adequades tant a la peça teatral com a la situació on havíem anat a parar. Portentós!

Al cap dels anys, quan formava part d’Els Comediants li van fer una entrevista a “Catalunya Ràdio”.

            —I quins rols feies quan vas debutar en el món del teatre?

Va somriure i va contestar:

            —Mmmm… Sobretot papers dramàtics.

Aquella criatureta del Senyor, fill meu i net del meu cosí, és en Xavier Amatller Serra, en Notxa gran.

Fotografia de l’entrada: D’esquerra a dreta: Enric Bergon, Francesc Gensana, Jaume Buera, Salvador Salom, Xavier Amatller, Pep Alsina, Emili Amargant.