La rosa als llavis

per Vicenç Franco

El poema de La rosa als llavis, de Joan Salvat-Papasseit

Recentment, a la plaça Joan Salvat-Papasseit d’Argentona, s’han commemorat els 100 anys de la mort del poeta amb dos actes celebrats per l’Associació Amics de la Poesia d’Argentona (que també han fet un pòdcast dedicat al poeta) i CAL: un recital poètic el 15 de desembre i la inauguració del cal·ligrama “Les formigues”, obra del pintor Josep Serra, l’11 de gener. Aquest poema pertany a L’irradiador del port i les gavines, de 1921. A la placa de la plaça ja s’havien escrit els tres versos finals del poema “Res no és mesquí”, del mateix llibre:

-Avui demà i ahir

s’esfullarà una rosa:

i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

En Joan Salvat-Papasseit (1896-1924) va ser el primer poeta català d’origen humil. Orfe ja a 7 anys, la seva vida va estar marcada per una tuberculosi que el va portar a la mort prematurament. La seva formació va ser autodidacta, i la seva consciència social el va portar a posicions properes al socialisme i l’anarquisme: arran d’un article, en 1916 és condemnat a dos mesos de presó. Però a poc a poc passarà d’aquesta etapa social i combativa a l’avantguardisme, fins a conrear una poesia que combinarà la modernitat amb la tradició, com trobem a la seva obra més coneguda: El poema de La rosa als llavis (amb la majúscula de la primera edició i que mantenen les posteriors d’en Joaquim Molas), publicat el 1923, poc abans, doncs, de la seva mort. El vers “La rosa als llavis” ja havia aparegut en un poema de L’irradiador del port i les gavines, i és un títol de diferents interpretacions, totes amb referents eròtics.

El poemari, escrit entre 1921 i 1923 durant les seves estades a sanatoris del sud de França per la seva tuberculosi, està format per 31 poemes breus dividits en diferents seccions. Estem, en realitat, davant un poema unitari (però els poemes que el conformen també tenen sentit autònom) que ens explica una història d’amor, una història d’amor real: “Sóc, com a home de lletres,  d’imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he vist i viscut”, ens diu ell mateix.

El poema de La rosa als llavis desplega totes les etapes de l’amor, des del trasbals que li provoca l’aparició de l’estimada: “Perquè has vingut ara torno a estimar” (del poema “Perquè has vingut”, que trobareu musicat a Youtube per la Carola Ortiz). Seguirà la iniciació de la noia ingènua per part d’un poeta expert que serà el seu mestre d’amor (“De dir la lliçó / tota Ella s’afina”), la consumació sexual a les seccions “Collita dels fruits” (“visca l’amor: / la volia i l’he pres”) i el comiat nostàlgic (“-perquè enyora l’amant / i jo l’amor del cos”).

Aquesta visió d’un amor alegre, vitalista, gaudit lliurament, ens és expressada amb una perfecta combinació d’elements avantguardistes i de la tradició, com ja hem dit. Avantguardistes són els dos cal·ligrames (on a més fa servir tinta de colors: vermella a “Jaculatòria” i blava a “Resa una noia a mon batell”), l’ús de diferents tipus de lletra, la distribució de versos en forma tallada o esglaonada… Però també trobem un predomini de versos decasíl·labs, tòpics de la tradició trobadoresca (la presó d’amor, l’estimada com l’amiga) o el mite del mariner d’amor.

Però la millor recomanació per llegir en Salvat-Papasseit ens la va fer Joan Fuster, quan va escriure en 1962: “Ha estat dit que La rosa als llavis és el millor poema eròtic de la llengua catalana. Això és indubtable. La ponderació podria estendre’s, sense risc, més enllà de la frontera idiomàtica i afirmar que és un dels millors poemes eròtics de tota la literatura europea.”