per Josep Arenas Ponsa
Fa cosa de vuit anys vaig que tirar la foto que encapçala aquestes ratlles. Era un petit edifici, situat en una propietat privada del veïnat de Sant Sebastià.. Ben visible des de la placeta de Joan Salvat-Papasseit (“s’esfullarà una rosa i a la verge més jove li vindrà llet al pit”). Dic “era”, perquè aquella caseta destarotada i de vidres trencats, ja no hi és. A mi m’evocava els anys d’infantesa, que vaig viure al cap d’amunt del carrer gran, on el poble perdia el seu nom -com hauria dit Candel. Una infantesa ben lliure, en la que els nens i les nenes anàvem pel carrer a tota hora, emparats per una vigilància vaga i llunyana del mateix veïnat. M’hauria agradat poder tenir guardades les imatges d’aquells anys. Com els va reflectir la fotògrafa Helen Levitt, amb els nens de Nova York i els seus jocs, en la dècada dels 40, i que podem veure encara (fins a l’1 de febrer) en el Kbr (Torre Mapfre) de Barcelona). Però, dissortadament, no tenim les imatges d’aquells nens que vam ser: jugant a trinc i amagar, al cavall fort, fent amagatalls amb canyes i fullac o jugant a fer figures d’argila al banc de pedra que encara hi ha al costat de la creu de terme que va fer en Jaume Clavell i l’Antoni de Moragues. D’aquella l’època ens en quedaran poques imatges, i una és la de l’estàtica caseta, ara enderrocada. No la veurem més. Per això es converteix en un signe de la gradual desaparició dels senyals que han marcat el territori nostra infància i de la nostra vida. Petits detalls, que ens fan pensar en l’Argentona que ve. La que es pot enfilar -diuen- fins als més de vint-i-cinc mil habitants i que s’eixamplarà per la banda del Collell. La del tren orbital que -diuen- ha d’unir-nos amb Granollers i Mataró i l xarxa ferroviària, segons que s’ha posat de nou sobre la taula, aquests dies, amb l’estació a l’altura del Molí de can Coca. L’Argentona en la qual, cada vegada -diuen- hi haurà més gent gran (ja supera el 28 %). Tan diferent d’aquella vila, en la que no arribàvem als tres mil habitants i en la que la canalla, aleshores majoritària, voltàvem lliures pel carrer i jugant de casa en casa. La del baby-boom.
