per Pep Famadas
M’agrada
M’agraden els càntirs d’autor de la Festa Major de Sant Domènec que cada any són projectats per arquitectes i dissenyadors d’anomenada, per ara totes les peces molt rellevants. És un bon encert que el d’enguany se li hagi encarregat a la Benedetta Tagliabue.
Les obres d’aquesta arquitecta italiana m’agraden molt, són elegants i trencadores i a la vegada s’integren perfectament en a l’espai que l’envolta. De les que conec sobretot prefereixo el mercat de Santa Caterina a Barcelona i l’edifici del Parlament Escocès a Edimburg, dissenyat i començat pel seu pel seu marit, l’Enric Miralles. L’ús de la fusta, el ferro o la ceràmica els dona un caire artesanal que ressalta la qualitat que fa que ambdues edificacions perdurin com obres d’art.
Cal fer esment a l’Enric Miralles, mort massa aviat ara fa gairebé bé vint-i-cinc anys, ambdós treballaven braç a braç. A l’any 2011 es va crear la fundació que porta el seu nom; és molt recomanable anar-la a veure.
No m’agrada
No m’agrada l’estat ruïnós de Cal Guardià-Can Doro que els vilatans hem hagut de suportar durant molts anys.
En fa més de vint, que el propòsit del govern municipal de llavors era un projecte que dinamitzés el comerç en aquesta part del Carrer Gran. L’oposició ho va rebutjar de totes, totes; el van impugnar.
Després es va plantejar dur a terme una biblioteca; es va fer un concurs i l’equip d’arquitectes encarregats del projecte va presentar un edifici singular, de categoria. Però des de l’inici també hi van anar posant pals a les rodes, de manera que els argentonins hem d’anar aguantant un espai degradat en el centre, a banda de no poder disposar d’una bona biblioteca.
Argentona es mereix una construcció d’estètica innovadora i sorprenent, que sigui un referent de l’arquitectura actual i connecti amb can Puig i Cadafalch. L’edifici modernista de la plaça de Vendre, d’inicis del segle vint, va ser sorprenent llavors, el seu prestigi encara perdura.
És evident la incapacitat de tirar un projecte d’envergadura, però, d’altra banda, com que no hi ha cap idea de com volem que sigui la fisonomia del poble, només es van fent pedaços, i d’aquesta manera qui dia passa any empeny.
Veient com van les coses, finalment per a Cal Guardià-Can Doro, potser es decideix una solució més senzilla, però amb encant: una pista de pàdel i una altra de voleibol platja, ambdues molt reivindicades pels argentonins.
Les Imatges de l’entrada i del Parlament Escocès són propietat de la Fundació Enric Miralles.
Bona nit, tot molt interessant, l’article d’en Pep Famades i l’entrevista a L’Olga d’en Jaume Buera se m’ha fet molt curta!
Gràcies!
Àngela Calvet