Pare Nonell (4)

per Emili Amargant Parnau

IV

GLICERI, L’ESCOLAPI

            L’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya (APEPC), és a l’entresol del número 80 de la ronda de Sant Pau de Barcelona, davant de l’imponent Mercat de Sant Antoni. Un edifici emblemàtic de Ciutat Vella totalment restaurat. 

            Per accedir al fons de l’APEPC, no cal ni aconseguir salconduits ni fer cap gestió prèvia. Només cal prémer el botó de l’intèrfon –t’obren sense demanar-te qui ets–, pujar fins al primer replà i empènyer la porta. Per dir-ho en termes domèstics, et trobes amb el que tota la vida n’hem dit un rebedor i ara en diuen un hall. És un espai gran on hi ha una taula llarga expressa per als qui van a fer les consultes i tres taules de despatx ocupades pels mantenidors de l’Arxiu. A la taula més recòndita, s’hi asseu el pare Joan Florensa. Trobo que en el rebedor, s’hi respiren aires conventuals. Aquella combinació de silenci, pulcritud, ordre, diligència i un punt de severitat. Sense adonar-te’n parles en veu baixa i en to de pregària. El pare Florensa primer m’escolta i després em fa asseure a la taula de les consultes; obre una porta i marxa passadissos enllà. Torna al cap d’una estona i m’omple l’escriptori de llibres, carpetes i arxivadors. Al marge de la descarregada, m’ensenya –amb un grau de satisfacció evident– l’acta de noviciat de Gliceri Nonell quan encara és deia Joan.

            —Estic content de poder-vos-la mostrar— em diu.

            Més enllà del suport informàtic, em fa l’efecte que el pare Florensa té l’Arxiu al cap. Que coneix el cau de cada document. S’asseu a la seva taula i jo em sento engolit per aquella atmosfera monàstica. Procuro no fer soroll i regiro els papers amb tota la cautela i parsimònia del món.  

            El primer document on Joan començava a convertir-se en Gliceri és de difícil lectura. Al marge de la seva lletra minúscula, hi ha la terminologia. Un vocabulari del qual desconec el significat precís. 

“Libro de Novicios. Año 1860.

Glicerio, antes Juan Nonell y Mas de la Divina Providencia, hijo de Salvador y Quiteria, natural de Argentona, Obispado y Provincia de Barcelona, bautizado por el Subvicario Ramon Serra en 23 Diciembre de 1841, confirmado en la misma por su diocesano  D. Pedro Martínez de San Martín en 27 Mayo de 1846.  Vistiólepara clérigo en Mataró por comisión del Padre Provincial Narciso Tarter de San José el Rdo. Padre Cayetano Renom de San José en 16 Diciembre de 1860.”    

            “Vistióle para clérigo en Mataró”. Trobo aquesta frase insuperable. Pel que literalment significa, pel seu simbolisme i per la seqüència tan potent que genera. És el punt d’inflexió de tota una vida.

            Joan Nonell i Mas va assistir a missa a l’església de Santa Anna de Mataró acompanyat per tota la família. La seva mare estava embarassada de quasi vuit mesos i portava bessonada. Era el segon diumenge d’Advent. Hi va anar mudat fins on els recursos de la família ho permetien. Va escoltar-hi la primera lectura del llibre del profeta Isaïes. 

“Sentiu, cels; escolta, terra, que Jahvé parla: ‘He engendrat fills i els he enaltits, però ells m’han estat infidels! Un bou coneix el qui el té, i l’ase, la menjadora del seu amo; és Israel que no coneix, és el meu poble que no entén res’.” 

            Ell estava a punt d’entrar a formar part del poble de Jahvé. Es va prometre que mai li seria infidel i que no provocaria la ira del creador de cels i terra. En acabar l’ofici, va dirigir-se cap a la sagristia on l’esperava el rector del col·legi. Li van lliurar els hàbits. I aquí comença la transmutació. Per sobre de la indumentària seglar, s’hi col·locà la sotana i hi va estrènyer un cenyidor o faixa amb el nus a l’esquerra que li arribava al turmell. A partir d’aquell moment, l’anomenarien i l’anomenarem Gliceri. 

            —Degué prendre el nom de Gliceri en memòria de Glicerio Landriani, un jove clergue que contribuí en gran manera a la consolidació de la Congregació Escolàpia— em comenta el pare Florensa. Va ser un declarat i fervent defensor de la causa de sant Josep de Calassanç. Va morir molt jove, pobre noi. Trenta anys.

            —Jo em pensava que havia pres el nom del santoral del dia en què va néixer. Hi ha un Gliceri, però va viure en el segle V. És més raonable el que vós em dieu. 

            —És ben casual, tanmateix. Però, ja dic, té més sentit que l’adoptés en memòria del jove clergue italià. 

            Li dono la raó i li comento que al cap d’un mes i mig, a casa de Joan/Gliceri hi van néixer bessons. Una noia i un noi. La noia és va dir Teresa; el noi, Josep de Calassanç. L’ascendent del novici Nonell sobre la família, devia ser important i la passió per l’hàbit religiós que vestia, també. Per cert, el seu nou germà va morir molt jove: quinze anys, tot just mitja vida de Glicerio Landriani.  

            L’endemà de la vestició, entrava a la casa dels novençans de Sabadell i no en sortiria fins el 7 de gener de 1863.

Constato que he entrat en una galàxia paral·lela a la constel·lació dels laics i que s’articula amb un argot quasi jurídic. Novici, comissió, vots simples, professió, quatre vots de professió, professió solemne o dispensa de vot.  M’hi sento un intrús i em fa neguit preguntar. Finalment, en veu baixa i to de pregària, demano al pare Florensa si em pot ajudar. Somriu i trobo que quan ho fa, la situació es desencarcara. 

            —Potser ho hauria de saber, però que és un novici? Què vol dir fer el noviciat?

            —I per què ho hauríeu de saber?

            Em dona peixet.

            —En aquells moments, el noviciat es podia començar a partir dels quinze anys i era considerat el possible inici a la vida religiosa. De fet era un acord entre l’alumne i l’escola religiosa que l’acollia. Un pacte que durava un curs i que, un cop vençut, les dues parts decidien si es prorrogava. Vol dir, si el novici professava o tornava a la seva condició original de seglar.

            —I quins requisits es demanava a l’aspirant?

            —A priori, cap; a posteriori, disposava de tot un any per convèncer els mestres i tutors de les seves aptituds. 

            Joan Nonell i Mas va refermar-se com a Gliceri. El primer pas ja estava donat. 

            —Al primer any de prova, li’n seguien dos més. Es feia vida en comunitat, pregàries i estudis. Superats, en tots els sentits, aquest dos anys, l’aspirant feia els vots simples. A partir d’aquell moment, ja era un religiós.

            Verbigràcia:

            “Recibió sus votos simples por comisión del Padre Provincial Narciso Tarter de San José el P. Rector Gerónimo Reixach de la Virgen de los Dolores en Sabadell a 28 Diciembre de 1862.”

            Tornem a ser en temps d’Advent. Les lectures bíbliques d’aquest període litúrgic acostumen a ser –sobretot– les del Llibre d’Isaïes. Gliceri, va tornar a escoltar l’inici de la primera i va pensar que tant Jahvé com el profeta podien estar tranquils. Ell no seria mai infidel, sempre reconeixeria la mà de qui el menés i l’autoritat de qui li donés l’aliment espiritual. Amb el temps, i des de la fidelitat, ell seria mà i autoritat.

            “Partió a Moya en 7 Enero de 1863.”

            L’esperaven cinc anys d’estudis eclesiàstics.

            —I quin paper va fer en el seminari?

            —No t’ho sabria dir. De l’època que parlem i d’aquest centre, hi ha molt poca documentació. No se’n conserven ni expedients, ni llibres acadèmics. Alguns potser es van perdre per manca de cura; la majoria pel vandalisme propi d’una guerra civil. 

            Aquesta absència de paperassa fa que no es pugui establir el que avui en diríem pla d’estudis.

            —Suposo que al matí, que és quan la gent està més desperta i receptiva, és feien les classes del que, aleshores, se’n deia “conjunt de ciències” i que englobava la matemàtica, la geometria, la física i les naturals; les llengües castellana i llatina i, potser, la música— especula el meu amable informant.

            —I el dret canònic o la teologia?— li demano.

            —A les tardes, havent dinat, en aquella hora d’ensopiment tan dolça.

            No sé si m’ho diu seriosament o se’m rifa. Me’l miro i em fa un gest basculant amb la mà: el de més o menys.

            —En el seminari, va rebre les matèries imprescindibles per ser ordenat sacerdot i les necessàries per dedicar-se a l’ensenyament.

            I girem full.

            Va ser un període, com hem dit, de cinc anys,1863-1867. Dels vint-i-dos als vint-i-sis. En el món civil d’aleshores, l’haurien quintat i, probablement, hauria anat a fer el servei militar. Eren vuit anys. Els qui podien pagaven la redempció i s’estalviaven d’anar-hi (en locució de l’època, “comprar blanc”). Dubto que la família Nonell i Mas s’ho hagués pogut permetre. Únicament li hauria quedat el recurs d’al·legar malalties i esperar un veredicte favorable del tribunal mèdic militar. Jordi Pinart, en el seu llibre Quintes 1860-1869, té un capítol il·lustratiu al respecte, “Com no fer el servei d’armes”. Un text francament divertit si no fos perquè hi havia en joc vuit anys de la vida d’una persona.

            El pare Gliceri Nonell, aliè a tots aquests afers mundans, va ser ordenat sacerdot i va fer la professió de vots solemnes o perpetus.

            —És el moment en què es fa la prometença dels tres vots religiosos: el de pobresa, el de castedat i el d’obediència. A partir d’aquest moment, la teva separació del món civil és un fet consumat. No podràs tenir cap mena de propietat o riquesa; no podràs tenir relacions sexuals, i et compromets a obeir els teus superiors. El escolapis tenim encara un quart vot: dedicar-nos a l’educació. 

            —Alea iacta est—li dic.

            —No encara. La declaració definitiva, el jurar la constitució, per dir-ho amb un exemple clar, es fa al cap d’uns anys de professió temporal. És un temps per demanar dispensa i, si no es veu clar, penjar els hàbits. Si es persevera en la fe, si no hi ha dubtes, es fa la professió solemne i ja no es té, mai més, dispensa de vot. El teu compromís és treballar i viure per la institució i la institució t’atendrà en tot i per tot.     

            El vincle i compromís del pare Gliceri Nonell amb l’obra de sant Josep de Calassanç en particular i amb l’església catòlica en general era absolut i immutable. La professió solemne estava garantida.

La primera mostra d’obediència va ser anar als Escolapis de Balaguer.

Tenia vint-i-sis anys. Era el moment de començar la seva vida pública, d’entrar en el món que hi havia més enllà de la tàpia del seminari. Es va trobar amb una societat convulsa. Som a l’any 1867. S’està covant la Gloriosa, el preludi d’un Sexenni Democràtic que menarà a l’exili –entre d’altres– a la reina Isabel II la de los tristes destinos i filla del Deseado. En matèria d’epítets, els de l’altiplà espanyol no tenen rival.

En l’àmplia nòmina de llibres escrits pel pare Florensa, n’hi ha un que ens va com l’anell al dit: Tres-cents anys de l’escola Pia a Balaguer. 

Hi diu: “En aquest període que comencem a analitzar no afectaren el col·legi escolapi convulsions polítiques ni revolucions que els obliguessin a fugir. El 18 de setembre de 1868 es produïa el pronunciament a Cadis del general Topete seguit d’immediat pels generals Prim i Serrano: és el fet conegut com la Revolució de Setembre. El secretari de la comunitat de Balaguer anotà el 29 de setembre de 1868 simplement: ‘Hoy al grito de viva la libertad se ha destronado a Dña. Isabel de Borbón; se ha expulsado a los Jesuitas de España y también algunos Capuchinos’. La convivència de la comunitat amb el nou Ajuntament que sorgí de l’aixecament va ser normal, no es coneix cap fricció ni estridència; ben al contrari, l’Ajuntament va estar sempre al costat dels escolapis.”

Estic assegut, davant per davant, amb l’autor de les ratlles que acabem de transcriure. Una petita ressenya que ens permet imaginar la veu del pare Gliceri Nonell. Pels efectes de la diglòssia, ens parla en castellà. Aquesta circumstància ens priva d’escoltar el seu testimoni sobre els fets de manera genuïna i, de retruc, conèixer el registre de la seva parla en la llengua que li era pròpia. Què hi farem!

Li comento aquesta circumstància al pare Florensa. Començo a tenir-li confiança. Diria que aquesta sensació és mútua. Fins i tot, ja em tuteja.

—Perdoneu, però com voleu que us anomeni, pare Florensa, pare Joan…?

—Digue’m Joan. N’hi ha ben bé prou.

Aprofitant l’augment de confiança, li deixo caure –amb tota la malícia del món– un comentari gens innocu.

—Em sorprèn això del “se ha expulsado a los Jesuitas de España”.

—També diu que a “algunos capuchinos”— respon amb un somriure.

            —Sí, però la menció dels caputxins és com de passada. El fet remarcable és que es torni a ensenyar la targeta vermella als de la Companyia de Jesús. 

—Hi havia una malvolença generalitzada cap als ignasians.

“Algun fonament devia tenir”, penso.

—Van tenir un segle XVIII molt accidentat a tot Europa.

Segons els llibres d’història, alguns governs europeus “es van proposar acabar amb la Companyia de Jesús per la seva defensa incondicional del Papat, les seves activitats intel·lectuals, el seu paper financer i el seu influx polític”.

—Sí, sí. Es respirava una antipatia tradicional cap a l’orde ignasià. Però aquestes asseveracions, potser tenen un to molt alt. Se’ls acusava d’estar al darrere d’activitats conspiradores. 

—I no ho estaven?

Amb un punt de consciència gremial, matisa.

—No m’agraden les afirmacions massa grosses, però el fet és que tenien alumnes i, sobretot, exalumnes molt introduïts en el món de l’economia i en afers de govern de l’estat.

Trobo que hi ha com una mena de hobby espanyol per treure-se’ls del damunt i per tornar-los a acollir. L’any 1767, Carles III els avia; el 1820, el Trienni Liberal suprimeix l’orde; el 1835, el comte de Toreno repeteix la jugada; el 1868, comença el Sexenni Democràtic, se’ls torna a despatxar i se’ls  confisquen els béns. Tornen el 1877. El 1932, amb la proclamació de la Segona República Espanyola són, novament, foragitats. De tota manera, però, i amb una inexorabilitat de pèndol, retornen. Com les orenetes d’en Bécquer o el fill pròdig (Lluc, 15: 11-32).

Tornem a Tres-cents anys de l’Escola Pia a Balaguer del pare Florensa. “En el llibre del secretari hi llegim aquesta anotació del 2 d’octubre de 1868: ‘Una partida de dos o tres cientos republicanos armados se han presentado a esta Ciudad, han destituido el Ayuntamiento y proclamado la República Federal’. Tampoc això no afectà l’Escola Pia. Efectivament, el secretari de la comunitat, P. Gliceri Nonell, (el subratllat és meu) tornà a deixar constància  dels fets dos dies després, el 4 d’octubre: ‘Los republicanos han guarnecido las muralles y edificios principales de la Ciudad. Unos 50 han sido destinados a defenderse en nuestro Colegio, junto al cual habían levantado tres barricadas. Gran temor reina en la Ciudad, la Comunidad està traquila en el Colegio, respetada y bien querida de los alojados republicanos. A las 10 y media de la mañana ha empezado el fuego,  con la tropa llegada de Lérida, el cual ha durado hasta las 6 y media de la noche resultando 7 u ocho muertos y algunos heridos. El día siguiente por la mañana desaparecieron los republicanos y quedó en tranquilidad la Ciudad’.”

El llibre del meu amable informador continua: “També a principis de 1873 (després de l’abdicació del rei Amadeu de Savoia) la ciutat –es refereix a Balaguer– va témer algun atac i es reforçà amb guàrdies civils arribats de Lleida […]”.

Però d’aquestes maniobres ja no tenim el testimoni del pare Gliceri Nonell. Feia dos anys que era a Cuba. 

EL RETRAT (Cap a 1875). Trenta-quatre anys

            Aquesta és l’única imatge que hem pogut aconseguir del pare Gliceri Nonell. Va aparèixer a la Memoria Anual de la Asociación de Antiguos Alumnos de las Escuelas Pias de Cuba, 1929-1930. Tot i que el seu decés s’havia produït l’any 1921, aquest opuscle li dedica un obituari. “La isla de Cuba fué favorecida con las lecciones de este excelente maestro de las letras latinas durante muchos años. Primerament ejerció el P. Nonell la enseñanza en Guanabacoa y luego en Puerto Príncipe, dejando en ambas poblaciones un recuerdo inmejorable, que se mantiene vivo todavía, en el espíritu de varios hombres, entrados ya en años, que se sienten muy honrados de haber sido sus alumnos.”

Els alumnes que ensenyava en el moment del retrat, a l’hora de redactar l’obituari ratllen la setantena d’anys. Probablement cap d’ells ja ni es recorda de declinar, mal que sigui el rosa, rosae, o de què és un ablatiu i per a què serveix. Escriuen d’un passat que ja comença a ser remot en les seves vides. Més que records, són clixés d’altres temps. Redaccions estereotipades per quedar bé. Continuen:“Muy aficionado al idioma del Lacio (…) en aquella época en que los estudios clásicos ocupaban un lugar de honor en la enseñanza oficial, era considerado el P. Glicerio uno de los latinistas más expertos.”

            En aquest daguerreotip el pare Nonell devia ranejar els trenta-cinc anys. Si en lloc d’haver triat el sagrament dels ordres sacerdotals hagués escollit el del matrimoni, probablement estaria casat, tindria un parell o tres de fills, seria un petit menestral espardenyer o sabater, aniria cada diumenge i festa de guardar a oir missa a la parròquia de Sant Josep, batejaria alguns nets i moriria sense fer soroll i havent rebut el sagrament de l’extremunció. No s’hauria mogut de Mataró. En canvi era cèlibe, tenia alumnes, es dedicava a l’ensenyament, s’havia especialitzat en “el idioma del Lacio”, componia i no era feligrès, sinó que oficiava de celebrant de l’eucaristia, i en el moment de la instantània havia passat per Sabadell, Moià, Balaguer, Olot –breu estada– i diversos indrets de  l’illa de Cuba. 

            A Balaguer, havia estat testimoni i cronista de les batusses que generà la Gloriosa; quan va arribar a Cuba, era el tercer any de la Guerra Gran (1868-1878), la primera lluita armada dels autòctons per aconseguir independitzar-se de les forces d’ocupació espanyoles.

            Si no vestís sotana, s’hauria ajuntat de tant en tant amb els seus germans. Casaments, bateigs de nebots, primeres comunions o enterraments. Però, tal com s’ha escrit, hi ha molta presència d’hàbits, a la família Nonell i Mas. Les relacions familiars i la convivència domèstica van ser escasses i, en gran mesura, epistolars. En el moment de la fotografia, no feia gaire que Jaume havia tornat de Manila i vivia a França; Francesc, feia un any que l’havien destinat a la missió catòlica d’Aden, al Iemen.

            I de la fotografia, què en podem dir? O, més exactament, què ens pot dir la fotografia del retratat? Un examen minuciós, de peritatge o d’informe policial, diria que mostra a  un home d’una trentena d’anys, d’alçada indeterminada i indeterminable. El rivet blanc que s’observa pel damunt de la larinx o la nou del coll ens informa de la seva condició eclesiàstica (aleshores no es coneixia el coll Mao i no hi podia haver cap confusió). El front és ample i, sembla, més aviat bombat. Celles ben dibuixades. Porta unes ulleres petites, de les de vista cansada. Són com el pinçanàs de Txékhov, però amb barnilles. En el cas del genial escriptor rus, les ulleres són un apèndix que sembla fet exprés per a les característiques del seu rostre i, a més, el doten de caràcter, perspicàcia i un punt de melangia. En canvi, al pare Nonell, més enllà de facilitar-li la lectura, estilísticament parlant, no li fan cap bé. Són esquifides, desproporcionades en relació amb el seu oval facial i li donen un aire de sofisticació més aviat ridícul. Ens ho mirem com ens ho mirem, no l’afavoreixen. El nas, correcte i ben ubicat. Deturem-nos en els llavis. El superior un pèl prominent. Fa la sensació que s’està aguantant el riure. Potser és conscient que les ulleretes que porta arriben a fer angúnia? Per acabar, podem dir que el seu posat ens sembla que no transmet ni encarcarament ni hieratisme.

            Diu la Memoria Anual dels exalumnes: “Era de caràcter tranquilo e igual; nada era capaz de violentarle, ningún asunto imprevisto, por desagradable que fuera, era bastante para hacerle perder la ecuanimidad. Era su temperamento bondadoso.”

            Ve a dir que era un home que no perdia els papers. En aquest sentit, i a tall d’exemple, podem recordar la seva narració dels fets d’octubre de 1868 a Balaguer. Una crònica precisa i de manufactura reposada i objectiva. Sense esveraments.