per Emili Amargant Parnau
V
La Guerra Gran de Cuba es va acabar l’any 1878 i la van guanyar els espanyols. En aquells moments la població cubana era de 1.509.000 persones, de les quals, 366.000 (un 25%) eren espanyols. Filant més prim: 162.000 civils i 204.000 militars. Fent números, hi havia un militar per cada sis autòctons. Una ocupació de manual. El conflicte passà de manifest a larvat. Al cap de vint anys, l’illa caribenya deixaria de ser colònia espanyola. Era l’últim tros de terra d’aquell vastíssim imperi ultramarí, el darrer capítol d’un passat esplendorós i refulgent, les escorrialles de l’hegemonia planetària espanyola. Sic transit gloria mundi.
Quan es va signar el conveni de Zanjón, el pare Nonell ja feia set anys que residia a l’illa. El 1875, se li havia mort el germà petit, Josep de Calassanç i el 1878, la seva mare, Quitèria Mas. Encara li faltaven onze anys per tornar. El 1882, moriria el seu pare, Salvador Nonell. Quins sentiments no devia tenir? I el seu germà Francesc, que era al Iemen?
Li ho comento al pare Florensa.
—Quan es fa el vot d’obediència, ja saps que aquestes coses poden succeir. S’ha de fer el cor fort.
Hem de suposar que tots els alumnes de l’Escola Pia eren espanyols o fills de famílies autòctones amb bona posició i ferms lligams econòmics amb els colonitzadors. Parlem d’un temps que la instrucció –tant a Cuba com a casa nostra– era un signe d’estatus. La classe social a la qual es pertanyia era determinant. Si eres un plebeu, amb molta sort aniries a una escola on –literalment– t’hi estibarien; els coneixements que el mestre procuraria transmetre’t serien escassos i amb un suport pedagògic rude i contundent. Cal afegir que –a més a més– el temps que hi escalfaries els pupitres seria curtíssim.
Aquest era el panorama. Després, alguns centres privats i exclusius feien alguna concessió i acollien gratis et amore algunes criatures de la plebs. Suposo que per poder tallar el cupó de la solidaritat i fer emmudir la mala consciència. D’entrada, aquest alumnes revinguts, acostumaven a ser els caps d’esquila o, com a mínim, els que esborraven les pissarres i buidaven les papereres. De sortida, si havien demostrat un cert estoïcisme i una bona capacitat per a l’estudi, tenien més camp per córrer i qui sap si alguna possibilitat d’ascens social.
Enmig d’aquest escenari, hi hem de situar el pare Nonell, un exiliat per vot d’obediència que viu i treballa en un país ocupat. Un ocupant més, al capdavall. No sabem en quin ordre, però la seva estada se la van repartir entre Guanabacoa –municipi de la província de Ciutat de l’Havana– o a Puerto Príncipe, població situada a l’est de l’illa i que, a partir de 1898, s’anomenarà Camagüey.
Ens podem imaginar com era la vida quotidiana del pare Nonell: cíclica, disciplinada i roma. Les aules, la preparació de les classes, els exàmens quan toquen, corregir-los i qualificar, les composicions musicals, les estones de mirar el breviari i les oracions, les anàlisi de consciència i els propòsits d’esmena si s’esqueia, les confessions (sabia totes les intimitats dels seus alumnes), aplicar penitències equitatives i les misses dominicals. Però tot plegat, era feina.
L’escolapi argentoní, doncs, ha esdevingut un llatinista reputat, dona classes de música, escriu partitures sacres per amenitzar les jornades més transcendents de la litúrgia catòlica, confessa i oficia.
Més enllà de la servitud a la sotana, què podem escriure sobre el seu tarannà? Els seus antics deixebles el consideraven bonhomiós en el tracte i impertorbable a l’hora d’encarar-se amb afers de tota mena. I aquests són els únics testimonis que tenim, les opinions d’uns “hombres, entrados ya en años”que –pel cap baix– fa mig segle havien estat alumnes seus. Traspassada aquesta visió psicològica de portes enfora, caldria preguntar-se com era el pare Nonell de portes endins. Va mantenir contacte epistolar amb els seus pares? I amb els seus germans consanguinis i en Crist? I amb les seves germanes, dues d’elles consanguínies i les altres tres, també consanguínies i en Crist? Gairebé segur. Devien ser cartes llargues i sinceres on, potser, s’hi obria de cor i hi abocava tota mena de dubtes i neguits. Què és devien explicar, ell i el seu germà Francesc, durant els quinze anys que un era a Cuba i l’altre al Iemen? Parlem del període 1874-1889. Per comunicar-se en la distància només hi havia el telègraf (frases breus i concises) i les cartes. Les de l’escolapi i el caputxí devien ser autèntiques encícliques.
Quan el pare Nonell se n’anà de Guanabacoa o de Camagüey, hi deixà un llibre de gramàtica llatina (en parlarem més endavant) i les partitures. Tant la publicació com les partitures, continuarien sent útils malgrat l’absència del seu autor. Ara, el que s’emportà van ser tots els papers de caràcter íntim. No hi ha cap vot que obligui a mostrar impúdicament les interioritats i secrets de cadascú. Ni el de pobresa, ni el de castedat, ni el d’obediència, ni –en el cas dels escolapis– el d’ensenyar. Per compartir introspeccions, existeixen els confessionaris; però totes les declaracions que s’hi efectuïn són sota secret i, a més, les paraules se les emporta el vent.
Quan al cap d’onze anys posi els peus a l’internat de Sant Antoni de Barcelona, ho farà en companyia d’un bagul on hi cap tot el seu patrimoni i on, guardats com una relíquia, hi ha els lligalls amb la correspondència.
I ja no sortirà més de Catalunya, i el seu bagul serà un moble recurrent a les futures cel·les de Sarrià, Moià i Mataró, el seu últim destí.
Li pregunto al pare Florensa:
—Joan, quan mor un escolapi, què se’n fa dels papers de la seva vida privada?
—Depèn de qui hi ha de responsable en el lloc on ha finat— respon.
—Parlem de Mataró i de l’any 1921.
—Pensa que entre aleshores i avui hi ha hagut un any 36 que va ser nefast de cara a la conservació de documents.
Decideixo formular la qüestió d’una altra manera.
—En circumstàncies normals, què determina el que s’ha de conservar i el que cal llençar del llegat d’un difunt?
—El criteri del responsable del centre on s’ha produït la mort. Ell decideix el que és interessant i que cal preservar i el que es pot destruir.
—Què se’n feia, de les cartes, per exemple?
—Normalment, no es conservaven.
—Si s’haguessin guardat, serien en aquest arxiu?
—Sí.
—I, hi són?
Fa que no amb el cap. Penso que ja podríem anar pel consueta sufragia: uns articles necrològics que la congregació escrivia per cada finat i que es publicaven anualment en un petit memoràndum. A les consueta s’hi feia un recompte exhaustiu de la trajectòria del escolapis traspassats.
Però encara som a Cuba. Falten onze anys per al seu retorn i trenta-vuit per al seu traspàs.
El pare Nonell, s’enyorava?
Hi ha un bon grapat de cançons tradicionals de l’època que parlen de l’enyorament dels catalans quan són lluny de la seva terra. Pel meu entendre, se n’ha fet molta literatura, d’aquest sentiment. És una mena d’entelèquia que dona molt de joc i que té una gran càrrega poètica i simbòlica: els gallecs tenen morriña; els francesos, mal du pays; els portuguesos, saudade. Tornant a les cançons tradicionals, s’ha de dir que la majoria són versos musicats dels grans poetes catalans del moment i coetanis del pare Nonell. Per citar-ne tres: Per tu ploro, lletra de Joan Maragall, i L’emigrant o Lluny de ma pàtria, de mossèn Cinto Verdaguer.
Quan a Cuba jo arribí
me n’aní a l’hermosa platja
a la platja d’orient
que mira l’endret d’Espanya.
L’escolapi Nonell però, s’enyorava?
De què més ens podem enyorar les persones? De la possibilitat d’haver escollit una altra vida? Això són especulacions, i en els pensaments intangibles no hi ha lloc per a l’enyorança. De què més ens podem enyorar els homes? De les amistats en general o d’alguna de femenina en particular? En el cas que ens ocupa, i per raons òbvies, només hauríem de parlar de les amistats masculines. Generalment, es forgen a còpia d’anys de tracte. Com diuen en castellà, “el roce hace el cariño”. Dubtem que pogués establir lligams perdurables amb els companys d’escola o de jocs. La infància és el temps per excel·lència de trenar vincles que puguin durar tota una vida. Sempre que es mantinguin, és clar. No va ser el cas. Tampoc va pertànyer a cap colla, aquests conglomerats generacionals que fan la joventut, joves que pertanyen a la mateixa quinta, que es casen i tenen fills en moments vitals similars i que es troben sovint pels carrers, places, tavernes, ballades a l’envelat i enterraments. No va tenir la ocasió de pertànyer a cap nucli d’origen espontani i posteriorment travat i mantingut al llarg de tota la vida. Podríem considerar les coneixences del seminari, però eren relacions d’estudi o carrera, contactes de periodicitat limitada i que, normalment, s’esbraven amb la diàspora del final de la llicenciatura. Si ens centrem en les de caràcter professional, gairebé sempre tenen la feina com a marc referencial. No acostumen a ser sinceres i genuïnes com les dels primers anys de la vida, aquella època i aquells temps de formació de la pàtria dels homes.
De què més podia tenir enyorament? De les oracions que li feia resar la seva mare abans d’adormir-se o del fred de l’habitació i la humitat dels llençols? De l’escalfor insuficient de la llar de foc o del braser? Dels penellons? De les olors, sempre idèntiques i embafadores, de la perola que penjava dels clemàstecs? Del sabor monòton de la seva vianda?
El pare Nonell, no s’enyorava. Era un desarrelat, un esqueix que es podia trasplantar a qualsevol banda i hi sobreviuria. El jardiner, òbviament, era l’orde de sant Josep de Calassanç.
Situem-nos a l’any 1888. Ja en fa disset que viu i treballa a l’illa de Cuba. Hi ha passat set anys de guerres per la independència i encara hi ha conegut una dècada d’esclavatge. Tot plegat en fa vuit de la seva abolició. Què en devia pensar, de l’opressió de la població nadiua? I de la vexació de l’africana? Homo homini lupus est i faci’s Senyor la vostra voluntat?
Tal com deia, som a l’any 1888. No sap fins quan s’estarà a l’illa. Si en sortirà algun dia o si s’hi quedarà fins que soni la trompeteria del Judici Final. Mentre espera la partença en vida o la resurrecció, prepara i publica un llibre de text de llengua llatina. Ejercicios para los alumnos de primero y segundo año de Latín. Una obra que és “declarada útil para la enseñanza”i que es va imprimir a l’Havana, “Tipografia de ‘Los niños huérfanos’.Calle de Cuba núm. 129”.
És un llibre ad hoc –i mai més ben dit– per als alumnes cubans. Hi ha un bon grapat de frases que cal traduir del castellà al llatí i que són genuïnament antillanes. Que tenen aroma de rom i canyella. A tall d’exemple:
“TEMA XXXIII.
2 Habiendo el Juez condenado á muerte á los piratas, éstos huyeron ocultamente.
3 Teniendo la armada real que salir mañana contra el enemigo, los marineros y los soldados reunían provisiones.
4 Habiendo el general visto á sus soldados dispuestos á pelear, enarboló el estandarte, en señal de dar batalla.”
Al cap d’un any (1889), fa el viatge de retorn. Se’n va de Cuba. D’amagat com els pirates? Amb vitualles per al camí com si fos de l’armada? Enarborant el penó de la fe i disposat a continuar lluitant per la causa religiosa i per la docent?
Diuen que “era de caràcter tranquilo e igual” i hi podríem afegir que, a més, era responsable i cabal. Va seure al confessionari fins al darrer moment, deixà a punt un examen sobre concordances i dos textos per traduir. El primer era de Ciceró (molt present al seu llibre de text) i el segon era l’inici del Gènesi: “Deus creavit coelum et terram intra sex dies. Primo die fecit lucem. Secundo die[…]”I anar fent! El diumenge abans de partir, una vegada més pren el calze amb les seves mans venerables i alçant-lo l’ofereix als seus deixebles: “Continueu fent això en memòria meva”, pensa mentre fa la darrera consagració antillana.
Ens el podem imaginar a la passarel·la del vaixell arrossegant aquell bagul on hi cap tot el seu patrimoni i on, guardats com una relíquia, hi ha els lligalls amb la correspondència.
Si quan va arribar a Barcelona l’hagués anat a esperar la seva família més propera en la distància i la consanguinitat, hauria abraçat el pare Jaume, les seves cinc germanes –Jacinta, Paula, Maria, Concepció i Teresa– tres de les quals eren religioses i dues casades, els seus cunyats i els seus nebots, que n’hi coneixia. No hauria pogut abraçar el pare Francesc perquè ja feia quinze anys que era al Iemen. Una diada emotiva que, potser, hauria aconseguit alterar la cadència del seu pols, normalment de batec regular i d’intensitat feble.
Després, cadascú a casa seva. El pare Jaume a Manresa, les monges als seus convents, els matrimonis a les seves llars respectives i el pare Gliceri Nonell, se n’aniria cap a Barcelona, concretament a Ciutat Vella. A l’internat de Sant Antoni. Al mateix edifici on avui, al cap de cent trenta anys, miro papers antics i converso amb el pare Florensa.
M’acaba de deixar sobre la taula un arxivador definitiu. “Moià”.
—Són les Cròniques dels anys en què va ser rector del Seminari de Moià.
—Què voleu dir, les Cròniques?
Penso en retalls de premsa. Quina informació periodística rellevant podia generar, un seminari?
—Cada tres anys, els rectors estan obligats a lliurar al provincial una memòria de la seva actuació.
D’aquestes memòries o –dit en termes mercantils– balanços, n’hi diuen Cròniques. El meu coneixement de l’argot clerical comença a fer goig.
Hi ha papers solts de tota mida i de continguts diversos. Programes d’actes religiosos, algunes estampes, un parell de revistes i gruixos de papers relligats. Són les Cròniques. Estan escrites a mà, en una cal·ligrafia impecable i amb un tipus de lletra similar a la French Script. En tanco la tapa lateral. Me les tornaré a mirar d’aquí a onze anys, quan el segle canviï. Quan el pare Nonell torni a entrar –al cap de trenta-set anys de la primera vegada– al seminari de Moià.
Fins aquest moment, en la seva vida s’hi podrien ressenyar quatre moments crucials. El primer, la decisió de vestir els hàbits, que li va significar sortir d’un ambient familiar precari i de poques expectatives per entrar en un univers estable i amb possibilitats de progressió i d’ascens dins de l’orde religiós. El segon, la seva especialització en la llengua llatina, que li va significar reconeixement i consolidació dins l’estatus jeràrquic escolapi. El tercer, el seu periple cubà, on alternà les lliçons de l’”idioma del Lacio”amb l’escriptura de composicions musicals, “de las cuales no pocas merecieron los honores de la publicación, y que estando perfectamente adecuadas a las necesidades sentidas por muchos planteles fueron durante largos años ejecutadas por los coros escolares”, segons diu el Memorial de Antiguos Alumnos”.
En el moment del seu retorn a Barcelona –o sigui, ara– és un eclesiàstic brillant, reputat i –tal com s’anirà veient– en franca progressió dins de la jerarquia de l’orde.
Entre el seu retorn i el canvi de segle, exerceix el seu magisteri al centre escolapi de Sant Antoni i posteriorment a les instal·lacions, noves de trinca, de Sarrià. Aquest és el quart moment estel·lar de la seva vida i, a més, està en sintonia amb el nou pensament musical de l’Església catòlica, el cecilianisme, una reacció contra la música belcantista de Rossini, Donizetti o Bellini i contra la música sacra romàntica: misses, oratoris o rèquiems de Schubert, Schumann, Mendelssohn o Beethoven. La trobaven excessivament operística i d’una factura gairebé sacrílega. No hi havia una concepció estètica clara i definida que separés la música religiosa de la profana, per dir-ho ras i curt. Els compositors cecilianistes, van mirar cap enrere, cap a la puresa del cant gregorià i cap a la delicada sobrietat de la polifonia del Renaixement. Parlem de les obres de Palestrina, di Lasso, de Victoria o Des Prés. El propòsit d’aquesta línia de pensament melòdic era fer participar els fidels en la litúrgia per mitjà del cant. Un retorn a la concòrdia i l’harmonia entre el missatge evangèlic i les seves orquestracions. La recerca d’un recolliment interior a través de la mesura i del capteniment. La música havia de ser un mitjà, mai un objectiu per se.
El paradigma d’aquesta renovada manera d’entendre les melodies sacres és el compositor italià Lorenzo Perosi. A Argentona, de manera intermitent, s’han interpretat algunes de les seves misses. Cito alguns exemples allunyats en el temps i que corresponen a tres atmosferes socials. El primer és la Festa Major de l’any 1935 (Segona República) : “OFICI SOLEMNE cantat per la Capella de Música de Santa Maria de Mataró sota la direcció del seu Mestre Mn. Joan Fargas, Pvre. que interpretarà la missa ‘Hoc est Corpus Meum’ del Mestre Perosi, a tres veus i orquestra”. El segon és dels anys 1951 i 1967 (franquisme): “Día 4. A las 11. Solemne Oficio en la Iglesia Parroquial, en loor del Santo copatrono de la villa, con asistencia del Iltre. Ayuntamiento y demás Autoridades y Jerarquias. El Orfeón Parroquial interpretará a gran orquesta(sic), la Misa ‘Pontificalis’ del Maestro L. Perosi”. El tercer, de 1967: “Misa Solemne con asistencia de las il·lustres Autoridades y Jerarquias. El Coro Parroquial interpretarà la misa, TE DEUM LAUDAMUS, del maestro Perosi”. A partir de 1970, hi ha un període sense misses cantades. El cecilianisme retorna l’any 1991. A partir d’aquell any i fins al dia d’avui, la Coral Càntir d’Or interpreta la Pontificalis a la celebració eucarística en honor de sant Domingo, l’acte religiós per antonomàsia del temps canicular.
Quan vaig començar a escriure la biografia del meu convilatà, somniava el moment en què tindria les seves partitures a les meves mans. Gairebé segur que presentarien un tall cecilianista: pel caràcter serè i poc expansiu de l’escolapi i per l’influx de la nova tendència musical que s’havia instal·lat en la litúrgia de les celebracions eucarístiques. Considerava que si a Mataró tenien un ofici cantat de compositor autòcton, a Argentona, també: la Misa calasancia i, fins i tot, un rèquiem.
Caldria parlar amb Glòria Suari, la directora de la Coral Càntir d’Or, i suggerir-li de substituir la Missa Pontificalis per la Misa calasancia o la Tota pulchra de Gliceri Nonell. Podríem tenir una missa autòctona cada estiu i, fins i tot, un Stabat Mater o un rèquiem a l’hivern.
Es podria fer l’objecció que la missa de mossèn Blanch està dedicada a les santes màrtirs de Mataró, que aquest fet li dona una especial rellevància i que cap de les composicions del pare Nonell té com a destinataris canonitzats o canonitzades argentonins. Encara més, es podria discutir la idoneïtat en la tria del patró i el copatró locals. Recordem-los, sant Julià d’Antioquia i sant Domènec (Domingo de Guzmán). Podríem acordar que, fins i tot, tenen un punt d’exotisme: el primer és turc i el segon burgalès. Tant se val. Quan en una missa cantada hi ha presència de fervor i misticisme i té el seu Kyrie eleison, el seu Gloria in excelsis Deo, el seu Credo in unum Deum, el seu Sanctus, el seu Benedictus i el seu Agnus Dei, estem parlant d’un ofici universal i universalitzable. No té pàtries, no té fronteres i no genera cap mena de sentiment xovinista. Digressions a part, no veia el moment de poder contemplar les partitures. “Va ser molt apreciat pel seu art musical basat en harmonies sacres i composicions fetes amb un profund sentit místic”,diu la seva Consueta sufragia.
—No les tenim— em comunica el pare Florensa.
“Patam!”. L’ànima m’ha caigut als peus.
—No s’han conservat— amplia amb compungiment.
Sensació de dejà vu.
—Si s’haguessin guardat, serien en aquest arxiu?
—Sí.
—I, hi són?
Fa que no amb el cap. Dejà vu total.
Tinc un pensament que, mal m’està el dir-ho, considero brillant o que –com a mínim– testimonia el meu incipient domini de la terminologia eclesiàstica.
—Podríem mirar les Cròniques de Sarrià de l’època. Qui sap si…
—No tenim Cròniques de la comunitat de l’any 1895. La més antiga és de 1915.
Fullejo el volum Escola Pia de Sarrià de l’historiador Miquel Puig i Reixach. A l’índex onomàstic hi ha una menció del pare Nonell. És aquesta:
“LA DIADA DELS DIFUNTS (2 de novembre)
Novembre s’encetava amb la commemoració de tots els fidels difunts, de llarga tradició religiosa i social. La pietosa memòria de tots els qui havien deixat aquest món fou una cita que convocava invariablement cada any tots els alumnes a la capella, al voltant de l’ofici de difunts. La referència més antiga, recollida per la premsa local, és del segon any de funcionament del col·legi, el novembre de 1895: ‘En el Seminario de la Escuela Pia, sito en este termino celebróse un solemne aniversario en sufragio de los difuntos de las familias de los educandos de aquel centro docente. Ofició el Rdo. P. Pedro Vilar, director de aquel establecimiento, cantándose un Requiem del inspirado compositor Rdo. P. Glicerio Nonell, escolapio. Asistió al acto numerosa y escogida concurrència.’ I així any darrere any.”
La notícia és com un petitíssim premi de consolació: el Réquiem va existir i va ser interpretat. De partitures, només n’hi havia una? Abans d’un concert, s’assaja i és difícil imaginar un petit grup instrumental i un nucli de cantors preparant la futura audició amb un únic exemplar. Cal trucar a les portes d’entitats susceptibles de guardar papers d’aquesta mena. A tall de mostra: la Biblioteca de Catalunya –Secció de Manuscrits– i l’Associació Musical de Mestres Directors. No tenen res, i en ambdós casos m’aconsellen anar a l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia que hi ha a la ronda de Sant Pau, a tocar del mercat de Sant Antoni.
—Demani pel pare Florensa.
Amb una gran recança surto del bucle i entro a l’arxivador definitiu on m’esperen les Cròniques de Moià.
