per Emili Amargant
VIII
VERUELA. EL BEAT ALONSO RODRÍGUEZ I LES HAGIOGRAFIES
Diu l’esmentada consueta que va tornar a Europa l’any 1870 i que va continuar els seus estudis eclesiàstics a França, “no pudiendo hacerlo en España por haber expusado de ella a los jesuïtas la revolución de septiembre del 68”.
I aquí, se’ns obre un parèntesi. Un període rom i nebulós de quasi set anys.
Tant La Revista Ilustrada Jorba de novembre de 1922, com la consueta sufraguis, com el senyor Miró i Borràs, hi passen de puntetes. Canvia el rang de germà pel d’ordenat i el fa entrar de professor de novicis de juniorat de Château-Dussède, un centre docent de Muret.
Tota aquesta informació és curricular i fa referència a la seva trajectòria professional o, si ho voleu, a la seva carrera eclesiàstica. Estava vinculat a l’orde jesuïta: “El teu compromís és treballar i viure per la institució i la institució t’atendrà en tot i per tot”, m’havia dit el pare Florensa. I és una veritat extrapolable. Però al marge del seu lligam estretíssim i vital amb els deixebles de sant Ignasi, tenia una família. Quin suport emocional o afectiu en rebia?
Entre la seva anada a les Filipines i el seu exili forçat a terres franceses (1865-1877) feia dotze anys que no trepitjava l’espardenyeria Nonell. Li havia nascut un nou germà –Salvador– mort prematurament a l’edat de dos anys i escaig. Ni el va conèixer. Josep de Calassanç –en tenia cinc quan va partir a Manila– no va arribar als setze. Morí el 24 l’octubre de 1875. El seu germà gran –Gliceri–, era a Cuba i el seu germà petit –Esteve–, posteriorment Francesc d’Argentona, en aquelles dates cursava estudis en un centre caputxí de Tolosa de Llenguadoc. És a dir, a vint quilòmetres de Muret. Es van arribar a veure? Nebulosa total i absoluta.
“Cuando volvieron los Nuestros a España en el mes de abril de 1877” –diu el seu obituari– el jesuïta argentoní tenia trenta-tres anys. L’edat de Crist. És l’any en què fa la professió solemne. La seva pertinença a l’Església en general i a l’orde en particular ha esdevingut completa i irrevocable. Havia fet el cop de cap definitiu. I ara, què? En el retrat del seu germà Joan, s’hi feien algunes reflexions sobre l’estat del seu esperit. Tenia quaranta-set anys i n’hi faltava un per retornar de Cuba. Començàvem amb la frase “l’escolapi Nonell però, s’enyorava?” i acabaven amb “el jardiner, òbviament, era l’orde de sant Josep de Calassanç”. Són totalment extrapolables al jesuïta. Utilitzant un modisme actual, es pot fer un “copiar i enganxar” en tota regla.
El pare Nonell està delicat. Qui sap si té la sensació que el temps se li acaba. És possible que esperi algun senyal de la Divina Providència. Un missatge clar; un indici perceptible; una petita insinuació, com a mínim. Cap on ha de dirigir la seva vida. Si s’ha de limitar a la docència i acollir-se a la màxima del “bona mort i que trigui” o si l’Alfa i l’Omega espera d’ell alguna activitat superior, si li encomanarà alguna missió d’alta volada. Quan especula sobre el seu paper en el teatre del futur, sempre se l’imagina de rang intel·lectual. D’anàlisi, diagnosi i prescripció seguint, és clar, la matriu cristiana. Una feina com de confessionari: escoltar i entendre; orientar i advertir; assignar penitència equànime. Però en lloc d’individualitzada, amb projecció urbi et orbi. “Els cridats són innombrables, però no tants són elegits” (Mt.22, 14). El clergue argentoní se sent un escollit entre els cridats. Vol deixar petja del seu pas per aquest món i aspira a fer-ho amb l’aquiescència celestial. El senyal però, no acaba d’arribar.
Mentrestant els seus superiors terrenals l’han enviat de professor de retòrica al nou centre que els jesuïtes han instal·lat en el recinte del monestir cistercenc de Veruela. Un indret de salubritat reputadíssima i contrastada. S’havien habilitat les antigues cel·les monacals i, al llarg de gairebé tot el segle XIX, s’oferia al públic en general com un lloc d’estiueig on prendre les aigües, fer-hi passejades i, a més a més, amb l’al·licient d’una “ración de ruinas” –tal com diu el prospecte– que el dotaven d’una atmosfera decadent i que reforçaven tota una sèrie de llegendes de caràcter gòtic amb bruixes, apareguts, assassinats i resurrecció d’ànimes, capvespres torbadors i nits misterioses. Vaja, tota la parafernàlia consubstancial a l’època del romanticisme més exacerbat.
La concurrència –en general de menestralia aragonesa– hi anava a prendre les aigües, a recuperar saluts perdudes i a dedicar-se al dolce far niente.
L’any 1864 –encara en faltaven 11 perquè el cenobi passés a mans dels jesuïtes–, l’establiment tingué un hoste singularíssim. Gustavo Adolfo Bécquer.
“Siempre que atravieso este recinto, cuando la noche se aproxima y comienza a influir en la imaginación con su alto silencio y sus alucinaciones extrañas, voy pisando quedo y poco a poco las sendas abiertas entre los zarzales y las hierbas parásitas, como temeroso de que el ruido de mis passos despierte en sus fosas y levante su cabeza alguno de los monjes que duermen allí el sueño de la eternidad. Por último, entro en el claustro, donde ya reina una oscuridad profunda. La llama del fósforo que enciendo para atraversarlo vacila, agitada por el aire…”
S’hi va hostatjar durant la primavera, l’estiu i la tardor. Hi va anar per refer-se d’un atac fortíssim de tuberculosi, la malaltia per excel·lència dels romàntics. Va ser en aquest monestir on va escriure les Cartas desde mi celda. Una estada que també li va servir per contemporitzar: va afluixar en el seu ímpetu i desig de menjar-se el món i es va convertir en un home nou “sin sueños de gloria, con una medida de las cosas nueva, lejana de sus aspiracions de antaño”, assegura Jesús Rubio Jiménez, erudit de l’obra del literat sevillà. El mateix Bécquer ho explica així: “Las palabras amor, gloria, poesia, no me suenan ya al oido como me sonaban antes. ¡Vivir!… Seguramente que deseo vivir, porque la vida, tomándola tal como es, sin exageraciones ni engaños, no es tan mala como dicen algunos; però vivir oscuro y dichoso en cuanto es possible, sin deseos, sin inquietudes, sin ambiciones, con esa felicidad de la planta que tiene a la mañana su gota de rocío y su rayo de sol; después, un poco de tierra echada con respeto y que no apisonen y pateen los que sepultan por oficio (…) He aquí, hoy por hoy, todo lo que ambiciono: ser un comparsa en la inmensa comedia de la Humanidad y, concluido mi papel de hacer bulto, meterme entre bastidores sin que me silben ni me aplaudan, sin que nadie se aperciba siquiera de mi salida”. Fragment de la carta tercera. Un De vida beata extraordinari.
El pare Nonell hi passa quatre anys. Del 1877 al 1879 i del 1883 al 1885. Quan prèn possessió de la seva cel·la, en fa set que el poeta sevillà havia traspassat. Quin impacte va tenir el monestir o el seu paisatge natural i humà sobre l’esperit del professor de retòrica? Algun autòcton li va explicar les històries de bruixes i remeieres de Trasmoz? De la tía Casca i les seves fetilleries? La faula del castell de la Ciezma?
Sabia que Trasmoz era l’únic poble espanyol excomunicat per l’Església catòlica (1255) i que l’excomunió encara no havia estat revocada? (A dia d’avui continua sancionat: un vade retro exemplificant i mantingut –vuit segles– que deu fer patir molt els vilatans actuals).
Sospito que el jesuïta argentoní va viure la major part d’aquests quatre anys entre murs. Sense cap més esbarjo que passejar pel claustre amb el breviari a les mans i, de tant en tant, sortint del recinte fins a la Cruz Negra.En general, quan havia enllestit les seves obligacions com a ensenyant i com a religiós, es recloïa a la seva cel·la i des d’allà va projectar al món jesuític tota la seva experiència docent, tant la rebuda com la impartida. A partir de la seva teorització, es va anar construint un sòlid prestigi com a pedagog per una banda i com a erudit en el món grecollatí per una altra. Entre 1878 i 1879 va escriure les seves tres primeres obres: El Ratio Studiorum (pla d’estudis) de la Compañia de Jesús, Selecta ex classicis latinitatis auctoribus (dos volums) i Selecta ex classicis auctoribus graecis. Diu el seu obituarique “siendo profesor y socio dio grande impulso al estudio de las lenguas clásicas y a la pràctica del Ratio Studiorum con su ejemplo, sus persuasivas exhortaciones y, sobre todo, con sus escritos, como lo ponen de manifiesto las obras que escribió o mandó editar”.
En els dos primers anys a Veruela, el seu prestigi va agafar una gran embranzida i es va arribar a convertir en “popa” d’un nou o renovat corrent pedagògic a les escoles ignasianes. Unes concepcions teòriques i pràctiques que no van ser unàniment beneïdes pel col·lectiu. De l’etern enfrontament entre el vell i el nou, no se’n salva ningú. És una de les lleis ineluctables de la vida, nunc et semper.
Entre 1879 i 1883, va ser secretari del pare provincial de l’Aragó. Un lloc preeminent des d’on anar introduint els seus postulats didàctics. El fill de l’espardenyer s’ha convertit en un polític eclesiàstic dedicat a organitzar els gran afers conceptuals i administratius de la comunitat ignasiana. Ha deixat el recolliment de Veruela per una vida pública; el claustre i el breviari pels despatxos i els cartipassos; el passeig gratificant i balsàmic fins a la Cruz Negra per les atrafegades travessies del palauet monàstic. Ens el podem imaginar: damunt de la sotana, hi porta un manteu que li voleia per l’impuls del seu caminar apressat; el plec de la capa, elegantíssim i d’un gran caient; el betum de les sabates, d’una fulgència que enlluerna. Viu a la cúspide.
Malgrat els tràfecs que li suposaven el seu nou paper en l’escenari jesuític, l’any 1880 publica el seu quart llibre, Elementa Artis dicendi,un tractat de retòrica i poètica.
L’any 1881, Colección de autores clásicos españoles (dos volums)i el 1882, Tratado de la cantidad prosòdica y de la formación de las palabras latinas. A partir d’aquí, tres anys de silenci editorial.
El 1883, tal com ja s’ha escrit, torna (o el retornen) al monestir de Veruela on reprèn les seves lliçons d’oratòria. Unes classes que ha de combinar amb els afers que es deriven del seu nou rang de prefecte d’estudis del juniorat. Va una mica de bòlit. Ara, ja no es pot recollir hores i hores a la seva cel·la llegint, buidant tinters, en comunió amb Déu, o mirant-se el Moncayo. De tota manera, i malgrat que les seves quartilles no van a les impremtes, omplir-ne s’ha convertit en una pulsió vital. Nulla dies sine linea,diu l’aforisme. Està preparant un nou volum. Obras espirituales del Beato Alonso Rodríguez, coadjutor temporal de la Compañia de Jesús.Un personatge singularíssim i molt estimat a Mallorca. De fet, n’és el copatró. L’any 1595 es va engegar un procés de castellanització de l’illa. Un jesuïta valencià, el padre Rico, des del púlpit de l’església de la Misericòrdia, arengava els fidels en castellà. El beat Alonso (fill de Segòvia!) va renyar públicament el seu superior, dient-li que el seu procedir lingüístic ni era l’adequat ni era l’escaient. Li va posar “ses peres a quarto”,que diuen els mallorquins. Un acte valent que va merèixer, amb tota la justícia del món, uns versos força inspirats dins dels seus goigs:
Ens féreu bon adjutori
en dir a un pare quaresmer
que tindria purgatori
per predicar en foraster
sols per vana fantasia
i menyspreu del mallorquí…
Aquest sant baró va ser canonitzat per Pius IX el 6 de setembre de 1887. Preguem perquè no el descanonitzin.
Obras espirituales del Beato Alonso Rodríguez, coadjutor temporal de la Compañia de Jesús –primer volum–, va significar la seva estrena com a autor literari i encetà un període de tretze anys de producció hagiogràfica que s’acabaria l’any 1908 amb la Breu biografia del apòstol dels negres Sant Pere Claver. Però ara, som a l’any 1885 i ha abandonat Veruela per instal·lar-se en el que serà el seu darrer destí, Manresa.
Manresa
Si Bécquer va deixar el cenobi ambicionant “ser un comparsa en la inmensa comedia de la Humanidad y, concluido mi papel de hacer bulto, meterme entre bastidores sin que me silben ni me aplaudan, sin que nadie se aperciba siquiera de mi salida”, el pare Nonell no es resigna –de moment– a fer un mutis discret pel lateral.
Té quaranta-un anys. Probablement ja no espera cap senyal de la Divina Providència. No sabem si en comença a dubtar, però ens consta que ha entès que la missió rellevant i d’inqüestionable transcendència que potser se li havia assignat, ja l’havia acomplert i a plena satisfacció a Manila ex aequo amb el germà Colina.
Malgrat les xacres adquirides amb el pas del temps i que són una conseqüència del seu període filipí, encara té empenta i treballa amb delit i perseverança.
Entre 1885 i 1892, en el Catálogo Anual de l’orde jesuïta de Manresa, s’hi pot llegir els treballs assignats al pare Nonell: “prefecto, escritor y operario”. El terme “operario” vol dir que efectuava les operacions que són consubstancials a un prevere. Per citar-ne tres, confessar, dir missa o batejar.
L’any 1892, el Col·legi de Sant Ignasi manresà tancà les portes. La seva presència a la capital del Bages es remuntava a 1622 quan van fundar el seu primer centre a l’antic Hospital de Santa Llúcia. Un indret amb una gran càrrega simbòlica per als jesuïtes, ja que Ignasi de Loiola el freqüentava sovint durant la seva estada a Manresa. Parlem de 1522 i 1523.
La clausura de l’establiment va produir una autèntica diàspora d’alumnes i professors cap a la vila de Sarrià. El fill de l’espardenyer però, es va quedar a la casa de la Santa Cova i es va convertir en un veí més de l’anomenada “ciutat bressol de l’orde jesuïta”.
Potser per primer cop a la seva vida es va sentir membre d’un col·lectiu humà complex, bigarrat i calidoscòpic. Degué intuir –de fet l’hi van manifestar amb una certa subtilesa, com veurem més endavant– que la capital del Bages seria el seu final d’etapa. La seva última destinació. A una vintena de quilòmetres d’Artés –el poble on havia nascut el pare Faura– i a una quarantena de Vic –bressol del pare Ricard–. El trio de les Cèlebes.
Manresa era –i encara ho és– una població rellevant dins de la Catalunya central. Una ciutat amb història, reputació i caràcter on –aleshores– hi vivien gairebé vint-i-tres mil ànimes.
Hi coneixia molt poca gent. Molt poca gent el coneixia.
Arribat aquell moment, podia actuar de dues maneres: continuar com fins aleshores –vida enclaustrada amb un punt d’ascetisme–, o adaptar el seu fer a la idiosincràsia de l’antiga Bacasis i convertir-se en una glòria vilatana, deixant de ser un simple mortal i passant a formar part de la intel·liguèntsia de la capital del Bages.
Si descomponem els quaranta-vuit anys de vida del pare Nonell en blocs, ens trobem amb el següent panorama: en fa trenta-tres que viu en congregacions; com a novici, germà, pare, prefecte o secretari del provincial, el seu entorn havia estat sempre un quarter eclesiàstic. Petites illes dins de municipis –Balaguer, Manila, Vera de Moncayo, Osca, Oriola i ara Manresa– que es regien per uns principis civils i presentaven un tarannà fruit de la seva història i d’uns hàbits i costums particulars i intransferibles. No era gens freqüent que el personal jesuïta és barregés amb la població autòctona. A tot arreu s’hi comportaven com uns nòmades. No arrelaven enlloc. Les idiosincràsies de les viles o ciutats per on passaven, els eren del tot alienes.
Fins ara –1892– ha publicat llibres docents (alguns en llatí), ha fet traduccions d’obres de contingut o temàtica eclesiàstica i una recopilació (tres volums) de textos del beat Alonso Rodríguez Gómez (1532-1617). Recordem-ho, un jesuïta llec que estava en procés de beatificació des de l’any 1825 i a qui Pius IX santificarà el 1887. Al cap d’un any de la canonització, el pare Nonell –amatent– publicarà Vida de San Alonso Rodríguez, coadjutor temporal de la Compañia de Jesús. Una biografia vehement de la qual reproduïm dos petits fragments. A la pàgina 52, hi podem llegir: “Estos hubieron de ser los pensamientos que turbaron el espíritu de Alonso a los primeros golpes de la adversidad. Pero Dios N.S, en su adorable providencia los dirigia a un fin que estaba por entonces escondida a los ojos del atribulado viudo.”
“Golpes de la adversidad”és un enorme eufemisme quevol dir: se li han mort els seus dos fills i poc temps després del part del tercer, la dona.
Aquest és l’estil de l’escriptor argentoní. Tothom ha de ser com Job i entomar les adversitats amb estoïcisme com si fossin una benedicció. Els plans del gran demiürg són inescrutables, ja se sap.
Girant tres fulls, trobem el relat de l’experiència mística que va servir d’inspiració a Zurbarán a l’hora de pintar el quadre Visión de Alonso Rodríguez (1630).
“Un dia de la gloriosa Asunción de la Santísima Virgen al cielo, habiéndose prevenido mucho antes con gran cuidado y diligencia para celebrarlo con provecho y alegria espirituales (…) confesóse y puesto en altíssima contemplación del Santisimo Sacramento, perseveró en ella largo rato. Acercóse finalmente a la Sagrada Mesa (…) hallóse transportado en el cielo: estaba su alma en las manos de la Virgen Maria, la cual tenia á un lado el angel de la guarda de Alonso, y al otro á San Francisco, y ella en medio de los dos teniendo en sus virginales manos el alma de su siervo, la cual presentava al Padre Eterno.”
Seguiran tres hagiografies més: Vida de los Beatos Edmundo Campión y sus cuatro compañeros mártires de la Compañia de Jesús (1888), La Santa Duquesa. Vida y Virtudes de la Ven. y Excma. Sra. Dª. Luisa de Borja y Aragón, Condesa de Ribagorza y Duquesa de Villahermosa (1891) y Vida ejemplar de la Excelentísima Sra. Dª. Dorotea de Chopitea, viuda de Serra (1892).
Dubto molt que els manresans coneguessin aquestes obres i el seu autor. La seva aventura a la capital del Bages tot just acabava de començar. En principi, semblava fàcil incorporar-se al flux quotidià de la ciutat i convertir-se en un vilatà d’adopció. No estem parlant ni del mar de la Sonda, ni de Canton. Parlem del Cardener i de Manresa! Però…
D’aquesta època, en tenim un testimoni. El del doctor Oleguer Miró i Borràs, a la conferència que va donar a Vic el 12 de novembre de 1922, explicava: “Desde que’l P. Nonell va venir a Manresa, y d’axò ja fa 37 anys, congeniàrem desseguida; convertintse ben aviat la meva simpatia envers ell, en franca y respectuosa amistat”.En aquell moment el pacient tenia quaranta-un anys i el facultatiu, trenta-sis. “Com que durant els darrers anys de la vida del P. Nonell jo no eczercia la professió de metge, a causa de l’edat, eren molts els dies en que anava a ferli companyia”.Vet aquí una història emotiva i fraternal. Però va tenir gaires més amics el jesuïta argentoní?
El senyor Miró no en parla. En la seva conferència –tal com hem vist i continuarem veient– s’hi expliquen els moments estel·lars de l’existència del pare Nonell. Ell n’és el protagonista absolut i, ocasionalment, hi apareixen actors secundaris, sempre eclesiàstics: els pares Colina, Faura, Ricard o Algué (que era de Manresa). Amb tots plegats hi va conviure a Manila en la seva joventut. Després, res de res. De noms de civils, només n’hi apareix un, el del doctor Soler i Jovés, el seu successor com a metge de capçalera. “El Dr. Soler y Jovés y jò el trobarem un dia aufegantse: tan’ aviat estava assentat, còm dret, còm apoyat a la màquina d’escriure, que tenia sobre la taula. Tot pantejant ens contà que, 37 anys enrere, el P. Capell, llavors Provincial, li va dir a Barcelona que se’n anés a Manrèsa y que no hi tornés fins que estés ben curat; y acte seguit ens preguntà irònicament, amb la rialleta als llavis:
-¿Què, ja hi puc tornar a Barcelona?”
L’anècdota cal situar-la a molt poca distància de la seva mort i ens obre la porta a tota una sèrie de preguntes: realment el clima de Manresa era el més adequat per al seu quadre clínic, o potser hauríem de considerar la possibilitat que el confinament a la Santa Cova era com una mena d’exili? En algun moment va tenir la sensació que se’l marginava? Segons la lectura que es faci de l’“irònicament”,el sentit de l’anècdota canvia com una mitja. I si la seva aspiració era formar part de la diàspora i un cop a Sarrià postular-se per continuar la seva ascensió dins de l’orde?; o projectar-se cap al món literari i filològic des del Cap i Casal, autèntic rovell de l’ou del món intel·lectual del país? Buscava algun tipus de notorietat i li van tallar les ales?
