per Emili Amargant Parnau
La dedicació
Rilke va escriure que la infantesa és la pàtria dels homes. És una frase molt ben trobada que defineix un període cabdal de les nostres vides: n’és el démarrer i té un incontestable pes específic a l’hora de determinar quina mena d’home serem el dia de demà.
Amb en Pep Alsina ens portem quatre mesos —ell és més gran que jo— i per si algú no ho sap, som cosins germans. Vol dir que la seva pàtria i la meva tenen molts punts en comú. Vam compartir —encara compartim i per molts anys— família. Vam seure quatre anys junts en un pupitre a les classes escolars del senyor Tarruella. Aprofito per dir que era molt bo en àlgebra: “despejava las equis” a cor què vols i en el cas de les x i les y,de seguida calculava les gallines i els conills de la granja. Dir també que era una atxa en coses de motors i electricitat. Jo, no. En Pep era escolà i jo, tampoc. Teníem aficions musicals i amb vuit o nou anys vam formar un duo; vèiem les mateixes pel·lícules i no-dos i ens deixàvem patufets; anàvem a les guerres contra els del Rascayú al Sauló o a la Riera i solíem baixar amb trossos de ciri a la gruta de Can Calopa. Van ser anys conviscuts en què parlàvem molt i de tot. Recordo que hi va haver una temporada que em deia sovint:
—De gran, m’agradaria ser com en Roberto Alcázar i tenir moltes aventures. Tu, voldries ser en Pedrín?
A mi em faltava valor i en això de les aventures, francament, hi veia perills.
—No, Pep. Tu sigues com en Roberto Alcázar i jo escriuré les teves aventures.
Tot aquest recompte de pàgines viscudes (que podria ampliar) es situa al llarg de la nostra infantesa i acaba quan veiem la pubertat a l’horitzó. Per dir-ho sense poètica, quan a l’edat de catorze anys comencem a treballar i canviem l’ambient escolar pel laboral i els jocs per les obligacions.
A mitjans de l’any 1968 la Maria Molist ens proposà a la nostra colla de nois, fer els Pastorets. Ja feia uns quants Nadals que no es representaven i era una tradició “que no es podia deixar perdre de cap de les maneres”.
Un dia, en Pep em va dir:
—Anem a veure l’escenari? Diu que hi ha un quadre de llums i m’agradaria saber si funciona.
Era fàcil entrar al Centru. Anaves a la rectoria, la porta sempre era oberta i a la paret de la cuina hi havia un plafó amb totes les claus de les dependències de la parròquia.
—Senyora Carme, agafem les claus de la Sala.
—Quan acabeu torneu-les a deixar on les heu trobat.
El meu cosí, ex escolà, sabia el que calia fer i tenia butlla.
Vam obrir la porta del teatre i, a les fosques —com si fóssim a la gruta de Can Calopa— vam travessar la platea. Amb un salt ens vam plantar damunt de l’escenari i ens va acollir la sentor de l’empostissat. Una olor de teatre, de comèdies i drames, de noms i cognoms d’actors i autors, de tradició i d’història. Potser va ser aquest el moment en què en Pep Alsina va començar a ser abduït pel carisma de l’entitat, quan va començar a entrar-hi i, és vox populi, “al Centru saps quan hi entres, però no saps mai quan en sortiràs”. De moment, aquest mateix any (1968), ja se’n va fer soci.
Per l’escala encastada a la paret ens vam enfilar a l’altell on hi havia tot el cordam de la tramoia i el quadre de llums amb tots els commutadors abaixats.
—Hauríem de saber per què serveix cadascú —va dir amb solvència.
—I si ens enrampem?
—La potència és de 125 volts, Miliu. Una pessigada de res.
A còpia de remenar i d’enrampar-nos un parell de vegades vam poder establir l’origen i el final de cada cable. En Pep va decidir fer un plànol del quadre i les seves ramificacions. Mentre el dibuixava em va donar una lliçó magistral de com funciona l’electricitat. Més o menys:
—És un flux que es desplaça com l’aigua d’un riu i no es pot interrompre creuant positius i negatius o trencant-ne el curs amb fils desconnectats. Sempre s’ha de procurar mantenir el recorregut i fer arribar el seu correnta tots els endolls o a les bombetes sense entrebancs.
No ho va dir amb aquestes paraules, és clar, però la idea de “mantenir el recorregut” em va quedar clara i d’aleshores ençà tot el bricolatge elèctric de casa el faig jo i ho dec a aquesta aventura furtiva amb el meu cosí.
Després d’aquells Pastorets de l’any 1968 (versió reduïda dels d’en Pitarra) en van venir uns altres (Folch i Torres) i quatre o cinc obres de teatre més1. L’activitat teatral va propiciar la formació d’una colla mixta. De la colla en van sortir parelles i de mica en mica els solters i les solteres ens vam anar disgregant i cadascú va fer el que li va semblar amb la seva vida i la seva joventut. Estem parlant de més de cinquanta anys enrere.
En aquest punt el vincle amb el meu cosí s’afebleix. Triem camins diferents. Ell continuarà vinculat al Centru i al seu tarannà i respectant la màxima del “no saps quan en sortiràs”.
A la vila hi ha activitats que s’han mantingut al llarg dels temps i que tenen molts anys, molta història i —fins i tot— llibres que ho recullen. En algun moment quan en el poble tothom es coneixia, era impensable una família on no hi hagués un jugador de futbol, un cantaire, un actor de teatre o algú que hagués sortit als Pastorets, com a mínim. El F.C. Argentona té els seus mites; en Coll, en Travesa, en Collet o en Català, per citar-ne alguns d’antics. El món del cant és inimaginable sense els Suari, en Joan Coll o sense tenors com en Pineda o en Pont. Parlar de teatre és parlar d’en Creizet, en Comas, la Madrona Ros, en Forns, la Lourdes Colominas o els Molist.
El teatre local, un cop acabada la guerra, va ser un monopoli del Centru i alguns dels seus actors després en van arribar a ser presidents o a tenir papers importants dins de les juntes. Passarà el temps i en Pep Alsina n’arribarà a ser un.
Tenia trenta anys quan va ser elegit president. No va ser un arribar i moldre, és clar. Abans d’assumir el càrrec cabdal de l’entitat ja havia estat membre de la junta precedent (Josep Pou, 1979-82).
Gairebé podríem dir que la figura d’en Pep Alsina és consubstancial al camí que ha fet el Centru en els darrers cinquanta anys. La seva vida, insisteixo, està lligada a l’entitat.
Des de la visita al quadre de llums de l’antic edifici fins ara no ha deixat mai de pertànyer al Centru. Externament, l’hem vist fer teatre, dirigir-ne, projectar pel·lícules, vendre entrades o de rapsode a l’Hort del Rector. En fi: tots els papers de l’auca. Internament, en els seus anys al capdavant de l’entitat (disset entre presidència i juntes gestores), ell i els seus col·laboradors han hagut de fer front a tot el garbuix ordinari que genera l’establiment. Revisem-ho: pagar el deute que encara s’arrossegava de la construcció del nou edifici; coordinar els usos de la sala d’espectacles; tenir cura del manteniment de les seves instal·lacions; programar les pel·lícules dominicals; posar en marxa anualment les colònies d’estiu; tenir a punt les zones esportives; endegar projectes nous: la publicació “Tapapopus”; cicles de cinema; reunions amb altres entitats per cooperacions puntuals; pressupostar el cost dels exercicis anuals i aconseguir els diners per arribar-hi; anar a la cerca i captura de subvencions; sintonitzar amb l’onda de cada nou consiliari (des que va entrar al Centru n’ha vist passar set) i dona-me’n dona-me’n. El moment més crític, però, va ser l’any 1997.
“La crisi del 97 es deu a un cúmul de circumstàncies (…) La gota que va fer vessar el got, quan es va creuar el quadre elèctric del Centre amb el consegüent cost econòmic de la seva reparació”2. Ai, aquests quadres de llums! Feia trenta anys que havíem entrat gairebé furtivament a veure’n un de nyigui-nyogui i ara petava el cabal, l’origen del rec elèctric de la casa. Aquest era el moment dels herois, dels Roberto Alcàzar.
Calvo ho explica així: “Veient, però, la pobra resposta de la població argentonina i de l’Ajuntament es va posar sobre la taula que si no hi havia suport institucional i popular, no tenia sentit continuar amb el Centre, amb la clara possibilitat que es dissolgués (…) Pep Alsina va criticar la poca aportació de l’Ajuntament”3, aleshores consistori Casabella. Dit d’una altra manera, el meu cosí els va posar les peres a quarto amb una caixa o faixa i se’n va sortir. Potser semblava que el Centru tenia butlla de les coses mundanes i que la seva presència en la vida pública local havia de ser eterna i mantenir-se econòmicament per l’art de la farigola. Però no. “Davant la situació crítica i la possibilitat que elCentre es dissolgués, tots els grups polítics….” 4I a partir d’aquí van venir les corredisses i un final feliç.
Fins aquí el retrat del meu cosí germà i algunes de les seves aventures.
(Si el lector té curiositat per la seva trajectòria pública a la menuda, pot consultar el llibre, “El centenari del Centre Parroquial. 1914-2014” d’en Bernat Calvo Català o el “Recull enciclopèdic d’Argentona” d’en Josep Lladó i Pasqual).
- Vegeu, per exemple, “Fragments de vida.1”: Xavier Amatller. ↩︎
- Bernat Calvo Català. “Centre Parroquial, una entitat amb cent anys d’història (1914-2014)”. Revista Fonts, núm. 59. Juliol, 2014. ↩︎
- Idem ↩︎
- Idem ↩︎
