per Gonçal Calvo Vergés
*(recomano llegir l’article usant els enllaços dels àlbums i cançons que es citen a través de la plataforma Spotify)
Què tenen a veure Frank Sinatra, Michael Jackson, Louis Armstrong, Ray Charles, Henri Salvador o Aretha Franklin?….us ho poso fàcil amb el nom que encapçala l’article. Tots ells, i moltíssimes més, van passar per les mans de Quincy Jones ja fos com a productor, arranjador o simplement com a músic. Músics diferents, estils diferents, èpoques diferents però un denominador comú: Quincy Jones. Possiblement sigui el personatge més transversal del món de la música que s’ha fet des de mitjans del segle 20 fins al primer quart de segle del 21. Un llegat que travessa gèneres i generacions. Quan en Jaume em va proposar fer un article vaig lligar els fets que Quincy Jones ens deixés la tardor passada, que l’estiu abans hagués llegit les seves memòries i que quan més escolto la seva obra més m’adono de la seva incomparable dimensió universal.
Com se sol dir, sobre gustos no hi ha res escrit, però em considero un privilegiat d’haver viscut, pels meus gustos, els que considero els anys més creatius i productius de la música contemporània, la que es va fer a les dècades dels 60, 70 i 80. Sempre en els àmbits del jazz, rock , blues i pop….això amb tots els respectes per la música feta anteriorment, la que anomenem clàssica, o la que se sent majoritàriament ara….que moltes vegades no entenc com el meu pare no entenia la que jo escolto. Tot canvia, tot evoluciona….
Si hi ha un personatge que relliga tot el meu bagatge musical és Quincy Jones, formalment Quincy Delight Jones JR, que per sort va tenir una llarga vida, 91 anys, en un món on molts dels seus companys el van deixar abans d’hora moltes vegades per problemes amb les drogues.
“Q: the autobiography of Quincy Jones” es va publicar l’any 2001 als Estats Units però la seva versió en castellà, amb traducció de Luís Murillo Fort, no va arribar a casa nostra fins a l’any 2020 de la ma de Libros del Kultrum.
La primera pàgina de l’autobiografia ja dona la dimensió dels seus humils orígens en un entorn marcat per la pobresa i la violència. Transcric el que explica quan vivia amb la seva àvia perquè els seus pares no es podien fer càrrec d’ell i els seus germans…..”La meva àvia no malbaratava res. Cuinava tot el que li queia a les mans. Mostassa, gallines, rates…i en Lloyd i jo ens ho menjàvem tot. Menjàvem rates fregides perquè érem uns vailets amb nou i set anys i fèiem el que ens manaven. Haig de dir en descàrrec de la meva àvia que fruíem amb la carn de rata perquè la meva àvia sabia cuinar-les molt bé. Però sobretot gaudíem d’aquests menjars tan exòtics perquè no hi havia cap altra cosa per dur-se a la boca”.
Fill d’una família afroamericana poc estructurada, Quincy Jones es va sentir atret aviat per la música quan vagava pels carrers d’un gueto de Chicago amb la seva colla de desarrelats. La mare va ingressar en una institució mental i el pare, majoritàriament absent per motius de feina, es va aparellar amb una altra dona i es van traslladar tots plegats a Seattle. Aquí és on, des de ben jovenet, es cola als locals on actuen músics de jazz que fan gires pels Estats Units i té els seus primers contactes amb músics professionals.
Inicis al món del jazz
Tot i no tenir l’edat mínima, amb 15 anys , Jones se les empesca per poder tocar en alguns d’aquests locals. El seu instrument de formació és la trompeta on rep formació a hores intempestives amb el gran Clark Terry , músic que durant molts anys va formar part de la banda de Count Basie., i on es va acabar d’incorporant Quincy. Aviat rep l’encàrrec de fer els arranjaments de les peces d’orquestres com la de Lionel Hampton i això li obre moltes portes, tot i ser una feia molt mal pagada i amb poc reconeixement. En la faceta d’arrangista rep la formació de Ray Charles. Als 18 anys aterra a la ciutat a Nova York , ciutat que aleshores respira jazz pels quatre costats amb els grans intèrprets , orquestres i cantants de l’època….Duke Ellington, Miles Davis, Charlie Parker i on es va guanyant l’amistat i confiança dels més prestigiosos artistes de l’escena musical d’aleshores. Estem parlant dels anys 50 del segle passat. Això el porta a ser un dels primers afroamericans a ocupar un càrrec executiu en una discogràfica important, Mercury Records, i és aleshores quan comença a compondre bandes sonores per a pel·lícules i sèries de televisió.
Bandes sonores
Abans, però, Quincy Jones passa una etapa a Europa que és clau en la seva formació. Busca la llibertat creativa però també fuig de l’opressió i discriminació que en els anys 50 i 60 hi imperava als Estats Units envers les minories. Allà convenç que l’aculli a la seva escola una peça clau de la música europea d’aquells anys : Nadia Boulanger, professora de composició, orquestració o contrapunt de figures com Leonard Bernstein, Michel Legrand, Philip Glass…i gran amiga d’Igor Stravinsky, un dels compositors clau del segle 20. A França, Quincy Jones no només fa grans progressos en coneixements musicals sinó que es forma en la bona vida i gastronomia francesa i s’abraça a tantes dones com té ocasió. El primer encàrrec per una banda sonora li arriba precisament l’any 1961 d’una producció sueca “ The boy in the tree”, dirigida per Arne Sucksdorff. A partir d’aquí, la seva producció per a bandes sonores és extensíssima… Per recomanar-ne alguna….jo posaria “Big Band Bossa Nova”, on es nota la gran influència d’un altra gran compositor de bandes sonores, Henry Mancini. El tema més popular de l’àlbum de Jones, “Soul Bossa Nova”, escrit l’any 1962, a mi em remet molt, per cadència i estil a un dels temes més populars de Mancini, “Baby Elephan Walk”, escrit el 1961 per a la banda sonora de la pel·lícula “Hatari” i amb la qual va guanyar un premi Grammy.
Les grans produccions per als altres
Entre les habilitats i aptituds de Jones, per a mi destaca que és un visionari. Sap veure les tendències del moment i no hi renuncia, les explora , les porta al límit…no es queda ancorat en un estil. I en sap treure profit, convenç grans artistes perquè treballen amb ell i els hi produeixi els seus àlbums. I els artistes també veuen en ell el professional que els traurà el millor d’ells. Un d’aquests és Frank Sinatra, exigent com era com pocs. Escolteu-vos si no el disc en directe “ Sinatra at The Sands” enregistrat a Las Vegas l’any 1966 amb arranjaments de Jones i el swing imponent de l’orquestra de Count Basie
En aquesta línia, el seu punt àlgid són els treballs amb el rei del pop: Michael Jackson. Es coneixen en la producció del musical “ The Wizz”. Jackson, amb la seva família , ja fa anys que està en la primera fila de la música als Estats Units, però Jones veu en el més jove de la nissaga tot el seu potencial i Jackson veu l’oportunitat de llençar definitivament la seva carrera en solitari. Després de produir el primer àlbum individual de Jackson “Off the wall” Jones i Jackson, amb l’ajuda del gran compositor Rod Temperton, creen una de les grans obres de la música del segle 20 “Thriller”, que assoleix uns èxits mai vistos fins aleshores. Del principi al final, aquest disc és una obra mestra i per aconseguir-ho no dubten de demanar les col·laboracions que creu necessàries com la del beatle Paul Mc Cartney a “ This girl is mine”. Jackson i Jones van aconseguir l’objectiu que s’havien proposat: que cada cançó fos un èxit per si mateixa. Més de 109 milions de còpies venudes. No voldria que aquesta producció tan emblemàtica tapés el treball que Quincy Jones va fer amb altres figures destacades de la música…Ray Charles, Ella Fitzgerald, Aretha Franklin, Paul Simon…..
Obra pròpia
Jones va treballar molt per als altres però també va saber quan havia de desenvolupar la seva pròpia música i crec que és una feina que s’ha de reivindicar. Aquí hi inclouria grans àlbums com “ The Dude”, del 1981, ”Back on the Block”, del 1989, o “Q’s Jook Joint”, del 1995. D’acord, potser aquests àlbums no tenen la seva millor música, inclouen peces com “Ai no corrida” que fan arrufar el nas, però són àlbums que recullen totes les tendències del moment i relliguen amb el passat. Hi trobem una barreja d’estils ..jazz, rock, funk, hip hop , reversiona clàssics…això que dèiem…. obert a totes les tendències capdavanteres arrossegant la saviesa del passat. Fixeu-vos la varietat de personatges que col.laboren en la introducció Q’s Joot Joint ….Stevie Wonder, Ray Charles, Shaquille O’Neal, Barry White, Marlon Brando, Gloria Estefan….Jones els demanava participar-hi i tothom hi corria. Crec que el temps els està posant al seu lloc. I ara em permetreu una nota personal: amb “Back on the Block” hem ballat com a possessos a les festes amb els meus amics.
Orgull racial i tasques benèfiques
“El jazz no és només música; és una manera de viure, una manera de ser, una manera de pensar”. Aquesta és la filosofia de vida que va aplicar Quincy Jones des de la seva consciència de formar part d’una minoria i amb el seu treball i capacitats va poder progressar des de la misèria fins a ser un dels homes més influents (també ric) de la cultura nortamericana dels últims 70 anys. Aquesta consciència el va portar a projectes com la producció de pel·lícules compromeses amb les seves arrels “El Color Porpra” , on es mostra el recorregut i patiment dels afroamericans des que els van portar com a esclaus a la nova terra, o en sèries per TV el “Príncep de Bel Air”, on els protagonistes -Will Smith- són negres. Un altre dels moments àlgids en aquest àmbit filantròpic és quan Quincy Jones s’encarrega de la producció del projecte “Usa for Africa”, on 45 artistes es van ajuntar per recaptar fons per lluitar contra les malalties i la fam al continent africà.
La cançó “We are the World” va ser un èxit immediat que va vendre més de 20 milions de còpies permetent recaptar fons per la lluita que s’havien proposat.
Una de les frases atribuïdes a Quincy Jones és : No es tracta d’on comences, sinó d’on acabes. La vida de Jones s’ha acabat però la seva música la gaudirem per sempre. Gràcies Quincy, allà on siguis.
Per poder complementar millor aquest article, dues recomanacions audiovisuals:
A la plataforma Netflix: “ Quincy”, un documental que recull la vida del músic a través de les seves pròpies paraules.
A la plataforma Youtube: Quincy Jones Presents – Full Concert [HD] | Live at North Sea Jazz Festival 2014
