per Josep Arenas Ponsa
Per salvar de la desaparició els testimonis d’un temps i d’una societat argentonina
Annie Ernaux, guardonada amb Premi Nobel de Literatura el 2022, distingeix entre les seves obres de ficció i les d’allò “que podria qualificar-se com ˝relat autobiogràfic˝”. Els ˝relats autobiogràfics˝, diu, són els que “refusen ficcionar els esdeveniments i, llevat d’errada de memòria, aquests són verídics en tots els seus detalls”. L’autora d’Els anys manifesta que bona part dels seus llibres són “menys autobiogràfics que autosociobiogràfics”. Narra uns fets que caracteritzen la societat en la qual viu i dels quals se n’acostuma a desprendre una necessitat de transformació social.
En la nostra història recent com a poble, Argentona ha tingut autors extraordinàriament interessants des del punt de vista de conèixer les persones i els fets de la vida del poble. De deixar-ne testimoni. Josep Lladó Pascual, amb el seu monumental Recull Enciclopèdic d’Argentona (2011) n’és un dels exemples més encomiables, al qual sempre hi hem de tornar per beure de fonts originals.
Recentment, he tingut ocasió de llegir, amb gran interès, les Memòries d’Antoni de Moragas, Un intrús benvingut (2021), que mereixeria una ressenya expressa a En-llaç per la seva trajectòria i aportació al món de l’arquitectura. Si bé ens dona també un seguit de flaixos del “món rònec” de l’Argentona que l’autor va viure: “En aquells anys de la meva infància, Argentona estava del tot dividida entre la gent del poble i els ˝senyors˝, el centre i la colònia d’estiueig. La casa estava situada a la zona del poble, al costat del mercat i del campanar. Per tant, els meus primers amics van ser nens del poble, fins al punt de fer-me escolà de la parròquia… El meu casino era el Centre Parroquial”. En la seva narració Antoni de Moragas retorna reiteradament a aquella Argentona “obscura” que ell va canviar pel Paral·lel, en un relat que també és més autosociobiogràfic que solament autobiogràfic, perquè reflecteix com era la nostra societat de la segona meitat del segle passat.
Escric aquestes ratlles el dia 20 de gener i tinc al davant el primer paràgraf d’un llibre autobiogràfic que va voler escriure el meu pare. Diu: “Vaig néixer el dia de Sant Sebastià, el 20 de gener de 1925”. Avui faria cent anys. Un segle de la vida del poble, penso. En ell s’hi recullen els seus records documentats: el mestre senyor Francesc Burniol; la impremta Riverma, la primera d’Argentona; les festes de la vellesa; la revista Ecos; el Barça de les Cinc copes; els Amics d’Argentona; la Papuàsia del pare Xavier; el ritual desaparegut del salpàs; quan van cremar l’Església; l’entrada dels ˝nacionals˝; quan el teatre català reviu al Centre després de la guerra… Són alguns dels apartats que el configuren. Més que una autobiografia, penso que és una visió autosociobiogràfica d’una Argentona que ara ja molts desconeixen. D’aquí, el títol, “Argentona, records d’un home del poble” (2002).
Són testimonis de la vida social del nostre poble i de la seva transformació. Val la pena conèixer-los. Si més no, com diu Ernaux, a La escritura como un cuchillo (2023), per “salvar de la desaparició a éssers i coses dels quals he estat l’actriu [o l’actor], el centre o el testimoni, en una societat i un temps determinat”. En el cas que ens ocupa, l’Argentona del segle XX.
