per Marta Subirana
Avui vaig al teatre: Memorias de Adriano i Lluís Homar. Un llibre i un actor que, irremissiblement, em retornen a la meva joventut primera:
Nois de barba i ulleres rodones i jovenetes primes amb pantalons de pana passejant pel pati de la facultat de lletres amb un llibre gros, beix, de tapa dura, sota el braç. Converses filosòfiques al bar del soterrani: el poder, l’amor, la saviesa, la vida, vistes des de la vellesa, amb la mort ja esperant a la porta. I ens pensàvem que ho enteníem. Per cert, també era de pana la jaqueta de Felipe González, llavors encara aspirant a emperador -perdó, a president- quan, a la pregunta de quin llibre llegia, va respondre que el de la Yourcenar. Ara potser deu estar ell escrivint-ne les seves, de memòries.
I l’Homar. Un actor jove, alt, de forta presència, disfressat del pallasso blanc i seriós de la parella a la versió musical de Fulgor i Mort de Joaquín Murieta, de Neruda, al teatre Lliure de Gràcia, a principis dels vuitanta. I molt poc temps després, convertit eternament en el rostre guapot i murri d’en Quimet, el de la Colometa. No fa gaire vaig tornar a veure’l aquí, a La Sala d’Argentona, fent Terra Baixa. El temps no perdona.
Avui sé que corro el risc de sortir decebuda. Fa més de quaranta anys de tot això i no és fàcil mirar enrere sense endolcir la mirada. Alguns dubtes: He de llegir les crítiques de l’obra que vaig a veure o em condicionaran massa? Se’n sortiran, la directora i la dramaturga (ei!, dues dones), en el procés de reduir el text de la novel·la als paràmetres d’una obra de teatre, sense perdre’n l’essència? No ha de ser fàcil… Això sí: d’entrada, a l’Homar, sí que el veig en el paper: cabells blancs i potser barba, amb certa dificultat en caminar, ulls empetitits pels anys però carregats d’experiència viscuda.
En fi. D’aquí a unes horetes, quan surti del Romea, ens tornem a trobar.
…
Un cop a casa, i després d’un mojito compartit, penso que, en bona part, l’he encertada: En un exercici magistral de treball d’actor, acompanyat només d’un muntatge modern, al meu gust, millorable, en Lluís Homar ens ofereix el seu Adrià que, ja cansat i malalt, desgrana en un llarguíssim monòleg de noranta minuts les reflexions sobre la seva experiència vital. Un aplaudiment també pel jove ballarí Àlvar Nahuel, que encarna Antínous, l’amant.
Podeu veure l’obra fins al 10 de maig de 2026 al Teatre Romea
