Per Montse Rodó
—Ufff!! Quines ganes…
—Qui hi ha?
—Ara t’ho explico, però abans deixa’m desencongir a veure si m’airejo i em trec l’olor de tomàquet de sobre.
—D’on has sortit?
—Del pot que acabes d’obrir, ves. Sóc com el geni del pot de tomàquet meravellós.
–Què hi feies a dins?
–Tu m’hi vas ficar, no te’n recordes?
—Jo? Als pots només hi poso tomàquet, un raig d’oli i una culleradeta de sal.
—I una bona cullerada de temps, vet ho aquí! Però és clar, com que sóc invisible i no em queixo, ningú es fixe en mi!
—Vist així, tens raó… Perdona’m, no me’n vaig adonar.
—Mira’t la cuina! No les veus? Arreu hi ha cullerades de temps, com jo, antigues i gastades. Un engrut fet de capes i més capes de cullerades entatxonades als calaixos, al cul de les cassoles, als mànecs dels ganivets… son pertot. I si creus que se’n van quan neteges, és tot el contrari, és fan més gruixudes i resistents, tapades per més cullerades. Pots estar segura que, dins dels pots de conserva hi ha una munió de cullerades que frisen per sortir!
—No hi havia pensat, ves. I que has fet dins el pot tot aquests mesos?
—Reflexionar.
—Em costa visualitzar aquesta idea. El temps reflexiona?
—Es que sóc el teu temps, dona! He reflexionat molt sobre com m’has gastat.
—A vegades jo també m’ho pregunto…
—I què? N’has tret l’aigua clara?
—Encara no.
—Si vols et puc ajudar!
—És que no sé si ho vull saber
—Va, dona! Has d’aprofitar-me millor el que et queda de vida!
—Què vols dir?
—Aprofitar-me per fer coses més ambicioses, més intel·lectuals, més mundanes. Fins i tot més…lúdiques.
—Què vols dir? Que deixi de cuinar?! Què et sembla si també deixo de menjar? Tindré tot el temps del món per perdre’t! De pas recuperaré la cintura…
—No et posis xula, que estic de part teva. Es tracta de que cuinis només l’ imprescindible. Res de fricandós ni pastissos. I sobretot, res de conserves.
—I què en faig de la meva saviesa culinària? I de l’experiència acumulada de tants anys? A mi m’agrada cuinar, carai!
—Doncs cuina només per les Festes. O els caps de setmana. O quan et vingui molt de gust.
—Però, què en faré del meu temps? Vull dir, què en faré de tu?
—Sempre et queixes de les moltes coses que t’hagués agradat fer i no has fet per falta de temps! M’has malgastat, no tens excusa!
—Una mica potser sí. Però em sento molt orgullosa de ser bona cuinera!
—I què te’n queda? Un rebost ple de pots de conserva? O et penses que les alabances d’aquells a qui has alimentat no són interessades?
—Sí, potser tens raó. Escolta una cosa… tu penses en femení o en masculí?
—Jo…flueixo. Quina importància té això?
—Més de la que et penses.
—Millor que deixem aquest tema per un altre dia.
—Saps? M’ha agradat aquesta xerradeta; ets tan imperceptible i autèntica que sembla que parli amb mi mateixa.
—Sí que ho sembla, sí…
Salsa de tomàquet per tot l’any
recomano fer-la només si ve de gust i tens temps de sobra
Comprar una caixa de tomàquets a finals d’estiu, quan son ben madurs i els pagesos tenen excedents de les varietats més dolces.
Es fan uns talls a la pell en forma de creu al cul del tomàquet i s’escalden en aigua bullent entre 5 i 10 segons; un cop escaldats es pelen fàcilment.
S’agafa el tomàquet pelat amb la mà i s’exprimeix amb cura perquè deixi anar les llavors i l’excés d’aigua.
Es tallen en trossos regulars i es posen a l’olla, amb una base d’oli generosa, tres alls esclafats sense pelar, un bon grapat de fulles d’alfàbrega, tres cullerades de sal i una de sucre.
Es deixa coure a foc baix fins que redueixi gairebé a la meitat; com més concentrada estigui, menys temps de cocció necessitarà per fer sofregit o salses. Poden caldre unes hores.
Tenir a punt els pots de vidre amb tapa hermètica, tipus melmelada, ben nets si convé al rentavaixelles.
Quan està a punt la salsa, posar-la immediatament dins els pots amb un rajolí d’oli i una mica de sal i tapar-lo tot seguit. Tombar-lo cap per avall; l’escalfor de la salsa provocarà el buit dins el pot, i es conservarà el contingut.
Si no ho trobeu suficient, podeu posar els pots en una olla plena d’aigua fins que els cobreixi, engegar el foc i quan arribi a l’ebullició, deixar-los refredar sense treure’ls de l’olla.
