per Montse Rodó
—Vol el cap?
La Mercè fa que no, esgarrifada del blanc sobre blanc de l’ull de la bèstia que, espellada i oberta en canal, se la mira des del taulell. El so contundent de la destral picant contra la fusta de tallar li provoca una ganyota de disgust. La mateixa ganyota que fa l’Olivia de Havilland en una escena de La Heredera, quan va al mercat a comprar i el peixater talla el cap del peix d’un cop sec. La va impactar molt aquella pel·lícula antiga, que explica la història d’una noia tímida i poca cosa, filla d’un home autoritari i cruel que la menysté, i a la que festeja un pretendent molt guapo que li diu que l’estima, però que en realitat només la vol per la seva fortuna. L’havia vista de molt joveneta per televisió, però la seva mare ja li repetia: els homes són així de falsos!. ( La heredera, 1959, dir. William Wyler, amb Olivia de Havilland i Montgomery Cliff).
La dependenta va per feina; etziba un cop que envia el cap del conill al cubell i prepara el cos espatarrat per començar-lo a trossejar amb la destral de tallar carn. En poca estona té l’animal a bocins i embolicat. La Mercè paga i fica el paquet en una bossa de tela plastificada que li havien regalat el primer dia que havia anat a comprar a aquella botiga de queviures del poble.
Sense entretenir-se a parlar amb els coneguts que es troba pel carrer Gran, va cap a casa amb pas lleuger; s’acosta l’hora de dinar i al conill li cal una bona estona de xup-xup. En posar la clau al pany nota amb esglai la fredor d’un musell a la cama. El coi de gat del carrer!, exclama. No li agrada gens aquell animalot gros i llustrós, ni l’arrogància amb què sempre se la mira quan se’l troba, ja sigui enfilat en una paret prenent el sol o amagat sota un cotxe aparcat per vigilar.
— Fuig! Fuig mala bèstia!!
Intenta fer-lo fora amb una cossa abans d’obrir la porta del carrer, però el gat no para de llepar-li el turmell amb delit. La llengua rasposa li fa pessigolles i li posa la pell de gallina. Es mira la cama, buscant alguna cosa que atragui la bèstia i descobreix un regalim vermellós que li baixa pel tou de la cama dreta. Per uns moments li passa pel cap que potser li ha vingut la regla i que el gat l’hi ensuma la sang; però fa anys que té la menopausa i no es vol ni imaginar un sotrac com aquell. Amb la porta oberta deixa la bossa a l’entrada per barrar el pas al gat; aleshores s’adona que és el paquet el que bessa i està tacant el mosaic de sang. Des que no fan servir bosses de plàstic això és una porqueria!, rondina empipada. El gat olora la carn fresca i es llença a furgar el paquet de terra, quan un corrent d’aire sobtat tanca de la porta al seu darrere.
L’exquisida olor de carn a la cassola s’escampa per la cuina. És l’hora que els homes de casa tornen afamats i ella els ha malacostumat a tenir el dinar a taula. La Mercè té un posat estufat quan els serveix el tall i una bona cullerada de patates per acompanyar, satisfeta del resultat de la recepta,
— Està bonissim ! — diuen tots, llepant-se els dits
— Sort que avui has cuinat dos conills, així tenim espatlletes per a tothom!
Ben dinat, llença els ossos escurats a les escombraries de l’orgànic i tanca la bossa amb un nus estret. No fos cas que algú de casa se li acudís remenar la brossa i descobrís les restes del sacrifici.
Conill a la rabiosa amb avellanes picades
INGREDIENTS (per a 4 persones)
- 1 conill d’un 1 kg i 200 g
- Sal
- Pebre
- Oli d’oliva
- 1 cabeça d’alls
- 1 ceba mitjana
- 100 g d’avellanes torrades
- Allioli negat
- Un raig de conyac
PREPARACIÓ
- Talleu el conill a quarters, salpebreu-los i enrossiu-los en una paella amb els alls i la ceba picada.
- Afegiu-hi el conyac i deixeu-ne evaporar l’alcohol. Tot seguit, afegiu-hi un raig d’aigua i deixeu-ho coure fins que el conill s’entendreixi.
- Poseu-hi un xic d’allioli negat, les avellanes picades pel damunt i serviu el plat
Això te molt bona pinta! Ho provaré de fer.