per Mite Ferrer Fàbregas
Encarar dues obres tan cabdals de la literatura europea distanciades cent quinze anys -la primera edició del Tirant és del 1490 i la del Quijote és del 1605- pot semblar presumptuós, però m’acullo a la generositat dels editors d’Enllaç i m’hi llenço.
Què tenen en comú tots dos protagonistes? Doncs que són personatges de carn i ossos que trenquen amb el motlle dels textos novel·lístics de l’època on tot era sobrenatural, màgic amb uns cavallers amb força i destresa sobrehumanes capaços d’enfrontar-se a tot i a tothom. Recordem Sant Jordi guanyant el drac? Doncs això.
Tirant és un jove bretó que va a lluitar contra els sarraïns sota l’ideari del Llibre de l’ordre de cavalleria de Ramon Llull. És jove, inexpert, enamoradís… vaja, un noi força corrent. En canvi, el Quijote és un home ja madur, emboirat pel món cavalleresc fantàstic tan de moda a l’època passada. Un vell que viu d’il·lusions, de màgia, monstres i princeses encantades. Podria ser un beneit i de vegades ho és de totes totes, però d’altres mostra una gran clarividència, ètica i sentit comú i, fins i tot, es mostra defensor de la llibertat d’escollir si casar-se o no de la dona. I aquest aspecte em sorprèn que no plani damunt dels seus moments de deliri com el d’enfrontar-se a uns molins dient que són gegants o anar contra uns frares acusant-los de mals esperits, ja que tot plegat és pura anècdota.
De fet, sembla que la intenció de Cervantes era de fer una obra d’entreteniment, còmica, de patacada, com aquells esquetxos en els quals tothom ha de riure quan algú cau. Però el que trobo més interessant és aquesta complexitat de l’individu contradictori de clars i obscurs. Llençar-se a crear tanta plasticitat és un gran mèrit de Cervantes, el seu protagonista podria ser un precursor estrafolari de la novel·la psicològica.
Totes dues obres van ser grans èxits a la seva època i això fa que a la seva biblioteca ja hi sigui un exemplar del Tirant i que el defensi, o sigui, paradoxalment el noi Tirant vindria a ser un pare del senyor Quijote. Un jove que va aprenent de la vida versus un altre que s’hi enfronta perquè no vol acceptar un canvi d’època. Són dos personatges que es fan estimar, un per càndid i l’altre per extravagant. Són dos pilars de la novel·lística escrits per mags, ara sí, de la literatura.
