per Jordi Corbera i Marcos Fernández Martínez
Les fonts, espais d’una biodiversitat gairebé desconeguda
Les fonts al terme d’Argentona han estat històricament espais socioculturals de primer ordre. Ja a la segona meitat del s. xix eren ben coneguts dues d’aquestes fonts dels que suposadament brollaven aigües mineromedicinals. Tal era el seu renom que la població s’arribava a incrementar en més de 3.000 persones a causa dels seus visitants. A més, el cabal era tan abundós que les seves aigües es van comercialitzar durant un llarg període de temps. De llavors ençà les fonts han continuat sent i encara són, avui dia, llocs de trobada i celebracions.
Però, a més d’aquesta funció sociocultural, les fonts, en l’àmbit climàtic mediterrani, esdevenen hàbitats on troben refugi i proliferen un gran nombre d’organismes, gràcies a la presència més o menys constant d’aigua. Aquests organismes, a causa de la seva dependència d’aquest element, estan absents als hàbitats que les envolten, ja siguin boscos, brolles, matollars, prats o rieres sorrenques com les del Maresme. És per això que les fonts han estat considerades punts calents de biodiversitat (Fernández-Martínez i col., 2024; https://doi.org/10.1111/gcb.16997).
Sense cap mena de dubte els organismes que destaquen a les comunitats fontinals són les molses i les hepàtiques, que veurem formant catifes o petites gespes a les parets per on regalima l’aigua i a la zona on arriben els esquitxos. Molses i hepàtiques van ser les primeres plantes a colonitzar els ambients terrestres i estan incloses en el grup anomenat briòfits. Tot i que moltes espècies necessiten una humitat ambiental alta (com les que trobarem a les fonts), altres han aconseguit ser molt resistents a períodes de dessecació llargs i fins i tot poden viure sobre les roques o troncs d’arbres en ambients força secs.
Aquests recobriments de briòfits estan, generalment, compostos per vàries espècies, les quals es distribueixen segons els seus requisits pel que fa a la humitat i a la turbulència de l’aigua, així com a la composició química de la mateixa i a la del substrat on s’instal·len. En alguns casos, diferents espècies poden acabar cohabitant i formar gespes pluriespecífiques.
Tot i que hi ha algunes espècies de briòfits que són força freqüents i tenen una especial preferència per l’hàbitat de les fonts, no a totes les fonts hi trobarem les mateixes espècies, i la composició de les comunitats de molses i hepàtiques pot variar bastant d’una font a una altra. Així en un estudi dut a terme durant l’any 2013 en l’àmbit de la Serralada Litoral, es va poder constatar la presència de 21 molses i 5 hepàtiques en 56 fonts d’aquesta serralada (Corbera i col., 2015; https://raco.cat/index.php/Atzavara/article/view/302778). El nombre d’espècies per font variava entre 1 i 4 espècies amb una mitjana de 2 briòfits per font. Les espècies més freqüents eren Oxyrrhyncium speciosum (present a 23 fonts), Eucladium verticillatum (17 fonts), Apopellia endiviifolia (14 fonts) i Didymodon tophaceus (7 fonts) (fig. 1).
Com hem comentat anteriorment, aquestes comunitats depenen molt de la presència d’aigua i, malauradament, la greu sequera que ens ha afectat durant els darrers anys ha portat una disminució dels cabals molt alta i fins i tot a la pèrdua total de l’aigua en un gran nombre de fonts. L’any 2023 a 31 de les fonts estudiades el 2013, el cabal s’havia reduït en un 91,9%, i 13 d’aquestes fonts estaven totalment seques (Corbera i col., 2013; https://doi.org/10.2436/20.1502.atz33.109). Era el cas, per exemple, de la font dels Àlbers d’en Javà, que a l’assecar-se havia perdut les comunitats fontinals. Les pluges recents, però, han fet que la font tornés a brollar, un fet que ha permès la recuperació, tot i que parcial, de la flora i fauna associada (fig. 2). En canvi, la font del Llorer, molt propera a l’anterior, avui dia encara és seca. La raó és que moltes fonts es nodreixen d’aigua freàtica (subterrània), i a causa de la persistent sequera que hem patit, els nivells d’aquesta aigua freàtica han baixat de forma considerable. La recuperació d’aquests nivells és un procés molt lent, les fonts en són testimoni. La pèrdua de l’aigua d’una font, si el període sense brollar és molt llarg, comporta irremeiablement la pèrdua de les comunitats de molses i hepàtiques o, en el millor dels casos, la substitució de les espècies fontinals per altres espècies banals sense els requisits d’aquelles.
Però alerta! Quan una font perd l’aigua no només es perd la comunitat de briòfits, sinó que també perdem tota una flora i fauna associada a les molses i a les hepàtiques i que utilitza aquestes comunitats vegetals com a hàbitat. Aquests organismes, on podem trobar cianobacteris, diatomees, algues, fongs, nematodes, rotífers, tardígrads, mol·luscs, larves d’insectes (tricòpters, dípters, coleòpters…), crustacis…, ens són gairebé desconeguts.
En alguns casos, tot i que no és gaire freqüent al Maresme a causa de la naturalesa silícica del sòl, podem observar a la paret de la font la formació de pedra tosca o travertí (per exemple a la font del Camí; fig. 3). Aquestes formacions es deuen a la precipitació del carbonat càlcic dissolt a l’aigua que sovint es veu afavorida per les molses i hepàtiques que creixen a les parets, aquestes alenteixen la circulació de l’aigua i faciliten la cristal·lització del carbonat. Al mateix temps absorbeixen CO₂ dissolt a l’aigua que utilitzen per a la fotosíntesi, d’aquesta manera redueixen l’acidesa de l’aigua, un fet que també afavoreix la precipitació de les sals dissoltes. Algunes d’aquestes fonts petrificants tenen unes comunitats vegetals particulars i han estat considerades com Hàbitat d’Interès Comunitari per la Comissió Europea.
Perquè les fonts mantinguin la seva funcionalitat la majoria d’elles necessiten un manteniment. Afortunadament, al nostre municipi, el Grup de Fonts d’Argentona dedica, de forma altruista, moltes hores a aquesta tasca. Cuiden les mines, netegen els conductes i arrangen el seu entorn perquè la societat pugui gaudir d’aquests espais emblemàtics. Aprofitem per suggerir que el manteniment i neteja de les fonts es faci amb cura per tal de no malmetre totes aquestes comunitats que hem descrit. A tots ens cal comprendre que una font amb molses no és una font bruta i descuidada, sinó una font plena de vida.
Jordi Corbera
Delegació de la Serralada Litoral Central, ICHN
Marcos Fernández-Martínez
Delegació de la Serralada Litoral Central, ICHN i Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF)
Foto de la portada: Font del Grup. A la paret hi creixen les molses Oxyrrhynchium speciosum, Eucladium verticillatum, Pohlia melanodon i Fissidens taxifolius i l’hepàtica Lophozia turbinata.
