per Agnès Cabot Navarro
A propòsit de la sèrie “Adolescència” la recepta és: CALMA
Fa unes setmanes ha sortit a Netflix la sèrie “Adolescència” inundant les xarxes de comentaris i articles i convertint-se en un dels temes estrella de conversa en grups de pares, mares, famílies i de persones que es dediquen o que els preocupa el món de l’educació.
Tothom en parla, i això és positiu, perquè és un clar senyal que un dels objectius s’ha complert. S’ha aconseguit col·locar de manera mainstream el tema de com Internet i les xarxes socials tenen un impacte fort en la configuració de la identitat de les nostres criatures. Check!
I també de com es pot fer un mal ús d’ aquestes plataformes per donar altaveu i universalitzar certs discursos d’odi (en aquest cas cap a les dones, però en altres casos cap a altres col·lectius).
Check també!
Ara bé, estem tenint en compte com això està impactant en els missatges, discursos i relats que s’estan generant entre les famílies o entre les persones que s’ocupen o els interessa el món educatiu?
Des del meu punt de vista, l’alarma social està servida de nou: Ull quan les criatures son al carrer perquè els pobles i les ciutats són cada vegada més insegures! Ull quan són a casa perquè el nombre més gran d’agressions sexuals es donen en l’entorn familiar! Però ull també quan estan tancades a la seva habitació perquè estan en risc pel fet que poden estar accedint a continguts que els poden transformar en persones masclistes, racistes i en totes les coses dolentes que existeixen al món!
La sensació és, una vegada més, que entre totes estem contribuint a generar discursos que ens porten a estar en estat d’alarma permanent i per tot. És com retornar a allò de “que viene el coco…” propiciant que socialment cada vegada ens costi més distingir entre què són alertes i què riscos, què és quelcom a considerar i què quelcom greu, què és urgent i què important, etc., etc., etc.
Manca de criteri a l’hora de discriminar què es replica en molts espais de la nostra societat i què fa que els nostres adolescents i nosaltres mateixos ens tanquem cada vegada més i repliquem lògiques més individualistes i menys col·laboratives.
Sense ànim de banalitzar la importància del tema que es planteja, que la té, penso que ens calen més espais per poder aprofundir i analitzar tot el què se’ns presenta de manera reposada i complexa. Espais que ens permetin analitzar i construir plegades idees que ens serveixin per tenir una base més sòlida que ens ajudi després a entendre i relacionar-nos amb els nostres adolescents també des del respecte, la calma i de manera constructiva, podent-los oferir una perspectiva crítica per afrontar aquesta i totes les qüestions que aniran transitant al llarg de la vida.
Per acabar, algunes reflexions a propòsit de la sèrie:
- La manera com ens construïm com a dones i com a homes es deu a la interacció entre molts agents i factors i té a veure amb la societat i la cultura en la qual vivim.
- Les famílies no són les úniques responsables de l’educació de les criatures. Ni tampoc les escoles.
- Les xarxes socials i Internet tenen actualment un impacte molt potent en la construcció de la identitat i de la manera de relacionar-se.
- Les xarxes socials i Internet són espais que no permeten els matisos ni l’aprofundiment en els temes de manera complexa i pausada i s’utilitzen per propagar discursos d’odi.
- Les malalties mentals tenen un fort impacte en el desenvolupament personal i en els entorns socials de les persones que les pateixen.
Per aquests motius, i per molts altres que segur que ens sorgeixen arran de la sèrie “Adolescència”, recordar que la millor recepta per als temes complexos és sempre la CALMA.
