per Pau Orteu Julià
La targeta fa emetre un so al lector quan l’acosto al sensor, saludo el conductor i busco un lloc per seure. He tingut sort, avui puc seure al costat de la finestra. L’autocar arrenca i surt d’Argentona, tots anem al mateix lloc. El vidre vibra amb les marxes baixes del bus i fa que el cap em tremoli a l’arrepenjar-m’hi, m’agrada. Entrem a l’autopista, el túnel de la Roca del Vallès no es fa llarg quan no notes que no hi ha cobertura. Avui no miro el mòbil. Puc veure el noi que seu al seient de davant, estudia, però no aconsegueixo entendre el què. A la pantalla del seu portàtil, un professor va dictant combinacions de números i lletres mentre ell subratlla amb boli verd altres xifres que té impreses en un paper. Està preocupat. Ja hem sortit del túnel, hem canviat de comarca. Passem per una esplanada d’asfalt més ampla que la resta de la carretera, aquí abans hi havia un peatge. Ara només en queda l’espai que ocupava. No porto auriculars, mai ho faig. Sento algú desembolicant el paper d’alumini del seu entrepà. Al fons del bus dues noies riuen en veu alta mentre s’expliquen anècdotes del cap de setmana. A poc a poc el Vallès es va fent més evident a banda i banda de la carretera. Els camps acaben on comencen els polígons, que tot i ser aviat, ja fa hores que s’han posat en marxa. Aconsegueixo veure durant mig segon l’interior d’una petroquímica, tenen la finestra oberta i es veuen els tubs i els tancs d’acer brillant. A fora s’hi apilonen barrils buits de plàstic blau que un operari examina amb poca rigorositat, és massa aviat. Sento que algú respira fort pel nas, veig que una noia plora a l’altra banda del passadís. Intenta no fer soroll, però li resulta difícil. No la conec. Estem d’exàmens i deu estar estressada pels estudis, espero que sigui això. Em trec el jersei, ja me’l tornaré a posar quan baixi. Passem per un pas elevat, a la carretera de sota s’hi pot veure una discoteca. L’edifici és punxegut i té diversos pisos, és alt i estret. Un cartell lluminós apagat la identifica com a “Blue Moon Discotheque”. Em resulta difícil saber si està abandonada o només descuidada. A l’altra banda de la carretera, un gran bloc de pisos empetiteix la discoteca i tot allò al seu voltant. És una combinació d’apartaments i d’espais d’oficines, que deuen estar buits, ja que hi ha un cartell visible des de l’autopista on hi ha escrit “ESPAI D’OFICINES DE LLOGUER” seguit d’un número de telèfon. Em costaria molt viure en un lloc des d’on es veu l’autopista de tan a prop. Passen uns minuts, per la finestra veig el laboratori d’una empresa farmacèutica. Un grup de persones amb bata blanca fumen al costat de la porta. Agafem la mateixa sortida de sempre, el bus articulat es doblega i grinyola en fer la rotonda, ja hem arribat a l’Autònoma. Amb un soroll d’aire comprimit que s’escapa el bus obre les portes. Baixo mentre intento posar-me el jersei, fa fred i humitat. Sense pressa començo a caminar cap a la meva facultat, oblidant a poc a poc totes les coses que he vist a l’autopista.
