per Clàudia Floro Reina
El Centre Obert: us espai de joc, aprenentatge i comunitat
A molts barris, especialment aquells en situació de risc d’exclusió social, els espais de convivència i suport per a la infància no només són necessaris, sinó imprescindibles. El Centre Obert n’és un exemple clar. Aquests espais proporcionen molt més que un lloc on els infants poden passar les tardes; esdevenen veritables punts de trobada on es construeixen llaços, es transmeten valors i es fomenta un sentit de comunitat que, en molts casos, perdurarà al llarg de les vides dels infants.
Entre els 3 i els 12 anys, vaig tenir la sort de formar part d’un Centre Obert situat a les Antigues Escoles del Cros. Aquest centre era un gran espai lúdic: gairebé com un microcosmos on els infants, independentment de la seva situació, trobaven un lloc segur i molt inclusiu per créixer, explorar i socialitzar.
Un espai segur i inclusiu
Hi convivien nens i nenes de diverses escoles i contextos familiars, inclosos infants neurodivergents que sovint no trobaven la mateixa acollida en altres espais, com l’escola o les acadèmies de suport extraescolar.
Les activitats fomentaven el respecte pel medi ambient, la cultura i els companys. Vam tenir la sort de comptar amb monitores com la Cristina i la Miriam, que jugaven un paper essencial en la creació d’un entorn càlid i segur. La Cristina, per exemple, era una persona amb una profunda vocació social que havia treballat en esplais com el Xip Xap. A més, es potenciava la llengua i la cultura catalana en un barri amb una gran diversitat cultural, on molts residents provenen d’Andalusia, Extremadura, el Marroc, Ghana o de la comunitat gitana. En aquest entorn, literalment en un parell d’edificis separats per només tres metres, convivien espais culturals dedicats a classes de flamenc i sevillanes amb celebracions tradicionals com la Castanyada i el Carnestoltes.
Joc, aprenentatge i comunitat
S’hi anava a les tardes, a partir de les 17:00, després de dinar, i es combinaven el joc i l’aprenentatge. Teníem diferents espais i sales: una dedicada a l’estudi, amb taules, ordinadors i jocs de taula per als més grans, i una ludoteca plena de joguines, moltes de les quals eren donacions de les mateixes famílies. Més d’un dels meus ninots va acabar allà.
Tot i que els infants poden ser molt entusiastes – i destructius- amb les joguines, ens ensenyaven que, si una que estimàvem es trencava, l’havíem d’arreglar. Recordo un company que va haver de cosir el seu gos de peluix fins a quatre vegades perquè l’ull sempre se li desenganxava.
També fèiem ceràmica, treballs amb fang i sessions de cinema, però el cor del Centre era el pati: un espai immens on ens sentíem lliures. Jugàvem de manera diferent que a l’escola: l’edat no era tan important, no se’ns dividia per cursos i podíem interactuar amb companys tres anys més grans alhora que amb altres més petits. Jugàvem a futbol, a tenis, a matar bolets, a fet i amagar, al pilla-pilla, a córrer, a fer parkour, al pica-paret, i molts altres.
I després hi havia la muntanya. Just al darrere del centre. Sovint, fèiem excursions des del Cros fins a la falda del Castell de Burriac, batejant racons i donant vida a espais imaginaris. Un dels nostres preferits era un arbre de branques baixes, perfecte per enfilar-s’hi, que vam anomenar Gran Manitú. Per a nosaltres, no era només un arbre: era un símbol d’aventura. Fins i tot, un dia ens van avisar que volien talar aquells pins i nosaltres vam organitzar tot un taller per pintar els troncs i evitar que se’ls emportessin.
Un impacte que perdura
Aquests centres són molt més que espais de lleure: ofereixen un entorn segur quan les famílies no hi són, promouen vincles comunitaris i transmeten valors essencials com el respecte, l’empatia i la cooperació. Preservar i enfortir els Centres Oberts és apostar per un futur més inclusiu, cohesionat i ple d’oportunitats per a tots els infants.
