per Pau Orteu Julià
Cadafals funeraris efímers: escenografies per la mort
Intentar explicar el que era un cadafal funerari durant el Barroc és com començar la casa per la teulada si prèviament no es fa entendre al lector la mentalitat barroca i el context que va provocar la seva aparició, ja que és una estructura intrínsecament relacionada amb allò immaterial, ideològic, espiritual i polític del seu temps. Un cadafal és molt més que una estructura, és l’expressió d’una inquietud existencial i omnipresent al dia a dia de la població del moment, però també la d’una realitat socioeconòmica, una manera d’estructurar el poder de l’estat i també d’una ideologia artística, entre altres coses. En definitiva, per poder entendre què és un cadafal cal un ampli context històric, cultural i, en certa manera, espiritual i filosòfic, trets que fan que aquesta tipologia de monument sigui molt més que no un simple suport d’un fèretre, que és la definició aportada generalment pel diccionari. A continuació es realitzarà un esforç de recerca i desenvolupament no només del context purament històric del barroc, sinó també en l’àmbit ideològic i espiritual, per poder desenvolupar seguidament una descripció en context de què era un cadafal, com s’utilitzava, seguit d’exemples de dues tipologies que mostren l’evolució del cadafal al llarg del temps fins al seu declivi i eventual caiguda en desús.
D’altra banda, com que no es tracta d’una obra en concret sinó d’una tipologia que va estar en ús durant un llarg període de temps entre els segles XVI i XIX, resulta impossible tractar una única obra o un únic autor, i l’existència de nombrosos exemples d’aquesta tipologia impossibilita l’entrada en detall d’una única obra, en canvi, s’utilitzaran els exemples d’obres i autors per contribuir a aportar una visió global al lector sobre la tipologia en general. Tanmateix, es pot acotar l’ús del cadafal funerari efímer a un període i àmbit geogràfic concret. Tot i que el cadafal funerari efímer té les seves arrels a l’antiguitat, amb exemples que es poden relacionar amb aquesta tipologia present des d’Egipte fins a l’antiga Roma, tot i que el cadafal funerari efímer sobre el qual es tractarà apareix al segle XVI a Europa, sobretot als territoris de la contrareforma, principalment Espanya, on va esdevenir un element molt popular. El cadafal viu una època d’esplendor durant el segle XVII i part del segle XVIII, seguit d’un declivi durant el segle XIX, fins que perd la importància que tenia en la litúrgia funerària. Això no vol dir que es deixin d’utilitzar cadafals, però deixen de ser les peces d’arquitectura monumental efímera que eren durant el Barroc i esdevenen suports discrets pel fèretre.
Per aquesta anàlisi desenvoluparé el paper del cadafal funerari efímer en l’àmbit català, ja que és un dels territoris menys estudiats pel que fa a aquest aspecte, tot i que en formar part de l’Imperi Espanyol, Catalunya va esdevenir escenari per un gran nombre d’aquests cadafals i instal·lacions funeràries efímeres, sovint a Barcelona, però també es té constància de celebracions exequials d’aquest tipus a localitats com Cervera, Girona, Vic, Tortosa i Lleida, entre d’altres1. El comitent d’aquestes obres d’arquitectura efímera podia ser la corona, en el cas de les ciutats importants i cerimònies de grans dimensions, però també podia ser de comitència eclesiàstica o municipal, en el cas de cerimònies menys ostentoses i monuments de dimensions més reduïdes. Pel que fa a l’autoria de les obres, resulta una qüestió complexa, ja que no en tots els casos es conserva. En ser estructures efímeres, en alguns casos construïdes en períodes de temps molt breu i fins i tot reutilitzant parts de monuments anteriors, no sempre es tenia constància de l’artífex del cadafal, tot i que en certs casos s’ha conservat el nom de l’arquitecte, fins i tot alguns van esdevenir cèlebres per aquest tipus d’estructures. En definitiva, el tema en si mateix dificulta poder centrar-se en un artista o obra concreta, en canvi, resulta més adient per facilitar la comprensió del tema per part del lector oferir una visió general al llarg del temps, amb exemples d’obres diverses fetes per diferents artistes, però amb la categoria comuna de ser cadafals funeraris realitzats en territori català. A més a més, en tractar-se d’estructures efímeres no se’n conserven exemples, tret d’algunes excepcions notables, per tant, només es tractaran cadafals dels quals se n’hagi conservat proves gràfiques tals com plànols o gravats, a part de les fonts literàries primàries tan abundants en aquesta tipologia en forma de relaciones. Aquesta limitació provoca que no es puguin tractar amb profunditat cadafals que, tot i tenir-se constància del seu valor, no han estat preservats a través del gravat. Per tant, la història del cadafal es vincula sempre a la del gravat, ja que és només a través de la mirada (sovint incompleta o distorsionada) d’aquest mitjà que podem fer-nos una idea del que havien sigut els cadafals funeraris efímers.
Pel que fa a la metodologia, s’ha estudiat amb certa profunditat el tema de l’arquitectura efímera barroca en un caràcter més generalista com per exemple a La arquitectura efímera del Barroco en España (Bonet Correa, A. 1993), que ofereix una vista general de les diverses tipologies d’arquitectura efímera a Espanya, entre elles el cadafal, però útil principalment per entendre els motius de la proliferació de l’arquitectura efímera a la societat barroca, els seus usos i la seva interpretació. També en la mateixa línia ha sigut útil Arte festivo Barroco: un legado duradero (d’Amenábar, I. C. 1997), que ha sigut particularment il·lustratiu en retratar la societat festejant barroca. Tot i que les obres amb més pes dins del següent treball són Catafalcos reales del Barroco español: un estudio de arquitectura efímera (Soto Caba, V. 1991), que amb tant nivell de detall descriu no només les tipologies de cadafals funeraris sinó tota la cerimònia que comporten així com el procés de creació i burocràcia que acompanyaven aquestes cerimònies i Els Castrum doloris en els gravats i les relacions impreses de la Catalunya borbònica de l’Antic Règim (1700-1834). Una eina per aprofundir en l’art efímer (Domènech, A. 2018), de vital importància per entendre el paper dels cadafals i les exèquies funeràries barroques a Catalunya, sobretot des del punt de vista del seu paper dins la societat com a eina política. A part d’aquestes fonts, també s’ha pogut extreure informació de gravats i de les denominades relaciones, testimonis literaturitzats de les cerimònies funeràries encarregats pel mateix comitent que narraven, sovint amb abundants metàfores i hipèrboles, tot el transcurs de les exèquies, tot i que en alguns d’aquests testimonis s’hi poden trobar descripcions arquitectòniques dels cadafals, tot i que en tot cas han de ser comparades amb gravats, ja que no se’n pot assegurar la fiabilitat. N’és un exemple Lágrimas amantes de la Excelentísima Ciudad de Barcelona, con que agradecida a las Reales Finezas y Beneficios Demuestra su amor […] a Don Carlos II […] (Rocaberti, J. 1701). En definitiva, hi ha abundant bibliografia de qualitat sobre aquest tema, cosa que ha facilitat en gran manera la tasca, tot i que hi ha menys informació quan es redueix l’àmbit de la recerca a Catalunya.
Entrant en matèria sobre els cadafals funeraris, primer caldria definir què eren, quin ús tenien, a qui anaven dirigits i el context que va propiciar la seva aparició i proliferació. Posteriorment a aquest context es farà una anàlisi cronològica de l’evolució del cadafal, amb les diverses tipologies presents al llarg del temps, sempre amb exemples de l’àmbit català.
El cadafal és una manifestació d’una realitat social complexa present a l’Imperi Espanyol (principalment) durant el Barroc, tot i que el seu ús s’allarga fins ben entrat el segle XIX. Pel que fa a la descripció formal, un cadafal era una estructura efímera amb certa diversitat tipològica utilitzada en un context funerari, a les exèquies fúnebres de personatges importants dins la societat del moment com membres de la família reial, però també membres de la noblesa, alts funcionaris de l’església i en última instància durant el segle XIX de persones que tot i no ser nobles es consideraven mereixedors d’aquest tipus d’homenatge funerari.
Cal destacar, abans de desenvolupar l’aspecte físic i formal d’aquestes estructures efímeres i tots els detalls que això implica, quin era el paper que desenvolupaven dins la societat i per quina raó van proliferar tant en aquest punt i lloc concrets. El cadafal té dues principals raons de ser, una raó política i una de caràcter més ideològic. En primer lloc, i pel que fa a la raó de caràcter polític, el Barroc és sinònim d’absolutisme, ja que aquest sistema es trobava generalitzat a l’Europa de l’època i, per tant, també a l’Imperi Espanyol. Es tracta d’una època caracteritzada per un art al servei del poder, i per tant els cadafals no en són una excepció. Qualificar aquestes exèquies funeràries únicament com a mostres de dol és una mitja veritat, ja que es tractava d’autèntiques escenografies del poder absolutista. A través del cadafal i tota la cerimònia associada es mostrava a la població el poder de la monarquia espanyola, que era capaç d’erigir complexos i ostentosos monuments en qüestió de dies per honorar els seus difunts. A més a més, es té constància que l’assistència multitudinària del públic que tant descriuen les relaciones oficials dels esdeveniments eren fruit d’una pressió per part de l’estat d’assistir a aquestes cerimònies mitjançant anuncis i fins i tot la prohibició de treballar mentre se celebrés l’acte, sota pena de multa2 per garantir l’assistència de la població a aquestes escenificacions del poder reial. Els mateixos comentaris i narracions que es realitzaven posteriorment a les cerimònies en els quals es narraven els actes de manera literaturitzada i hiperbòlica, lloant el difunt, eren també una eina de difusió d’aquesta imatge de la monarquia. Tot i que aquesta no és l’única dimensió política del cadafal, ja que la construcció d’aquestes estructures eren també una manera de mostrar vassallatge per part dels municipis i comitents en general. De fet, era obligat per part de les autoritats celebrar algun tipus d’exèquies en tots els pobles d’Espany3a, d’aquesta manera era possible projectar el poder de la corona a tots els municipis sotmesos al seu poder. A més a més, diversos cartells i inscripcions guarnien els cadafals exaltant les virtuts i la perfecció del difunt, cosa que buscava perpetuar la seva memòria i la seva fama com a figura benevolent. Pel que fa a la segona raó de ser, més abstracte i filosòfic que la simple projecció de poder, es tracta de l’obsessió col·lectiva per dos conceptes fonamentalment barrocs exemplificats en tòpics literaris en llatí: el theatrum mundi i la vanitas. Aquestes dues idees neixen del complex context socioeconòmic de l’època, en el qual la societat espanyola després d’uns anys d’esplendor es troba empobrida i immersa en una recessió econòmica. A més a més, el context ideològic de la contrareforma, i tot el que això implica, provoca una visió determinada en els països catòlics, els detalls de la qual es troben fora del marc d’aquest treball, però que fan que la població experimenti una fixació per la mort. El primer tòpic literari que ajuda a entendre la raó de ser dels cadafals, i en realitat de tota l’arquitectura efímera de l’època, és el theatrum mundi, la idea que el món és una escenografia dins la qual tothom representa el seu paper. Aquesta idea que tant apareix a la literatura del Barroc espanyol com a Lo fingido verdadero, de Lope de Vega o La vida es sueño, de Calderón de la Barca és aplicada a l’art amb l’arquitectura efímera que servia com a decorat teatral per transformar de manera assequible una societat i, per tant, unes ciutats empobrides que no es podia permetre la realització de grans monuments permanents, i per tant, es veia obligada a emprar-ne d’efímers. El segon tòpic es relaciona més amb la funció fúnebre del cadafal, ja que es tracta de la fixació de la societat Barroca no només per la mort, sinó per perdurar en el temps després de la mateixa mort, fet que es pot relacionar, seguint la tendència de comparar-ho amb obres literàries, amb les Coplas por la muerte de su padre, de Jorge Manrique. És fruit d’aquesta preocupació per la fama post-mortem que neix el cadafal, com a manera de perpetuar, tot i que sigui amb un objecte efímer, el record del difunt en l’eternitat.
Pel que fa a la seva construcció, els cadafals en ser estructures efímeres no podien ser realitzades emprant materials nobles, cars o difícils de treballar, ja que havien de ser erigits amb gran rapidesa, per tant, s’elaboraven imitacions d’estructures arquitectòniques amb materials assequibles i mal·leables4. Materials com fusta, guix, estuc, cartró i canyes formaven l’estructura del cadafal, i la procedència poc noble d’aquests materials s’amagava mitjançant efectes òptics com la imitació de la textura del marbre feta amb pintura, el pa d’or, les garlandes florals, pintures, teles… El resultat era una estructura d’entre 10 i 20 metres d’alçada, segons l’escala expressada en alguns dels gravats5, molt elaborades i decorades profusament. Aquestes complexes escenografies funeràries requerien un gran nombre d’artesans: fusters, dauradors, arquitectes, tracistes, pintors, entre d’altres, i van jugar un paper molt important en el desenvolupament de la pintura barcelonina del segle XVIII, ja que oferien als pintors nombroses ocasions de desenvolupar el seu ofici, a part dels encàrrecs més tradicionals6.
Pel que fa a l’evolució tipològica dels cadafals, es poden agrupar en quatre grups segons el seu estil, cada un propi d’un moment determinat en el temps, tot i que com és habitual amb l’art, se superposen i es combinen, per tant, no es tracta d’una divisió rígida sinó orientativa, sense una cronologia estricta. Cal destacar a més que els canvis en l’estil dels cadafals no és uniforme en tot el territori, primer es produeixen els canvis a Roma i París, llavors Madrid emula aquestes tendències i arriben per últim lloc a les províncies, on se’n té constància que fins i tot ben entrat el segle XVIII encara es feien cadafals d’estil purament barroc. A continuació es descriuran dues tipologies, acompanyades cada una d’un exemple en territori català.
La primera tipologia a comentar és l’anomenat cadafal turriforme, desenvolupat principalment a partir del 1697, quan es conserva la primera traça representant un monument d’aquest tipus, en concret del túmul municipal de les exèquies de Mariana d’Àustria, de l’Ajuntament de Madrid, tot i que el primer exemple a Catalunya del qual se’n té constància és el cadafal de Carles II, realitzat l’any 1700 a la catedral de Barcelona per honorar les exèquies del difunt monarca (fig. 1). Pel que fa a la descripció d’aquesta tipologia, es tracta d’un monument format per dos cossos: una base amb forma de pira funerària o piràmide esglaonada rematada per un templet-baldaquí voltat. El nom prové de l’alçada i forma de l’estructura, que pot recordar a una torre, sobretot en comparació amb monuments funeraris anteriors, de menor alçada. El monument barceloní presentava una elaborada decoració amb un programa iconogràfic format per representacions al·legòriques dels vuit regnes de la corona espanyola a la base del cadafal intercalades amb representacions de les quatre parts del món i els quatre rius principals d’Espanya. Al templet superior s’hi trobava una tomba simbòlica del difunt sense el cos present i les insígnies reials coronant la cúpula del templet. A més, presentava decoracions amb motius vegetals i florals, cranis, ciris i lleons sostenint escuts, amb l’au fènix coronant la llanterna del temple. Aquest cadafal és descrit a Lágrimas amantes de la Excelentísima Ciudad de Barcelona, con que agradecida a las Reales Finezas y Beneficios Demuestra su amor […] a Don Carlos II […], escrit per Joseph de Rocaberti l’any 1701. Es tracta d’una tipologia assequible, reproduïda en altres ocasions, però sense el templet que rematava la piràmide esglaonada del monument barceloní.
La segona tipologia és la que es pot qualificar de cadafal obelisc o temple neoclàssic. Aquesta és hereva de la tradició del cadafal barroc, però combinant-lo amb les últimes tendències neoclàssiques fruit de la Il·lustració a la resta d’Europa. És especialment popular a partir del regnat de Carles III, que no només rebutjava la idea de la pompa fúnebre dels seus predecessors, sinó que va fer erigir un cadafal amb forma de temple grec a l’església de Sant Jaume dels Espanyols, a Roma. Carles III també va tenir un cadafal dedicat a la seva memòria en territori català, erigit a Barcelona i sufragat per la Junta Particular i el Consolat de Comerç de Barcelona durant el gener de 1789 a l’església del convent de Sant Francesc (fig. 2). Aquesta tipologia contrasta enormement amb l’anterior, ja que abandona l’estil plenament barroc i el complementa amb obeliscs, piràmides i elements arquitectònics de clara inspiració clàssica, a més de presentar un major grau de sobrietat en les formes decoratives del monument. El cadafal era rematat amb una urna amb forma de piràmide d’imitació del pòrfir, culminada amb un cercle d’or al seu vèrtex, símbol de la immortalitat de la seva memòria, segons la crònica que en va fer Francisco de Suria y Burgada, el qual també va declarar que “su arquitectura de orden compuesto y de tal gusto que unía la sobriedad antigua con el gusto y brillantez moderna”. A més, el conjunt estava recobert d’inscripcions, símbols i relleus consagrats al record de Carles III.
En conclusió, el cadafal resulta la màxima expressió del barroc i l’absolutisme aplicada a l’àmbit funerari, projectant el poder del monarca fins i tot després de la seva mort. Justament per aquest motiu, el cadafal va anar perdent importància passat el segle XVIII. Durant el segle XIX, amb una Espanya menys constreta per l’absolutisme (tot i que encara amb una gran presència de la monarquia a la vida pública) el cadafal va ser utilitzat, i no sense monumentalitat, però per commemorar fites i figures diferents. Els cadafals que abans havien estat reservats per llei als monarques i l’alta noblesa es veien reinterpretats i fets servir per commemorar esdeveniments diversos com per exemple l’erigit per commemorar les víctimes de la defensa de Bilbao de 1873 durant la primera guerra carlina (fig. 3) o l’erigit per commemorar el final de la tercera guerra carlina l’any 1876 (fig. 4). Tot i que els cadafals funeraris reials es van continuar erigint, amb un dels últims essent el que es va erigir a la catedral de Barcelona l’any 1885 amb motiu de la mort d’Alfons XII (fig. 5) van anar perdent importància i amb l’arribada de la república van caure en desús. Tot i que aquest no va ser el final de la tradició de l’arquitectura efímera espanyola, ja que durant la república, la primera dictadura de Primo de Rivera i el posterior franquisme es pot veure l’empremta d’aquesta herència arquitectònica en altres tipologies de monuments efímers, que commemoraven fites, figures i esdeveniments característics de les societats posteriors. El missatge del cadafal va quedar obsolet, però la seva forma seguia més vigent que mai.
- Domènech 2018: 225 ↩︎
- Garganté 2011:35-36 ↩︎
- Domènech 2018: 225 ↩︎
- Bonet Correa 1993:1-2 ↩︎
- Domènech 2018. 227 ↩︎
- Alcolea 1965: 128 ↩︎
Bibliografia
ALCOLEA, Santiago. La pintura en Barcelona durante el siglo XVIII. Facultad de Filosofía y Letras, 1965.
BONET CORREA, Antonio. La arquitectura efímera del Barroco en España. 1993.
DE AMENÁBAR, Isabel Cruz. Arte festivo barroco: un legado duradero. Laboratorio de Arte, 1997, 10: 211-231.
DOMÈNECH, Albert. Els Castrum doloris en els gravats i les relacions impreses de la Catalunya borbònica de l’Antic Règim (1700-1834). Una eina per aprofundir en l’art efímer. eHumanista: IVITRA, 2018, 14: 223-271.
GARGANTÉ, Maria. Festa, arquitectura i devoció a la Catalunya del Barroc. L’Abadia de Montserrat, 2011.
ROCABERTI, José. Lagrimas amantes de la Excelentissima ciudad de Barcelona: con qve, agradecida a las reales finezas y beneficios, demuestra su amor y su dolor en las magnificas exequias que celebrò á las amadas y venerables memorias de su difunto Rey y Señor don Carlos II.. en la imprenta de Iuan Pablo Marti, por Francisco Barnola, 1701.
SOTO CABA, Victoria. Los catafalcos reales del barroco español: un estudio de arquitectura efímera, 1991.
Annexos
