per Marcos Castells Giménez
Em trobava un matí rellegint El sentimiento trágico de la vida de Miguel de Unamuno, quan em vaig trobar amb una idea a la qual no li vaig parar atenció el primer cop que llegia l’obra. Aquesta idea, o reflexió de l’autor basc, és el paral·lelisme entre l’individu i la nació. I no reflexiona pas sobre com l’individu es mou dins la seva nació; ni com la idea de nació afecta l’individu. No. Unamuno fa un paral·lelisme literal entre una nació, o poble, i l’home. Ens diu el tràgic basc que un poble és, en certa manera, com un home. I no pas un home abstracte, filosòfic, ideològic, sinó un home de carn i ossos; un home que sent, plora, riu, odia, s’enamora, té orgasmes i menja. Un home com nosaltres, vaja. Un home-home, i no pas una idea d’home.
Tot ésser humà que no té deficiències cognitives ni malalties de cap mena és un “jo”, i es percep com a tal. Jo soc jo, precisament perquè ho soc. I mai no podré ser un altre, ja que aleshores no seria jo. Ens diu Unamuno que és clar que podem canviar la nostra manera de ser, però aquest canvi no seria pas una transformació, sinó que seria, per dir-ho d’alguna manera, com una mena d’alteració que hem patit ―o gaudit― al llarg de la nostra existència. Això sí, sempre com a “jo”, i no pas com un altre. Soc jo qui pateix i gaudeix, qui s’estanca o progressa, qui passa fam o s’atipa cada dia, qui odia o estima a una persona. Aleshores, el que és important a l’hora de pensar sobre el nostre “jo” és la memòria. La memòria, explica Unamuno, és allò que dona sentit a l’avui, al present. És l’abans qui dona peu a l’avui, i aquest, alhora, dona pas al demà. A aquest fet li diem continuïtat. El passat, el present i el futur existeixen i cobren sentit en la mesura en què un justifica i explica els altres. Seré en el futur perquè ara soc al present, i ahir era en el passat; i són tots tres continus perquè, tot i sempre trobar-me en l’avui, recordo l’ahir i penso en el demà. És a dir, que no hi ha un avui sense un ahir, com no hi ha un demà sense un avui.
Bé, és cert que poden haver-hi casos de dissociació, en què la ment d’una persona s’allunya de la realitat, i no recorda qui era, ni d’on era, ni cap a on es dirigia. A aquesta malaltia, Unamuno li diu revolució. Això és perquè, quan una persona ha perdut totalment la percepció de si mateixa, és a dir, ha perdut la seva memòria i, per tant, ha perdut el record de totes les persones que ha estimat i odiat, tots els llibres que s’ha llegit, el menjar que més li agradava, els moments que més ha rigut o plorat, aleshores aquesta persona ha patit una revolució, en el sentit de capgirar tot allò que li donava sentit i justificava el fet de ser ella mateixa, de ser “jo”. Quan esborro el meu passat, m’esborro a mi mateix. I sí, potser aquesta “revolució personal” em converteix en una “millor persona” —signifiqui el que això signifiqui—, però deixaria de ser jo.
La memòria és la que m’explica per què ara soc aquí i faig el que faig, almenys causalment. És la memòria la que em justifica la meva raó de ser, la que m’ajuda a no desviar-me dels objectius que em proposo al llarg de la meva vida i, en cas de desviar-me, sabré, gràcies a ella, que ho estic fent. Aquest sentiment tràgic, desesperant, de no saber on es tendeix, o ni tan sols saber d’on es ve, és causat per no estudiar-se a un mateix. En definitiva, per no recordar-se ni pensar-se.
Ara bé, com es podria dir que un poble és, essencialment, el mateix que un home concret? Unamuno ens diu que, igual que l’home, un poble també té memòria. Aquesta memòria d’un poble no l’hem de confondre amb el que ara se li diu “memòria històrica”, “memòria nacional” o “memòria democràtica”, ja que aquests tipus de memòria no ens les expressa el poble, sinó que les trobem en individus que les exclamen al poble. Resultaria, doncs, complicat dir que un poble té memòria, perquè cauríem en ambigüitats, que alhora ens farien caure en un discurs polític concret. Així doncs, mentre que podem afirmar que la memòria d’un home és la demostració més unívoca de la seva identitat, puix que el fa recordar qui és i cap a on va, no podem dir que un poble, com a concepte abstracte d’un conjunt d’individus, també té memòria, ja que la memòria històrica d’un país no és del poble, sinó que és dels individus que, teòricament, representen un poble. La memòria d’un home li diu a aquest home qui és, pel fet que només ell ha viscut el que ha viscut, i recorda, més o menys, tot el que li ha passat durant la seva existència. En canvi, resulta complicat extrapolar això al cas d’un poble, perquè no tots els que el conformen l’han viscut i percebut de la mateixa manera. Quan estudiem la història d’un poble, aquest no ens està parlant, sinó que l’estem mirant a la distància, científicament; com el biògraf que estudia científicament la vida d’un home concret. Ni el biògraf ens exposa les memòries de l’home que està estudiant, ni l’historiador ens mostra la memòria d’un poble.
Aleshores, com podem identificar la memòria d’un poble, si no la podem estudiar llegint els llibres que tracten la seva existència? Mitjançant la vivència activa d’allò que el representa; mitjançant el fet de viure amb ell. I la vida d’un poble és la seva tradició, que transcendeix qualsevol individu o qualsevol llibre. La tradició d’un poble no és la seva història, ni és tampoc la ideologia que predomina aquest. No és el mateix viure la tradició, que voler implantar-la, és a dir, ser tradicionalista. La memòria d’un poble va més enllà de qualsevol idea política. De fet, quan es converteix l’espiritualitat del teu municipi, o nació, en cultura que “s’ha de defensar”, aleshores deixa de ser una tradició i es converteix en folklore, i aleshores ja no és la vivència activa de la vitalitat d’un poble, sinó que passa a ser un pobre record en la memòria d’alguns individus; i el poble, la vida del poble i la seva identitat, mor, i ens trobem amb una làpida que ens diu: se solia fer això, i ara només ho recordem… I així succeeix amb els homes dels quals s’ha escrit una biografia, que ja no ens parla l’home, sinó que el recordem. I per aquest motiu, Unamuno mostrava un paral·lelisme entre els humans i els pobles, i feia un crit a la vitalitat, al sentiment alegre d’estar viu, i no pas al suïcidi per després recordar el que s’ha viscut.
Fotografia entrada: Arxiu :Miguel de Unamuno Meurisse 1925.jpg – Agence de presse
