per Marcos Castells Giménez
Baixo del tren; vaig, a peu, a la Universitat. No em fixo gaire en allò que se’m posa al davant. Continuo caminant. Passo pel Pont de Pedra: ànecs, peixos i més fauna. Miro el terra que trepitjo: unes botes negres em mouen fermament; s’imposen al camí; m’imposo a tot allò que podriaser-hi. Ja he travessat el pont.
Desconnecto del camí; no prenc consciència d’aquest i alhora soc plenament conscient d’on em dirigeixo, com una abella detectant el pol·len, sense adonar-se de què està fent realment. Tot s’intenta imposar, sense voler-ho i, sovint, tractant d’evitar-ho. Arribo a la Universitat. Cartells, pamflets, ideologia pintada en els murs de l’antic convent de Sant Domènec; aquest s’alça i observa. Em dirigeixo a la cafeteria i, després d’una salutació buida a la noia que hi treballa, demano un cafè amb llet natural. Em dirigeixo al claustre. Armo una cigarreta, l’encenc, i espero l’arribada del meu amic Sergi. Mentrestant, llegeixo algun llibre, o escric alguna cosa a la meva llibreta. Continuo fumant i bevent el cafè. Miro al cel: res, silenci; no hi ha res.
Arriba el meu amic Sergi. Comentem alguna cosa del dia anterior, o parlem d’Ernst Jünger, Nietzsche, Pirandello, qui sigui. Després riem per alguna vanitat. Parlem i riem, però estem en silenci. Totestà en silenci, i es tracta d’amagar-lo sota els crits i el fanatisme. Això a nosaltres no ens passa; mantenim el silenci, el seguim, esperant el seu trencament. Arriben altres companys.
Passegen turistes per l’històric claustre, fan fotografies, sense mirar-lo, i tornen a marxar, contents. La nostra llar és idònia per fer fotografies, com ho és també la sabana, llar de les bèsties, per nosaltres els humans. Potser nosaltres, donant el claustre per fet, ja no tenim la sensibilitat que sí que tenen els turistes que prenen fotografies, matant i alhora immortalitzant el lloc. Tampoc el ximpanzé veu la bellesa de la seva llar. I nosaltres, intents de filòsofs, malmirrosos del coneixement, tampoc som capaços d’admirar allò que s’alça sobre nosaltres. Allò que va ser casa de Déu, ara és o bé un lloc de treball i de convivència o bé un objecte per ser fotografiat per gent que no el sent seu, però que sí que sent seva la fotografia que ha pres. Potser nosaltres, els silenciosos, som els ximpanzés dels cridaners…
Encenem les nostres cigarretes, dins d’una onada de silenci, que ni els fanàtics cridaners aconsegueixen tapar. Tenim certa fama; es parla de nosaltres. Alguns fan textos difamant-nos, altres ens volen callar, i altres ens estimen, o almenys això ens agrada pensar. Això és momentani, propi del fanatisme, propi del no-tendir. La meva cigarreta no s’ha encès bé. Ho torno a provar. Li dono voltes al cafè. Res ens abraça; no hi ha una meta; no tendim enlloc; cap fi últim ens governa. Torno a mirar el cel, que es veu petit darrere de les columnes. Continuem sense dir-nos res.
Sembla que em fundo en el silenci. Al fi, no tinc resa dir, més enllà d’esperar que el silenci parli, i es mori en el seu trencament. És aclaparador, això del silenci; fa possible escoltar a aquells que no el senten. Silenci, silenci que ens permet fer soroll, com esperant que ens cansem, i ens adherim a ell, en l’espera del seu suïcidi.
Sortim del claustre. Tornem a veure cartells i pamflets; escoltem el soroll que se’ls hi està permès exclamar, precisament pel silenci. Ens trobem en petits vaixells, quiets, colpejats per onades de silenci, que per poc no ens fan caure a la mortal fredor de la mar, esperant a veure terra ferm. De tant en tant, algun peix salta, cridant-nos, però no és ni tan sols percebut per les onades, i nosaltres l’ignorem. Què més pot fer la pobra bèstia, més enllà de petits salts i petits crits que demostrin que existeix? De tant en tant, algun voltor se’ns apropa, creient-nos morts, per intentar menjar-nos, però surten volant quan ens aixequem. Som massa grans per aquelles petites bèsties, i massa petits per trencar les grans onades que ens ataquen. Res és ferm. Estem en un petit vaixell de fusta, sense anar enlloc, esperant que les tranquil·les onades silencioses trenquin la seva fúria i ens portin a veure terra ferm. Les grans onades de silenci ens intenten desesperar, i volen que saltem a la fosca llibertat de la mar…
Pèro nosaltres esperem la gran tempesta.
