Per Pau Orteu Julià
La mà llarga : com la història influencia l’art
Quan era petit, aproximadament entre els sis i els set anys, pels reis em van regalar una bicicleta, i com molts altres nens abans de tenir una bicicleta, no sabia anar-hi. Un cop inflades les rodes vaig sortir al jardí per provar-la i aprendre a utilitzar-la. Al principi no parava de caure i el meu pare m’havia d’agafar el seient amb la mà de manera que pogués pedalar sense caure, però sense dir-m’ho en un moment determinat va deixar d’aguantar el seient, deixant que jo pedalés sol. Quan jo vaig veure que ja no m’estava aguantant ell em va respondre que sí que ho estava fent, però amb la mà llarga, és a dir, sense exercir un esforç directe en mi, la mà llarga aconseguia canviar el meu comportament i la meva manera d’anar en bici, evitant que caigués. Aquesta anècdota pot semblar una fotesa, però per mi explica de manera molt visual la relació entre la història, i per tant la política, l’economia i la societat, i la creació artística, ja que en aquest cas la història actua com una mà llarga que tot i que els artistes no la tinguin present en tot moment, condiciona la seva manera de crear una obra, a nivell formal i conceptual, alterant la manera de fer-la física i intel·lectualment des de la creació de les primeres imatges fins a les obres d’art creades aquest mateix matí.
Tot i que aquesta és la meva visió de la història i l’art, no tothom ha estat d’acord amb aquesta tesi. És pràcticament una llei de la historiografia de l’art que les obres més antigues presenten un grau elevat d’influència del seu context històric, per tant, no hi ha debat possible en declarar que Las Meninas de Velázquez o El David de Miquel Àngel presenten característiques evidents que delaten característiques de la política o l’ambient social del moment. Ara bé, on hi ha un debat obert des de mitjans del segle XX que encara no ha finalitzat és en el caràcter històric de les obres de l’art contemporani. Per una banda, els defensors de l’art autònom declaren que aquest és independent de tot context històric o influència externa1, mentre que els detractors d’aquest argumenten que la no-política també és política, i per tant història, però profunditzarem més en aquest debat posteriorment.
Primerament, es portarà a terme una anàlisi de l’evolució del paper de la història a través de l’art, exemplificat amb obres i dividit en dues parts: l’anàlisi de com es representa la història dins la pintura històrica al llarg del temps i la influència de la història en l’art que no és de temàtica històrica de manera manifesta, incloent-hi l’anteriorment mencionat art autònom.
Pel que fa a l’art en si mateix, primerament s’analitzarà la tipologia artística on la història adquireix no només el paper d’entitat que condiciona l’artista, sinó que esdevé la temàtica principal. La pintura històrica ha estat considerada des dels inicis d’aquesta tipologia com una de les més respectades dins la jerarquia de les arts, essent igual de prestigiosa que la pintura religiosa en termes acadèmics. Així i tot la pintura històrica ha patit canvis durant la seva existència, i que per qüestions d’extensió del treball, es limitarà el marc d’aquest a la pintura històrica a partir del Renaixement, és a dir, a l’edat moderna i contemporània.
En primer lloc, durant el Renaixement es pot parlar de pintura que tracta temes històrics, tot i que amb certes particularitats. Per entendre com influenciava la història l’art d’aquest període s’ha d’explicar una idea que serà recurrent a la pintura històrica en general, el decorum i la manera d’entendre la història. Aquests dos conceptes s’apliquen a l’hora de representar visualment un esdeveniment del qual només es té constància escrita. Hi ha dues maneres principals de fer-ho: intentar representar en una obra posterior l’estètica del context històric dels fets o reinterpretar els fets des de l’òptica contemporània a la creació de l’obra. Durant el Renaixement en concret s’opta per la segona opció, entenent el concepte d’història com un text narratiu que ha de resultar comprensible pel públic contemporani2, però sempre respectant el decorum de les figures representades, sobretot en pintura religiosa (llavors considerada històrica) on trobem una barreja entre personatges bíblics vestits amb indumentària clàssica a la mateixa escena on hi ha personatges profans vestits amb la moda del moment (fig. 1). A més a més, durant el Renaixement no trobem una pintura històrica com l’entenem actualment, amb escenes de batalles i herois amb gran dramatisme, sinó que les pintures de temàtica contemporània es mostren més semblants a retrats commemoratius d’aquells implicats que autèntiques representacions dels fets (fig. 2).
Aquesta tendència de la pintura històrica com a retrat continua durant el Barroc, tot i que amb un major grau de realisme, ja que les estrictes normes del decorum renaixentista es transgredeixen, presentant personatges bíblics amb vestimenta contemporània (fig. 3). La història durant el renaixement i el Barroc és el tema principal de l’obra, però fa únicament la funció de marc, un decorat on situar un retrat, un element supeditat al retrat, cosa que canvia durant el segle XVIII a causa d’un renovat interès per la història fruit del procés de la Il·lustració.
Els segles XVIII i XIX es podrien definir com l’auge de la pintura històrica en el sentit tradicional de la paraula, ja que durant aquest període els esdeveniments no són un decorat, sinó el tema principal de l’acció representada. Tot i aquesta voluntat de representar esdeveniments i no retrats, el segle XVIII rescata una idea del Renaixement, el decorum, ja que segons el cànon de l’època els personatges contemporanis heroics havien de representar-se seguint el model clàssic per ressaltar el caràcter excepcional dels individus3. Aquesta tendència entra en conflicte amb la tendència de la historiografia del moment com la de Voltaire, Hume i Gibbon, que pretenen desmitificar els personatges històrics per
acostar-los al lector4. Aquestes dues maneres d’entendre la història es creuen en una obra que suposa una gran innovació, La Mort del General Wolfe (fig. 4), que representa un heroi de les guerres colonials a Amèrica del Nord, el general James Wolfe, que va morir just en guanyar la batalla contra l’armada francesa a la Batalla del Quebec. Aquest es presenta no com un general romà o grec, sinó vestit amb un uniforme contemporani de general, cosa que va despertar les crítiques dels acadèmics de l’època, que el consideraven poc dignificat. Tot i aquesta polèmica artística, durant el segle següent es veuria abolit per complet el decorum, seguint els ideals romàntics nacionalistes que buscaven l’empatia de l’espectador a través de figures familiars (fig. 5), sovint amb motius propagandístics i nacionalistes5. A més a més, durant aquest segle també apareixen les primeres obres que no només representen la història, sinó que en realitzen un comentari, de vegades crític amb figures que un segle abans haguessin sigut considerades intocables (fig. 6). Aquest concepte va ser essencial en el següent segle a la cronologia, el segle XX, l’inici de la decadència de la pintura històrica tradicional i l’auge d’un nou gènere que sorgeix de les cendres de l’anterior, la crítica social.
Durant el segle XX, per primer cop a la història de l’art veiem una pintura de temàtica històrica, però que no presenta cap tipus de decorum ni veneració per les figures representades i que no veu la història com uns fets narratius o uns esdeveniments, sinó un contingut a ser comentat i utilitzat amb motius ideològics. Són exemples d’aquesta nova manera de representar la història els gravats Der Krieg, d’Otto Dix (fig. 7), que critiquen les condicions en el front de la Primera Guerra Mundial i el concepte de guerra en si mateix o les obres realitzades amb collage de la Hannah Höch (fig. 8), que critiquen l’estil de vida i la cultura de la societat del moment.
Ara bé, què passa amb les obres que no tenen una temàtica històrica manifesta? Es pot fer una obra d’art no condicionada pel context històric?. La resposta és que no. És evident que en l’art antic i de l’edat moderna la història del que passava o havia passat al moment influïa les obres en tots els casos. Uns pigments s’utilitzen més que d’altres a causa de l’economia i el preu d’aquests, els vestits són condicionats per les modes i les mateixes obres d’art són encarregades per un comitent que té o no té diners depenent del que hagi passat. L’artista depèn totalment del seu context i tot i que no és tan determinista com sembla, sempre hi ha lloc per certa mesura de creativitat, les mans de l’artista estan guiades per una mà llarga que la majoria de vegades ni els mateixos artistes saben que existeix. Ara bé, al segle XX sorgeix el concepte d’art autònom (fig. 9), aquell que vol ser completament no relacional, i aquí sorgeix el debat sobre si realment és completament autònom o si és influït per la història com tot l’art produït fins al moment. Teòrics defensors d’aquest art com Greenberg expressen el distanciament total d’aquest art amb la narrativa, la història, la literatura i tot allò que s’havia relacionat l’art fins al moment67. Però segons alguns sectors de la crítica, l’art mai ha sigut autònom8 a causa de diversos factors, però el principal és que la intenció d’evitar representar un context històric ja expressa característiques sobre determinat context històric. El punt de vista dels artistes autònoms es pot explicar amb termes històrics que expliquen el naixement d’aquesta tendència, tot i que ells ho rebutgin. El naixement de l’expressionisme abstracte té un origen sorprenentment concret, els primers que desenvolupen aquesta tendència són tots homes, blancs, americans i desenvolupen la seva activitat inicialment al període de postguerra de la Segona Guerra Mundial, un moment econòmic excepcional pels Estats Units, que van experimentar un creixement econòmic exponencial. Durant aquest període resulta comprensible l’aparició d’un moviment apolític i que es distancia de la història, simplement perquè viuen en un moment en què no tenen necessitat de fer-ho, el seu art no té la necessitat de reclamar, reivindicar o commemorar res, ja que viuen una vida còmoda en un període d’esplendor de la seva cultura. Per tant, en aquest tipus d’art, la no-política també és política, i tot i que no es representa de manera figurativa aquest moment històric com sí que s’havia fet anteriorment, resulta una representació i un document històric excepcional per saber com vivien aquests artistes.
En conclusió, la història, com la mà llarga, sempre condicionarà l’art, tant si els artistes en són conscients com si no ho són, tant si abracen aquesta història com si la rebutgen, ja que cap ésser humà és immune a les seves circumstàncies, i l’art en ser una activitat purament humana, és susceptible, encara que el mateix artista no en sigui conscient, a les condicions de vida de l’individu, la seva posició social, el seu patrimoni, la seva educació o la seva filosofia, i tots aquests factors són determinats per la història.
Notes:
1 Greenberg, C. Avant-Garde and Kitsch, Partisan Review.
2 Greenstein, J. Mantegna and painting as historical narrative. The University of Chicago Press.
3 Wind, E. The Revolution of History Painting. Journal of the Warburg Institute.
4 Wind, E. The Revolution of History Painting. Journal of the Warburg Institute.
5 Labanyi, J. Horror, Spectacle and Nation-formation: Historical Painting in Late-nineteenth-century Spain. Routledge.
6 Greenberg, C. Towards a Newer Laocoön. The University of Chicago Press.
7 Greenberg, C. Avant-Garde and Kitsch, Partisan Review.
8 Porter, J. Why Art Has Never Been Autonomous. Johns Hopkins University Press.
Bibliografia
Carrier, D. (2020). History painting and its changing subjects. History and Theory.
Fortini, P (1984). Painting and History in Renaissance Venice. RKP.
Greenberg, C (1939). Avant-Garde and Kitsch, Partisan Review.
Greenberg, C (1940). Towards a Newer Laocoön. The University of Chicago Press.
Greenstein, J. (1992). Mantegna and painting as historical narrative. The University of
Chicago Press.
Labanyi, J. (2005). Horror, Spectacle and Nation-formation: Historical Painting in
Late-nineteenth-century Spain. Routledge.
Porter, J. (2010). Why Art Has Never Been Autonomous. Johns Hopkins University Press.
Wind, E. (1938). The Revolution of History Painting. Journal of the Warburg Institute, 2(2),
116–127.
Annexos
