Per Marcos Castells Giménez
Em trobava reflexionant fa uns dies ―i reflexionar aquí no vol dir una altra cosa que delirar elegantment i categòricament― sobre el paper de la joventut en la Història. I cal diferenciar entre la història i la Història, amb una maca i vigorosa majúscula. La història és allò que ens expliquen, el conjunt de contes que hem anat considerant vàlids i que ens donen peu a pensar en el present, però no pas en el futur. La història no és l’Imperi Romà, o les guerres mundials, no. La història és un estudi petit, allò que estudien a la carrera, petits conflictes, situacions socials molt concretes; costumisme antic, en definitiva. La Història és allò que ens ha generat un paradigma, allò que ha suposat un canvi en el present i que ens fa pensar en el futur que se’ns oferirà. I per això hem de voler entrar a la vigorosa Història, perquè a la història quotidiana ja hi som sempre. Però això és un altre tema.
Sobre el que jo vaig estar reflexionant va ser sobre la Història, i el paper que la joventut té o, almenys, ha tingut en ella. Fixem-nos en tots els moviments polítics que hi havia durant els segles XIX i XX, i com el jovent era una peça clau dins d’aquest engranatge ideològic. Això succeïa ―que la joventut fos una peça clau― perquè la franja d’edat en què es pot somiar i lluitar per un món nou és precisament la que és més primerenca, la més forta físicament, a la qual encara li queda un futur al davant. No és cosa estranya que els moviments revolucionaris estiguessin liderats per gent jove. Fixeu-vos en Lenin, o Marinetti, o Ramiro Ledesma, o Durruti, tots ells eren joves, que no pas nens, i sabien que era la joventut el motor que podia engegar un nou engranatge social, més enllà d’en quin món somiava cadascun ―en això prefereixo no ficar-me, perquè realment no importa.
Per algun motiu que desconec, això ha canviat durant els anys, especialment després de la Segona Guerra Mundial. Ara el jove és vist com algú inexpert, submís, que encara no ha viscut prou per a voler un canvi precisament perquè no “entén” res d’allò que li envolta. I aquest discurs no ve donat pas pels més grans, no, no, sinó que són els joves mateixos els que ens diem que “som massa febles per fer res” o que “som molt vulnerables a caure en certs discursos”. De primeres, penso que el discurs postmodernista ha fet molt de mal, precisament per introduir el malvat terme “vulnerabilitat”, referint-se, òbviament, al jovent.
Recordo, quan es va obrir el termini per enviar textos per la segona edició de la revista Virtù, que dirigeixo amb el meu amic Pau Orteu, que vaig rebre un article d’una noia que, agafant-se al fet de ser jove, culpava als “moviments” pel fet d’estar formats per joves i per voler canvis radicals en les institucions i la població. Si no ho fem nosaltres, la joventut, qui ho ha de fer llavors? Aquesta pregunta és la que em va sorgir llegint les primeres línies d’aquell rebutjat text. Vaig continuar llegint, però, i vaig veure que es referia només a uns determinats moviments, i no pas als moviments en general, cosa que em va semblar còmica, per la intrínseca hipocresia que s’amaga sota una capa de moralisme. Afirmava que la gent jove està perduda en un oceà d’estímuls que ens empenyen a defensar certs ideals malvats, oblidant-se pel camí d’allò que veritablement importa, que és la soledat i la incertesa a la qual estan sotmesos els pobres joves, ximples i indefensos…
Però ella no és pas l’única amb voluntat de mantenir al jovent a la història quotidiana i anecdòtica, són nombrosos els textos i són nombroses les converses que venen a afirmar el mateix: que els joves som inútils i víctimes d’un sistema malvat. Com si ser víctima fos una cosa positiva! Si no hi ha res més deplorable i desmoralitzant que el fet de ser una víctima de qualsevol cosa! Hem de començar a enfocar aquest descontentament, no pas en un mateix per tal de convertir-nos en víctimes, sinó en l’altre, en aquell que és l’enemic del nostre benestar i el nostre futur, i començar a somiar i desitjar, ara que podem, en un nou món, en un nou paradigma pel qual valgui la pena estar viu.
Espero que aquest breu deliri categòric serveixi com un virtuós consell per allunyar-se de les persones que pretenguin victimitzar a algú per una mera situació cronològica, i que comencin a ser vistes com el diable mateix, que intenta pervertir l’esperit lluitador i vitalista dels joves.
Virtú contro a furore
Prendrá l’arme, e fia el combate corto
Petrarca, Canzionere, CXXVIII, «Italia mia»
